L’EFECTIVITAT DEL COMERÇ LOCAL

Aquesta setmana han estat notícia la forta pluja i les inundacions a Anglaterra. De fet, sembla ser que es viuen les inundacions més importants dels últims 60 anys. Molta gent s’ha hagut de desplaçar per allotjar-se de forma preventiva a estadis de futbol. He llegit que unes 350.000 persones continuaven dijous sense aigua corrent, pendents del proveïment als supermercats, on hi havia llargues cues, i del repartiment d’ampolles per poder beure. Hi ha hagut solidaritat, i també abusos. Tot plegat, un gran desastre. Entre les informacions rebudes aquesta setmana m’ha cridat l’atenció una molt especialment. Ahir a La Vanguardia es va publicar un article del corresponsal a Londres, Rafael Ramos, titulat “La importancia de una taza de té”. El periodista venia a destacar que les inundacions han deixat en evidència l’efectivitat del que és local davant del que és global i posa un exemple molt clars. Assegura que davant la catàstrofe – precisament a les zones on el drama ha estat més gran, amb tallades de llum i sense aigua potable -els petits comerços han aguantat molt millor que les grans cadenes d’alimentació que han tancat les portes al quedar-se les seves neveres industrials i els sistemes informàtics de cobrament fora de servei. És una lliçó sobre el funcionament dels mercats davant una crisi i les conseqüències de la globalització. Només el petit comerç, aquest comerç  tradicional i de tota la vida, ha estat capaç de subministrar els productes necessaris per procedir a fer la neteja i recollida del desastre: les escombres, les bosses de plàstic, els guants de goma, martells, claus, desinfectant, etc…..[@more@]Una senyora diu: “els botiguers ens coneixen, cobren en efectiu o si cal et fien. A sobre t’ofereixen una bona tassa de te fet amb aigua mineral”. El comentari de la crònica m’ha fet pensar en totes aquelles botigues de Malgrat on acostumo a comprar. En aquestes botigues de sempre, en la Maria quan van a comprar els meus fills i els diu “ja ho arreglarà la mare”, en el forn que ja sap el pa que compro, en la peixatera de la plaça….Per això sempre m’ha agradat comprar prop de casa, i penso que és veritat el que diu el cronista, si aquí ens passés una cosa com aquesta a on podríem anar sense diners?, sense caixers automàtics per treure diners?, sense llum?….A la gran superfície que no sap qui som? No. Segur que aniríem  a la botiga de sempre i ni que fos amb una espelma la Maria ens obriria, faria els comptes en un tros de paper i, si fes falta ens fiaria.

Tweet