M’ho vaig haver de pensar molt. Em va costar. No sabia ni com posar-m’hi, perquè jo no soc cap experta en el tema. Tot i així, la blogosfera i l’ús que en feien altres em va atraure des del primer dia. El Malgrat Confidencial de l’Albert Serrano em va permetre entendre que aquesta és una poderosa eina d’informació. També de proximitat. L’havia de provar. Una mica vaig començar per intuició, i la meva amiga Susanna m’hi va ajudar. Després de penjar el primer post em va agafar una mena de vèrtig. Crec que em va costar fer el següent. M’hi posava i no sabia mai de que parlar. Del que m’agrada? Només de política?. Estava feta una embolic. Poc a poc, però, vaig començar a escriure cada vegada més sovint. De tot i res. De política. De coses meves. Pensaments. Reflexions. A estat un procés curiós. Tinc clar que mantenir un bloc vol una mica de temps. Ha de ser actiu i estar actualitzat. La majoria de blocs polítics només funcionen quan arriben les eleccions. Aquesta no era la meva idea, perquè no ho trobo prou sincer. També tinc clar que un bloc comporta certes obligacions i responsabilitats. En primer lloc has de complir una mena de normes de la blogosfera. Per exemple, si no contesto els comentaris falta diàleg. A la vegada, contestar porta implícit un risc que alguns aprofiten per esmolar la crítica. He constatat que la més criticada soc jo mateixa. De totes maneres, pensó que restringir els comentaris i no deixar parlar als altres resta eficacia al diàleg en xarxa. És com no jugar net. Que només parli jo no té cap gràcia. D’altra banda, si fem política i no sabem encaixar les critiques més val plegar. Qui no vulgui ser qüestionat sempre pot quedar-se a casa. També és cert que algunes critiques no són objectives, ni sinceres. Estan fetes per gent que només et veu com adversari i té la barra d’aprofitar el teu esforç de proximitat per fer-te mal sense aportar mai res de positiu. Això no s’hi val, però no ho pots evitar. Tampoc em sembla bé obrir un bloc només per fer burla o per fer mal. Alguns ho fan, però no m’interessa. Aquesta no ha estat mai la meva intenció. Intento limitar-me a comentar o exposar el meu punt de vista. A vegades amb un toc d’ironia, però ironia i prou. Val la pena recordar el manifest del bloger que més o menys diu així:
La vida no es pot censurar.
El meu bloc no representa tot el que soc.
Jutja els meus pensaments, però no a mi.
Si no t’agrada el que veus, pots mirar a una altra banda.
M’encanta parlar de la meva vida.
M’encanta parlar de la vida dels altres.
Escriure post sobre qualsevol cosa que m’agradi.
No tens obligació d’estar d’acord amb tot el que digui.
El bloger prefereix la lliure i gratuïta circulació.
Crea comunitat.
Aplica el sentit comú i el respecte.
No diguis a una persona el que no li diries si la tinguessis al davant.
Accepta les critiques per ser millor ciutadà, persona i bloguer.
………………………………………………………………………………………………………………….
Després d’un any i mig d’omplir aquest bloc, ja podeu imaginar que no es tracta d’una eina electoral. És el meu espai. La meva finestra. Intento que sigui interessant, plural, obert. Hi poso imatges que m’agraden. Pot tenir més o menys qualitat. Segur que em queda molt per aprendre, però de moment és com jo vull que sigui. Un espai obert a qui pensa com jo, però també a qui pensa diferent. Amb sentit de l’humor. Amb seriositat si cal. Qui només tingui interés en fer mal no serà mai benvingut. Tampoc ho será qui es pensi que pot condicionar o limitar la meva manera de fer. A la xarxa hi ha milers de blocs, per què perdre el temps al meu?.
