Ara mateix em sento un pèl desconcertada. A vegades, res és com una pensa. Sovint m’he trobat passejant amb els meus fills per qualsevol indret de Malgrat preguntant-me que en treuen ells de tenir una mare massa ocupada. Una mare que rep milers de trucades de mòbil, que va de comissió en comissió, al ple, a la ràdio, al despatx, que surt de la feina i va a l’ajuntament, i torna a començar.
Moltes vegades m’he preguntat si és just que els meus fills hagin de compartir la mare ja no sols amb la feina, sinó amb una llista de compromisos. Si és just que hagin d’anar pel carrer amb una mare a la que sovint aturen per explicar problemes o fer queixes. Una mare que va amb una llibreteta sempre al damunt per anotar el que la gent li diu.
Eren molt petits quan em van demanar ser candidata i vaig acceptar. Massa petits per intentar explicar les raons que la porten a una a acceptar un repte així. Més d’una vegada, repasso mentalment tot el que he fet aquests darrers anys i em pregunto que en treuen ells.
De fet, res ha estat mai com una pensa al principi. Sempre et presentes mentalitzada a fer govern o a fer oposició, però la realitat supera qualsevol previsió. Pel camí, les coses canvien. Analitzes l’entorn polític local i t’adones que la política és una cosa amb matisos, senzillament, perquè les urnes diuen una cosa i la gent fa una altra. A Malgrat mira per on hi ha gent que es lamenta, perquè altres volen canvis. Aquesta gent ja m’ha deixat ben clar que estan disposats a tot. Com si no fos legítim intentar canviar les coses. Desprès hi han els que volen ser govern a qualsevol preu tot i el seu pírric resultat. També és legítim, és clar, però no et poden vendre que no passa res.
Ara, el que em provoca un desconcert total és la gent que es preocupa per unes suposades aspiracions polítiques que mai he tingut, o que està convençuda que a la primera marxes a casa. No es el meu cas, podeu estar tranquils. De por no en tinc gaire, ni a governar, ni a cap altra cosa. Jo només tinc por a una cosa, que la política pugui arribar a intoxicar-me fins al punt de perdre la referència i la mesura de les coses. Veig que hi ha gent que ho pateix això. Vol dir que cal anar en compte. Per ara, no és el meu cas. L’únic que passa és que una toca més de peus a terra i veu el que hi ha. Veu que els comentaris sobre una sentència que parla d’anònims els fan gent que s’amaga darrera dels anònims. Veu que al meu propi blog aparèixen anònims fent retrets pels anònims o per no acceptar la sentència, i és clar, la coherència dels que ara es creuen amb alguna raó queda tocada de mort. Primer, perquè ells tampoc van acceptar la sentència en el seu moment, i després, perquè no s’entén que amb anònims critiquis els anònims d’un blog.
Però quan et poses a pensar i reflexionar sobre si els teus fills mereixen una mare tan ocupada, et trobes amb la sorpresa que és el teu propi fill amb un diari a la mà que et demana que ni pensis a plegar. “Tu no pots marxar ara” et diu, “ho estàs fent molt bé i a mi m’agrada el que fas”.
A vegades, no sóc gens bona per descriure els meus sentiments, però intentaré portar endavant el meu compromís polític sense perdre el valor del sentiments, i sense por a exposar-los en públic. No s’ha de tenir por a experimentar sentiments. No som de pedra. És molt pitjor no tenir-ne de sentiments. També val la pena intentar demostrar que una altra manera de fer política és possible. Sense joc brut, sense mentides, sense amenaces.
Com diuen alguns “procurem deixar el món millor del que l’hem trobat” .
Hola Neus:
Jo només puc dir que estic molt content de la confiança i l´amistat que em tens, i crec que ets una persona amb una gran calitat humana, he llegit articles aqui magnifics, has explicat coses de la teva vida que crec han impactat a tothom i , només puc dir això que estic molt content de que em tinguis entre els teus amics.
Gràcies.
Edmón.