Potser és que ens hem equivocat de perspectiva. Des d´un principi vam pensar que es tractava bàsicament de defensar un projecte fins al final. Ara resulta que es tracta d´un joc d´equilibris entre el protagonisme i l´amor propi. Això és el que penso avui, després d´una setmana de rebre tota mena de presions, trucades, crítiques i comentaris. Suposo que qui em va trucar a principi de setmana per demanar-me si podia anar divendres a la Biblioteca es va oblidar d´avisar que no es tractava de parlar. Precisament el que no vaig poder fer ahir va ser parlar. Finalment, s´ha acabat el flower power, el wonderland i el bon rotllo xupiguai. Ara resulta que un trist paper ha fet sortir els instints més primaris d´algunes persones. Més val saber-ho ara. Celebro haver interposat el recurs. Com a mínim tinc marge de maniobra. Dilluns decidirem si es posa punt i final a tanta historia absurda i tanta acusació gratuïta. Ho tinc molt clar. Arriba un punt en que s´ha de saber dir prou. Jo també estic molesta. Molesta i decebuda. Cap de les persones que m´ha fet arribar el seu malestar s´ha interessat pel fons de la qüestió, ni per l´esforç i treball que s´ha hagut de fer. Cap ha mostrat el més mínim interés pels arguments del paper. Només els preocupa la palla. L´envoltori. Una llàstima de temps perdut intentant aportar alguna cosa. Una llàstima d´hores esgarrapades a la feina i la familia. Sort que de tot s´aprén en aquesta vida. Ahir vaig rebre una gran lliçó. Sí, senyor.
[@more@]
Hola:
Sigui el que sigui el que t´hagi pasat, oblida la decepció i segueix endavant.