Punt i final a una comedia planificada al més mínim detall. No cal ser molt llest, ni portar barretina, per endevinar que els interessos a preservar no eren els del país, sinó la pura continuïtat del Tripartit II. ERC no es pot permetre el luxe de fer esclatar per segona vegada el Govern i les enquestes no agraden als partits que ens governen, perquè no aconsellen convocar ara unes eleccions. Tenen massa a perdre. Està clar que l’objectiu és esperar el miracle i que la memòria de peix de la majoria de ciutadans els ajudi. L’escenificació no m’ha sorprès gens ni mica. Qualsevol podia saber que a les portes de les vacances és el moment perfecte per fer empassar certes coses.
A partir d’ara comença la segona part de tot aquest engany. La maquinària tripartita està preparada. Ara toca carregar contra CIU i carregar fort. No fos cas. Però és igual. La gent no és tonta, encara que alguns espavilats amb cadira s’ho pensin. Aquesta pantomima no pot amagar que la lletra fa temps que està escrita, i que tot s’ha fet al més pur estil Nicaragua “fashion week”. ERC i ICV-EUA només han interpretat el paper d’actors secundàris. Ara no faré lectures econòmiques. Falten dades i temps. Anticipo, però, que ara tothom posarà en marxa la mecànica propagandística. Aparentment guanyarà el que més fort cridi, però només aparentment. En realitat qui guanya és el de sempre. Quan tot això hagi passat els catalans ens preguntarem desconcertats si valia la pena tant d’esforç. Us deixo amb el que diu alguna gent d’ERC de l’acord, a l’espera que la ministra confirmi xifres que curiosament no vol donar. Quan una de les parts implicades no es vol comprometre i evita parlar clar, malament. M’ensumo presa de pèl. Al temps.
