ADÈU, AVI ROURA!

Tot just fa unes hores que hem acomiadat a l’avi Roura. L’avi Roura -com li diuen els meus fills-, el pare de la Carme, el Jaume, com el coneixem molts.  Que dura és sempre la mort pel cor. Quina és l’hora oportuna per deixar aquest món? Per aquells que ens estimen mai és l’hora. L’avi Roura tenia 95 anys i ha viscut una vida molt intensa. La vida d’un home singular, peculiar. És d’aquelles persones que et deixa record, el record de bones converses, de bons consells, del seu somriure, d’un esperit optimista, de donar a canvi de no res. L’he trobat a faltar aquests darrers mesos d’hospital. Feia temps que ja no el trobaves caminant pel carrer Sant Esteve. Quan ens vèiem em cridava: -Noia! Com va això? Què diu en Mas?. Amb ell parlaves de l’actualitat, del país, dels problemes, del Barça. La darrera vegada que el vaig poder visitar a l’hospital portava una masquereta d’oxígen i gairebé no podía parlar. En veurem va fer el gest de retirar-la, i la seva filla el va ajudar. Quasi no podía parlar, però amb un fil de veu va poder dir-me: – Guanyarem!, mentre  feia el signe de la victoria amb la mà.  –Tú resisteix!, em va dir. Avui, mentre escoltava a l’esglèsia les notes del Virolai he recordat  la inscripció que tenen a casa seva: “La meva terra, Catalunya; la meva parla, el català; la meva dansa la sardana  i el meu desig la LLIBERTAT”. Els Roura són així. A la primera fila de l’esglèsia, al costat de la Carme, he vist l’Oriol Pujol. Els que coneixem la familia Roura sabem la devoció i estima que han sentit sempre per la familia Pujol. Els que coneixem la familia Roura també hem estat testimonis més d’una vegada de l’afecte sincer amb que l’Oriol ha tractat sempre a l’avi Roura. Descansa en pau, Jaume.

Tweet