Aquests dies es parla molt d’Escòcia i de l’opció independentista. Ahir mateix el diari La Vanguardia dedicava un interessant article a la relació Escòcia-Anglaterra.
[@more@]Escòcia és un país d’una bellesa singular. Un país diferent i difícil de descriure, impregnat d’història, de paisatge, de música celta i de gent entranyable i tossuda. No és només per la típica imatge que tenim de castells i llacs, el whisky o les llegendes de les Highlands, sinó també perquè és un país amb una història fascinant. Avui es compleixen 300 anys de la unió amb Anglaterra i segons les enquestes, per primera vegada els independentistes de l’SNP podrien guanyar les eleccions del proper maig. El cas és que les nacions petites no només tenen noves oportunitats de ser viables al món actual sense formar part forçosament de grans estats, sinó que fins i tot poden desenvolupar condicions per gaudir de més i millor democràcia. La teoria que en una democràcia petita el bé públic és sentit més fortament i més a prop de cada ciutadà no és nova, i en el món globalitzat actual, d’aliances militars, grans mercats oberts, i àmplies llengües transnacionals, les democràcies petites tornen a ser viables, fins i tot sense pertànyer de manera necessària a una federació, i amb evidents avantatges respecte d’un estat gran i unitari. És interessant llegir el llibre de Josep M. Colomer “Grans imperis, petites nacions”que parla d’una manera molt clara de l’oportunitat de les petites nacions d’autogovernar-se sense tenir un exèrcit propi en un món dominat per grans imperis. El cas és que la independència bufa a Europa, augmenten els independentistes escocesos, i trobem certes semblances entre catalans i escocesos. Tot plegat, alguns es posaran més nerviosos. Haurem d’estar ben atents.
