CAMINANT AL CASTELL DE PALAFOLLS

Publicat el 27 abril 2009 per neuserra

Matí de diumenge ennuvolat i gris. He caminat fins el castell de Palafolls i he tornat. De tant en tant la pluja em feia companyia. Un tapís inabastable de verds a cada banda del camí. Pètals florits, gotes de pluja que rellisquen entre les fulles. Ginestes i roselles, falgueres i heures infinites. El verd és nou. Mastego fonoll. Respiro l’olor de terra humida a cada pas. El paisatge em fa pensar i em cabusso entre la màgia de la pluja fresca d’abril. Sento que els meus peus no són els meus peus. Caminen sols. Em deixo endur entre corriols d’aigua dolça i les ombres del camí. Ginestes i roselles, falgueres i heures infinites. De tant en tant, un gos surt a rebre’m remenant la cua. He caminat. He sentit la llum  i la carícia de l’aigua sobre al rostre. He sentit que hi ha sol, perquè les persones a vegades ens hem d’escalfar el cor. Hi ha cel, perquè a vegades les persones hem d’alçar la mirada i confiar. Penso, reflexiono, assumeixo. Sóc com sóc. Una mateixa no s’acaba d’agradar mai del tot, però tot camí acaba i comença de nou. Arribo a casa, em dutxo ràpidament. Assisteixo a l’entrega de premis Sant Jordi a La Barretina, una cita per mi entranyable. Els treballs que llegeixen la canalla m’arriben més endins després de la intensa caminada. Un nen llegeix el poema d’una gota de pluja. Una delícia de poema. Vaig a dinar. Reposo. Acabo la jornada al recital de poemes que l’Anna Hernández ofereix al Pla dels Encants, a Calella. L’Anna desxifra una autèntica pluja d’emocions i sentiments. Parla del número 13 d’un carrer perpendicular al mar. El meu carrer. Parla d’una riera seca. D’una infantesa. De la memòria de peix. L’Anna deixa anar les paraules com qui deixa anar un grapat de papallones dins una habitació a les fosques. Les sents volar, les notes, les intueixes.

Quant a neuserra

Sóc una dona catalana de Malgrat. Tinc dos fills i m’agrada treballar pel seu futur. M’estimo el meu poble i m’encanta exercir de malgratenca. M’interessa la política, i crec que des de l’Ajuntament puc servir al meu poble i al meu país, Catalunya. De professió sóc advocada. Em considero una nacionalista convençuda i crec que els pobles tenen dret a decidir. Penso que el progrés de les persones i dels pobles van units. A casa m’han ensenyat a treballar, però també a saber gaudir de la vida amb la gent que més estimo. M’agrada molt escoltar, perquè sempre aprens coses. Tot i així, aquest bloc em permet parlar amb tu i exposar-te idees, pensaments i sentiments. A vegades, també critico el que no m’agrada. De fet, vaig obrir el bloc per conèixer-nos millor. Endavant.
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a CAMINANT AL CASTELL DE PALAFOLLS

  1. Miquel diu:
    28 abril 2009 a les 5:48

    Sempre és bò sortir i endinsar-te en un escenari diferent al de les cases, cotxes, remors i brogits; diuen que la naturalesa purifica l’ànima i la civilització la corromp, ho potser m’ho acabo d’inventar, és igual… Jo, de ben petit, quan em cansava dels carrers i dels cotxes me n’anava a Santa Rita a fer voltes amb la bici, allà erem lliures. Ara, en canvi, tot va tan ràpid que resulta complicat fer un foradet per trobar-se de nou amb un mateix.

  2. anna diu:
    28 abril 2009 a les 11:09

    Neus senzillament gràcies,
    gràcies per ser-hi per acompanyar aquesta memòria de peix

    una abraçada

Els comentaris estan tancats.