A vegades, els records et porten nostàlgia, però són instants que ningú et pot prendre. Estones viscudes que no tornen. Fotografies, imatges, sensacions lligades a moments importants de la teva vida. La memòria és una cambra plena de sorpreses, de racons ocults, de somriures. Si remeno en aquesta capsa de records per trobar el primer record que tinc de Malgrat trobaré dues imatges molt clares. No són imatges grises, ni en blanc i negre. Són a color, amb olors i sentiments. La primera és la del pati de les Escoles Fonlladosa. És un matí de juliol de l’any 71. Fa molta calor. Les classes s’han acabat i les aules estan en silenci. És el primer cop que visito la que serà la meva nova escola. El Sr. Ragull ens acompanya fent explicacions a cada pas. Es nota que el meu pare està encantat amb l’escola. Jo no. Tinc 9 anys, i fa poc que els meus pares han decidit venir a viure a Malgrat. Als 9 anys la distància entre Sabadell i Malgrat és massa gran. La distància entre el teu món quotidià i allò que desconeixes sembla insalvable. No tindré amics, ni veuré als avis, ni als meus cosins. Des del primer moment m’he fet el ferm propòsit que no m’agradarà res del que m’ensenyin. Encara és aviat per saber que entre aquestes parets faré una de les millors amigues, la Montserrat. També és aviat per saber que ja no voldré marxar mai més d’aquest poble, i que aquí viure els moments més feliços que recordo. La segona imatge és de la Plaça de La Barretina. Aquí els records es confonen amb sentiments, colors i sabors. L’ombra del fullatge dels arbres, l’orxata xarrupada lentament, jugant amb la palleta a fer bombolles. Converses, riure d’infants, gelats, els vanos de les dones, les notes de les sardanes, la remor de les cadires. Els vespres a la fresca. A la retina tinc la foto fixa de moltes estones. Imatges del primer estiu que vaig viure a Malgrat. Imatges que es repeteixen cada estiu. Només els rostres i les veus han anat canviant amb el pas del temps. També algunes cases de la plaça. Em sap greu que algunes persones no puguin apreciar aquestes coses. Ja sé que semblen petites coses, insignificants, però la vida et sorprèn precisament en aquestes petites coses. Són aquelles coses que agafen sentit quan un dia ets lluny i, de sobte, et descobreixes enyorant la plaça del teu poble, la gent i les converses. Totes aquelles estones a la fresca. A mi m’ha passat, per això les valoro. Aquelles petites coses que ens fan saber que som a casa. Aquelles petites coses que….
Un sempre es creu
que les marceix
el temps i l’absència.
Però el seu tren
ara se’n va,
ara retorna…
Són aquelles petites coses
que ens va deixar un temps de roses
en un racó, en un paper o en un calaix.
Pacients, t’assetgen
com aquell lladre
darrere una porta.
Et tenen pres
sota els seus peus
com fulles mortes
que el vent aixeca aquí o allà.
S’enlairen tristes per arreu
i ens fan plorar sense avisar
quan ningú no ens veu…
Aquelles petites coses (J.M.Serrat)
Hola:
Un text literari i biógrafic interesant, no sabia que eres de Sabadell, d´on segueixo el blog d´una diputada del PSC que també està molt bé,¡¡¡¡quines curiositats¡¡¡ tot té relació, al menys una mica.
Molt bon text.
Edmón.
Hola Neus:
No sabia que eras de Sabadell, la familia del meu pare es e Torroella de Montgri (Girona) i d ela meva mare per part d´avis de Xixona (Alacant) d´aqui la tradició torronaire de la familia materna, peró tots vam nèixer a Barcelona, jo a una clinica de Gràcia, i vivim entre Ciutat Vella i l´Eixample.
Es bónic parlar dels origens i les tradicions.
Bon diumenge.
Edmón.
PS lamento l´ofeg que ha passat a la platja de Malgrat.