EL RETORN

Avui ha començat el curs escolar. A les cinc de la tarda, amb puntualitat britànica, estava a  l’escola per recollir l’Enric. Per poc que pugui, com a mínim el primer dia m’agrada saber com els ha anat, veure si surten contents, fer les preguntes bàsiques per tal que m’expliquin el que han fet: on s’asseu, els companys nous, etc. Totes aquestes coses que fem les mares i els pares. Avui també ha començat la batalla per conciliar cada dia els horaris, la feina, les activitats extra escolars, les visites al metge, i totes aquestes coses que també pares i mares hem de combinar, perquè tot rutlli i fer que sembli fàcil. Avui també és el gran dia del telenotícies. Es planta a  la primera escola que veuen i graven plors, mocs, mares que protesten, etc, etc. És a dir, que avui és el gran dia de tornada a la normalitat. Avui cal parlar de barracons o prefabricats, llei d’educació, aules d’acollida. Es reprenen els debats que les vacances van deixar a mitges. És inevitable, però al començar a escriure el post he sentit una sensació estranya. De fet, fa més o menys un any vaig escriure el mateix. El món gira i retorna. Acaba i comença. L’única diferència és que allò que eren barracons són prefabricats. Jo vaig fer dos cursos de carrera en barracons/prefabricats i, la veritat, tampoc vaig notar massa diferència. M’avorria igual si el profe era avorrit i m’entusiasmava si el profe era entusiasta. És així. Mai vaig passar ni massa fred, ni massa calor. No penso, de veritat, que el lloc sigui el més important, sinó que l’essencial és l’alumne/a. A vegades protestem per la simple infraestructura –que no dic que no sigui important-, però ens quedem aturats sense fer res davant un sistema que no funciona. Si que cal invertir en escoles, en aules, en millorar i renovar, però tampoc s’ha d’oblidar que el que és de veritat important és tenir projectes educatius clars, invertir en valors, actituds i ser capaços de generar joves que vulguin tenir un projecte personal de futur. Joves amb ambicions, amb ganes de fer coses, amb criteri propi. No cal dir que tenim molta feina per fer.

Tweet