Ahir vaig assistir a la presentació del llibre “L’agricultura i els sindicats de pagesos de Malgrat”. Hi volia ser, sobretot per donar suport a la gent que des d’un començament s’han implicat en aquest treball. Recordo perfectament el dia que en Ramon Hernández em va comentar que als pagesos els agradaria fer un llibre sobre la pagesia de Malgrat. El procés ha necessitat d’un temps, però el llibre ha vist la llum i això és el més important. Aquesta publicació és un compromís amb l’ahir, l’avui i demà. Si li dones una ullada ràpida veus que es tracta d’un treball molt interessant de síntesi i divulgació de la història de la pagesia de Malgrat.
[@more@]Una eina més de coneixement de la realitat malgratenca. Crec que està ben plantejat, i que és un reconeixement a l’esforç i treball de tota la gent de la pagesia que ha tirat endavant una activitat que fins no fa massa temps ha estat un motor important per l’economia del nostre poble. Això no ho hem d’oblidar. Hem de prendre consciència que per construir el nostre futur, cal tenir present el nostre passat, i per això llibres com aquest tenen una gran importància. Agraeixo molt que s’hagi volgut incorporar al llibre el reportatge audiovisual de Vicens Tomàs que es va realitzar amb motiu de les Jornades Gastronòmiques del fesol del ganxet. Aquest treball no es va fer pensant en el llibre –potser s’hagués fet d’una altra manera-, però es va fer amb la voluntat de recollir i transmetre una part de l’essència del Pla de Grau: la llum, els colors i, sobretot, la gent que hi treballa. La idea d’en Crosas d’incloure el dvd al llibre em va sorprendre en un principi, però m’ha fet comprendre com és d’important per tots els que avui treballen a l’agricultura que es reconegui i valori el seu treball. Ahir, mentre miràvem el dvd al Centre em vaig adonar que el meu pensament havia establert sense voler una curiosa connexió. Vaig recordar el meu avi Jaume. De fet el recordo molt sovint, perquè vaig conviure sempre amb els avis i molts records i imatges de la meva infantesa estan fortament lligats amb ells. L’avi Jaume era pagès. Era un home molt corpulent i fort. Tenia els ulls més blaus que he vist mai, i la pell del rostre i els braços cremada d’haver passat moltes hores treballant al sol. El meu avi era un home content, feliç d’haver sobreviscut a moltes penúries. M’explicava moltes histories, sobretot de quan el van empresonar després de la guerra. Tenia unes mans enormes, fortes i aspres. -Són mans de pagès,- em deia. Tots dos junts vàrem caminar moltes vegades entre els camps del Pla de Grau, i recordo que l’avi s’aturava als marges del camí i m’anava assenyalant amb el bastó les fileres i em deia el nom del que hi havia sembrat: apis, pastanagues, carxofes, enciams, bledes……..-Un dia- em deia- els joves no sabreu ni com és un enciam de veritat. Quanta raó tenia!. L’avi es va haver de jubilar treballant els darrers anys a una fàbrica tèxtil on sempre es va sentir tancat. A ell li agradava la terra i fer de pagès. Mai va deixar de ser pagès.
Ara ja és massa tard per lamentar-se de la pèrdua del Sindicat. Veig que heu pres tots els comentaris des de una òptica molt negativa, malament, ara toca alegrar-se per la edició d’un nou recopilatori de records del nostre Poble!