ELS AGERMANAMENTS I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES

No era la meva idea fer una crítica dels agermanaments, però ahir Ràdio Malgrat em va demanar una valoració de la Festa de les ciutats agermanades que s’ha celebrat a Malgrat entre l’1 i el 4 de maig. Bé, podria començar per dir que el principal valor dels agermanaments és allò de “conèixer-nos i comprendre’ns els uns als altres”. L’apropament de pobles és fonamental, i aquest segle sembla que el que necessita justament és aproximar-nos més els uns als altres. El programa d’agermanaments va ser una iniciativa del Parlament Europeu impulsada l’any 89, però la llavor sorgeix ja al final de la Segona Guerra Mundial  com l’idea de cooperar entre pobles per refer l’Europa de la postguerra. Tinguem en compte que els municipis i ajuntaments són actors de la construcció europea, potser actors passius, però evidentment com a nivell polític més proper al ciutadà el seu paper és important. A la fi, són els ajuntaments els que es veuen obligats a rebre i aplicar la major part de normatives comunitàries. Així, doncs, crear una xarxa de pobles agermanats em sembla enriquidor. Però les trobades entre pobles han de servir per fomentar intercanvis d’experiències, debats i iniciatives orientades a l’ampliació del coneixement i la consideració  mútua. S’han d’aprofitar per potenciar el coneixement de la diversitat cultural europea. Aquí és on apareix la primera objecció al programa festiu malgratenc d’agermanaments. Fins ara, com a intercanvi d’experiències i coneixements el balanç és pobre. Per quan l’organització d’una trobada o conferència temàtica?, i un seminari de formació? És un exemple, però considero que arriba l’hora de tenir una programació amb objectius en relació als agermanaments. Només si hi han objectius clars es pot fer una valoració objectiva i un seguiment del profit dels agermanaments. Puc dir que el programa de la festa de les ciutats agermanades m’ha semblat forçat i mancat d’un autèntic objectiu.  Actes institucionals sense sentit i discursos de ritual. Tot ha estat com una mena de ritual de cortesia. Això sí, amb “llagrimeta” inclosa i un àlbum de fotos de l’alcaldesa més gran que el del seu casament. M’he sentit en tot moment com espectadora d’una representació. Hem anat amunt i avall, d’acte en acte, sense cap mena d’ordre ni sentit. S’ha inaugurat una plaça inexistent que ningú sap on trobar-la. S’ha plantat una olivera d’Incisa comprada aquí al costat. La gent no ha participat als actes, perquè la majoria ni s’ha assabentat, però això no importa gaire als nostres governants. La festa sembla que la fan per ells. Algú em va preguntar on era la societat civil de Malgrat. Podria parlar de més aspectes, però crec que queda prou clar que recomano una reflexió. Com a mínim tenir criteris clars. Una qüestió significativa és que s’hagi arraconat la nostra llengua en la major part d’actes. Em resulta incomprensible que els discursos i actes d’un  intercanvi de cultures i coneixements s’obrin amb l’excusa d’excloure la nostra llengua. És inaudit, inacceptable i surrealista que es repeteixi a cada pas que “no farem servir el català perquè tenim l’alcalde de Cárdenas i no volem complicar les coses”, o “així ens entendrem millor i serà més fàcil”. Que vol dir? Què el català ens complica la vida? Què la nostra llengua és una nosa? Què podem estar aguantant traduccions avorrides, llargues, innecessàries i improvisades de l’italià i del francès, però no podem fer un discurs en català? A les hores queda prou clar. Els agermanaments a Malgrat no tenen cap sentit. Si un intercanvi de cultures i de coneixements no permet incloure la nostra identitat: em podeu dir què hi fem? què caram vol dir agermanar-se?

Tweet