LA SAL I LA LLUM

Ens vam conèixer  per pura casualitat una nit de Sant Joan. Jo tenia 17 anys. Sense voler em va cridar l’atenció aquell noi tan callat. La sortida del sol ens va atrapar a una platja parlant de muntanyes i escalada. A mi, que la muntanya més alta que havia escalat a la meva vida era la pujada del Castell. L’escoltava molt atenta com si pogués entendre tot aquell argot desconegut: cordes, peus de gat, mosquetons,…..Allà plantada, amb les sandalies a la ma i els peus mullats, parlant de tècniques d’escalada, rutes i refugis. -A mi m’agrada esquiar, vaig dir molt fluixet per por de trencar aquell instant. El cap de setmana es va acabar, però el cor és traicioner. Esperava una trucada. Res. El món va continuar donant voltes. Una, dues, tres setmanes, però el cor mai t’enganya. Finalment, va arribar la trucada i fins avui. Com si tot hagués estat previst van arribar les sortides, caminades, muntanyes i refugis. Moltes estones compartides. Paraules i silencis. Il·lusions. Vaig aprendre a dormir en tendes d’acampada i en refugis plens de gent. Ell a rodolar pendent avall amb uns esquís als peus. Jo vaig anar per primera vegada a concerts de heavy. Ell va aprendre a donar cops de raqueta. “No et convé”, “teniu caràcters massa diferents”. La vida és així i nosaltres tossuts de mena. El temps acaba per donar-te la raó. Un dia, després de caminar un munt de quilòmetres vaig veure que rebuscava dins la motxila. Què fas?. De cop va treure una rosa embolicada amb molta delicadesa. Allà, perduts al cul del món, quan ja ni recordava que era Sant Jordi. Aquestes petites coses tenen molta força. Em guanyen sense remei. Des de fa molt temps compartim projectes, diàleg, diversions i responsabilitats. Compartim alegries, ganes de viure i de donar vida. Compartim la tendresa, la col·laboració, la lleialtat….tantes coses que fan que la vida en parella tingui bon gust.  Avui fa 21 anys que ens varem casar. Tot plegat més de 25 anys de viatge pel mateix camí. Ja són anys, oi?.    

Tweet