“SENSACIONS POST-SOPAR O …..VENÇUDA LA FOSCA TORNA A SORTIR EL SOL”

Escric aquest post amb la ressaca de tornar a la rutina. He fet uns dies de vacances. L’agost serveix per trencar el ritme habitual en el meu cas. Tot i que entremig he anat a la feina sembla que tot ho veus d’una manera diferent. No sé, el descans és important. Aquesta etapa feliç es va tancar dissabte amb el sopar de l’aniversari dels fets de Can Feliciano. Volia escriure la meva impressió sobre el tema, però m’ha costat posar-m’hi. Les paraules són les grans aliades de les persones per expressar el que pensem o sentim, però sovint les percepcions no són coincidents o no es poden plasmar en paraules de la manera que un voldria. Tinc la sensació que digui el que digui em quedaré curta. D’altra banda, penso que si algú llegeix el que vull expressar i va estar present al sopar m’entendrà perfectament. Personalment, m’ho vaig passar d’allò més bé, i això que les hores pre-sopar van ser certament difícils. Sempre hi ha gent amb ganes de fer foc. Incendiaris de mena. Com us dic, m’ho vaig passar bé. En aquest cas, la companyia va ser un factor clau. A la taula els temes de conversa van ser molts i l’àmbit polític va acaparar bona part dels comentaris. Tot i així, que ningú es pensi que tan sols vam parlar sobre afers municipals. No. Política "d’alt nivell" i una mica de safareig de casa. Un sopar com aquest permet copsar imatges entranyables i simpàtiques. No deixa de ser que tots compartíem un objectiu comú i com a mínim durant aquest interval ningú es va fer retrets. Malauradament, la meva càmera és molt senzilla i no han quedat les fotos de massa qualitat. Val a dir també que aquesta no vol ser la crònica del sopar. Senzillament,  és la crònica d’uns fets que s’han teixit entre tots. Són les nostres sensacions, opinions, decepcions, impressions i il·lusions aplegades. Dic això perquè el sopar del dissabte va ser, sobretot per mi, un sopar de sensacions. El menú no era pas exòtic. Pa amb tomàquet. Com ha de ser un bon sopar reivindicatiu. Les sensacions, doncs, no eren provocades per les espècies, olors o sabors de l’àpat. Les sensacions eren de la gent. Converses, comentaris, sentiments. Els comentaris post sopar que he llegit fins ara són els de sempre. Uns contents i altres criticant. La diferència és que qui va ser de veritat al sopar sap que hi ha alguna cosa més, agradi o no. M’enteneu, oi?. No es tracta del ball de xifres. Fins i tot penso que l’organització ha estat de molt bona fe al donar les xifres exactes d’assistents. Amb una xifra molt inferior altres ens haguèssin fet pagar un butlletí municipal monogràfic per parlar d’assistència massiva. El més important per a mi no és el ball de xifres. És que som molts els que estem cansats i això es nota. Cansats de veure un poble aturat. Cansats de rebre imposicions. Cansats d»ineficàcia, de manca d’escrúpols. Cansats de la pobresa d’ideals, de la pobresa d’idees. Cansats de la manca de criteris. Cansats d’ara sí ara no. Cansats de coses absurdes com posar pals a les rodes per tot. Avorrits de veure com celebracions populars pateixen el risc de desaparèixer per normatives inútils i absurdes que ningú sap qui s’ha inventat. Cansats d’una nissaga de polítics que no veuen gent quan passegen pel carrer, sinó vots que caminen. Jo al sopar vaig sentir esperança. Esperança de poder dir un dia que Malgrat no són ells, que l’Ajuntament no són ells. Som tots. Val la pena saber esperar.

Tweet