MARE

    És difícil ser mare. Ho vaig entendre al néixer el meu primer fill. Moments de felicitat. Petites sensacions que et van omplint els sentits per  formar part dels teus records. Estones dolces, tendres, divertides, emotives. És emocionant veure que la vida et converteix en un refugi. Sentir que els teus braços o la teva mà són el consol de qualsevol plor. Què la teva carícia espanta la por i el malson. Què tot i estar adormit, el teu fill somriu quan el tapes. Què tens el do d’entendre paraules que ningú més pot entendre.  Que pots perdonar-ho tot. Però ser mare és difícil. També hi ha moments d’un gust agredolç. Instants de desconcert i d’angoixa. El lligam mare i fill és estrany. Ajudar a madurar un fill no és fàcil. Costa deixar que sigui lliure. Costa saber que s’equivocarà i, al mateix temps, ser conscient que ha de ser així. També és difícil ser filla o fill. Sovint no saps mostrar  l’amor que sents per aquells que més estimes. Ara ho entenc millor que mai. A la meva mare l’estimo, perquè l’estimo. No em cal cap argument, ni cap justificació. Tampoc em cal tenir un dia especial per dir-li que l’estimo. Ella m’ha ensenyat a caminar. A parlar. A vestir-me sola. M’ha ensenyat a tenir il.lusió, a mantenir viu el desig d’aprendre. Però ella, sobretot, és qui m’ha ensenyat a pensar i  a ser una dona lliure. L’estimo més encara, perquè m’ha ensenyat a estimar i a perdonar sense por.  La meva mare és única i es mereix tots els regals del món.

Tweet