ATRAPAR EN IMATGES EL PAS DEL TEMPS

El pas del temps atrapat en imatges. El fil invisible que permet fer un recorregut pel Malgrat d’abans. Les imatges antigues sempre em semblen molt interesants, i no hi ha dubte que tenen un gran valor documental. Avui s’ha obert l’exposició “De Nadal a Nadal” que mostra les fotografíes de l’Antoni Poch de 1950 a 1970. L’acte m’ha agradat, perquè ha estat una reivindicació del paper de la gent gran en la configuració social del passat i la transmisió de la memòria.  El que m’agrada a mi de les fotos antigues és que reflexen una manera de fer, de vestir, de mostrar-se. Diuen moltes coses. Les mires amb detall i vas descobrint milers de coses. A casa sempre tinc a un lloc destacat una foto dels meus avis. És la foto del seu casament. Una foto que parla, que explica una part de la meva pròpia història. quan era petita li feia preguntes a la iaia, "per què no portes vestit de núvia?"-li deia.  "Perquè no hi havia diners", -em responia. "O era el vestit de núvia o era un vestit nou per marxar de viatge de noces que podia utilitzar més vegades i jo era molt pràctica". L’àvia era una dona amb un gran caràcter i determinació. El seu rostre a la foto ho reflexa. Mira fixament al fotògraf, amb aquella mirada penetrant que vaig conèixer. Encara no és conscient als seus 19 anys dels infortunis que hauria de superar a la seva vida.

Les fotos d’avui són també una finestra a la propia vida, als records a partir de les petites celebracions i rituals d’un poble. Davant dels meus ulls he trobat uns altres ulls que parlen de passat, que em miren i expliquen trocets de vida. Ulls de persones que no eren conscients al ser captats pel fotògraf de passar a la posteritat. El més interesant de la fotografía sempre és mostrar-la. El més interessant d’una exposició com aquesta és mirar la foto desconeguda i que algú al teu costat et vagi dient qui és cada rostre. Això és preciós. Sents una sensació estranya al veure el carrer del Carme, reconèixer el carrer de Mar. Carrers que avui són part de la teva rutina quotidiana, i veure que una altra gent els han travessat i habitat abans de nosaltres. Tafanejar aquestes fotos, seguir el fil invisible de la memòria et permet entendre moltes coses del lloc on vius i d’un temps passat. A mi em permeten unir la meva pròpia història a la del poble on he volgut viure. Miro els detalls i descobreixo que les fotos endreçades als calaixos de casa no són gaire diferents. El poble és un altre, però la gent, el temps, els vestits, els gestos, les celebracions, els rituals i la memòria són els mateixos. Són uns ulls, unes mirades, que diuen coses.

Tweet