ULTIMA RATIO

S’aprenen moltes coses durant les llargues esperes als passadissos dels jutjats. Coses de la vida. Sovint et converteixes en testimoni de situacions pintoresques, dramàtiques, surrealistes, divertides. Històries de misèries humanes, de reconciliacions, disputes. Emocions. Justícies. Injustícies. El cert és que pels passadissos dels jutjats passen diàriament fragments de la mateixa vida. Ahir, sense anar més lluny, els passadissos dels jutjats d’Arenys es van omplir de gent de Malgrat. Les ganes de fer costat als denunciats pels fets de l’arbreda de Can Feliciano van ser més poderoses que la feina, els inconvenients, els compromisos o el temps. Denunciats, familiars, amics, coneguts, veïns, advocats, policies….. Una metàfora del conflicte. Més que crispació es va poder sentir preocupació. A una banda, els agents de la policia local. A l’altra banda, els denunciats. Tots de Malgrat. Tots coneguts. Gent que t’aprecies, que et trobes i saludes cada dia. Tinc confiança que, finalment, tot acabi bé, però em dol que no s’hagi buscat una altra forma de resoldre les diferències. La via penal no és la més adequada, ni ha de ser la que s’utilitzi davant un conflicte quan hi ha altres maneres menys lesives. Suport i ànim també per la policia local de Malgrat que va fer pinya davant una situació tan incòmode per tots. Va quedar clar que saben diferenciar les coses. Que abans de res, som tots veïns d’un mateix poble.  És en aquestes situacions que comprens que la seva feina no és fàcil. En definitiva, un llarg matí. Va merèixer, però, la pena. Durant l’espera vaig presenciar mostres d'afecte i comprensió. També vaig escoltar interessants punts de vista sobre el conflicte i, sobretot, interessants opinions sobre Malgrat. En especial, hi ha una conversa amb en Salvador que va quedar a mitjes i que espero poder acabar un dia d’aquests……  [@more@]

Tweet