RESISTIR TAMBÉ ÉS GUANYAR

Aquest mati he obert els ulls més descansada. Encara tinc ben fresques les sensacions de la jornada electoral, però tinc ganes també de girar full. D´una banda estic satisfeta, perquè CIU ha resistit el tsunami socialista. El PSOE ha guanyat, però no té majoria absoluta. Això també em fa sentir optimista. Ara bé, quan fas una valoració més profunda veus que el nacionalisme té menys representació que fa quatre anys i que el bipartidisme representat pels dos grans partits han guanyat pes. Això és depriment. El catalanisme polític hauria de fer una profunda reflexió i procurar oferir un projecte comú que sumi i no pas que faci dividir. Aquesta campanya ha estat un avis del que podem tenir. ERC ho ha patit en carn pròpia, però els nacionalistes de cor no estem per llençar coets. És ben trist constatar que els catalans han acabat escollint el mal menor, i que han optat per premiar als responsable de tants desgavells i despropòsits. Una gent que, més enllà de la por, poca proposta han fet. Ni idees, ni propostes. Han defugit els temes que preocupen a la gent del carrer i ens han pintat un món color de rosa. El recurs més efectiu ha estat l´eslogan que arrosseguen des de fa més de 20 anys, però ara reciclat i modernitzat. En el fons és el mateix que cridava Alfonso Guerra a les places de toros als 80: “Que viene la derechona”. La por a la dreta per damunt de les idees. Un PSC amb la pell de xai i disfressat amb barretina recollint els guanys de l’independentisme. Un PSC que ha de treure un personatge del segle passat com Felipe González per fer reaccionar als votants. En el fons el panorama no és precisament engrescador. Jo creia que al segle XXI la politica seria una altra cosa.

Tweet