Poques vegades escric sobre la justicia. Potser, perquè em fa por ser poc objectiva pel fet de caminar cada dia pels seus corredors. No és un camí de roses. Èxit i fracàs. Guanyar o perdre. Fer justícia?. Tornar a casa amb el regust estrany de formar part d’un engranatge que no sempre funciona. Un tema que afecta a molts, però que no ocupa massa espai als programes electorals. Retràs, esperes interminables, suspensions, negligències, impunitat, pocs mitjans, etc. Costa entendre que la justicia sigui molt zelosa en alguns temes i poc en altres. Ara la gent es mostra sorpresa per l’acumulació d’expedients als jutjats. Quina novetat!. Això no és d’ara. És una acumulació històrica, però que ofereix una mostra del que passa. Correm quan es produeixen fets horribles com la mort d’una nena, però després ningú fa res. Avui veig per la televisió als pares d’en Francesc, un noi que ha entrat a presó per "ofendre una bandera", i que demanen la seva excarceració. Jo també ho vull fer. Sóc mare i he vist la presó per dins. Només qui ha entrat ni que sigui de visita en un centre penitenciari pot saber el que suposa exactament. Sempre em posen nerviosa les reixes i portes que es van tancant a la meva espatlla a mida que avanço. El soroll metàlic que fa. El  parlar a través d’un vidre. Una condemna de dos anys i set mesos de presó em sembla excesiva i desproporcionada per despenjar una bandera. Fins i tot em sembla excesiva per qualsevol gamberrada sense més conseqüències. Es fa difícil explicar a la gent el perquè d’aquest rigor o el perquè de tanta ineficàcia en altres casos. El símbol de la justicia és una balança en perfecte equilibri. L’equitat i l’equilibri. La justicia també porta els ulls tapats, però ho fa per ser imparcial i justa. No hi ha dubte que a vegades sembla cega. Ombres i dubtes en aquest cas d’en Francesc Argermí. Si us plau, demanem tots que aquest noi, FRANKIE, pugui sortir de la presó el més aviat possible. A dins no hi fa res i fora segur que té tota una vida a mig fer.

Tweet

Poques vegades escric sobre la justicia. Potser, perquè em fa por ser poc objejtiva pel fet de caminar cada dia pels seus corredors. No és un camí de roses. Èxit i fracàs. Guanyar o perdre. Fer justícia?. Tornar a casa amb el regust estrany de formar part d’un engranatge desgastat que no funciona. Un tema que afecta a molts, però que no ocupa massa espai als programes electorals. Retràs, esperes interminables, suspensions, negligències, impunitat, pocs mitjans, etc. Costa entendre que la justicia sigui molt zelosa en alguns temes i poc en altres. Aquests dies la gent es mostra sorpresa per l’acumulació d’expedients als jutjats. Quina novetat!. Això no és d’ara. És una acumulació històrica, però que ofereix una mostra del que passa. Correm quan passen coses horribles com la mort d’una nena, però després ho deixem com està. Ara veig per la televisió als pares d’un noi que ha entrat a presó per una bandera i que demanen la seva excarceració. Jo també ho vull fer. Sóc mare i conéc la presó per dins. Només qui ha entrat en un centre penitenciari pot saber el que suposa exactament. Jo n’he visitat alguns per motius de feina. Sempre em posa nerviosa la reixa que es tanca al meu darrera i el soroll metàlic que fa. Una condemna de dos anys i set mesos de presó em sembla excesiva i desproporcionada per despenjar una bandera. Fins i tot em sembla excesiva per qualsevol gamberrada sense més conseqüències. Es fa difícil explicar a la gent el perquè d’aquest rigor o el perquè de tanta ineficàcia en altres casos. El símbol de la justicia és una balança en perfecte equilibri. L’equitat i l’equilibri. La justicia també porta els ulls tapats, però ho fa per ser imparcial i justa. No hi ha dubte que a vegades sembla cega. Ombres i dubtes en aquest cas d’en Francesc Argermí. Si us plau, demanem tots que aquest noi, FRANKIE, pugui sortir de la presó el més aviat possible. A dins no hi fa res i fora segur que té tota una vida a mig fer.

Tweet