"Un vespre quan l’estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt un pam de sorra
s’alçava una foguera per Sant Joan.
Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.
Érem quatre trinxeraires.
No en sabíem gaire
de les llàgrimes que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida,
no ens calia i res no ens robava el son…"
Per Sant Joan. J.M. Serrat
Recordeu aquesta delícia de cançó?. Una de les que més m’agrada de Serrat. Arriba Sant Joan. Una vegada més, cremem les angoixes i els mals esperits. Llençem a la foguera tot allò vell, tot allò que volem oblidar. Sentim-nos bruixots o bruixes. Sota la mirada de la lluna acollim nous desitjos. Repetim rituals per atraure la bona màgia. Parlem amb la mirada d’antics conjurs, de costums ancestrals. Deixem que el mar ens vesteixi de sal la pell. Sant Joan, la nit més curta de l’any. La nit de foc. Aldarull de petards i coets als carrers. Danses per foragitar els mals esperits. Fogueres. L’aigua. La veu de la Terra en tota la seva esplendor. La meva mare sempre diu que sóc una mica bruixa. Potser per això m’agrada tant mirar les flames, dansar, girar al voltant de la foguera. M’agrada pensar "que un tros de fusta pot tornar a ser un tresor".
Bona revetlla.

Hola Neus:
Bon dia de Sant Joan.