AVUI TOCA FER ANYS

Avui em toca fer anys. Sí,
un cop més, i en faig 45. Una bonica xifra si vols, però res més que una xifra. Una referència. Un avís del pas del temps. Avui he rebut moltes felicitacions, petons, abraçades,
flors, somriures, i algún petit regal. Coses senzilles, com la
cançó que m’ha tocat al piano el meu fill aquest vespre per cantar el tradicional "feliç aniversari" mentre bufava les
espelmes. He gaudit del dia. D’aquest signe del curs de la vida que és fer
anys. Jo disfruto del pas del temps sense complexos. Em sento a gust amb mi
mateixa. No és cap secret que tenir optimisme, estimar, sentir-me
estimada, tenir una ocupació que m’agrada i em fa sentir-me útil,  són factors que ajuden molt. El
que no perdo, per ara, és la vitalitat i el sentit estimulant i apassionant que
té la vida per a mi. Diuen que “la vellesa comença el dia que es perd aquesta
il·lusió de viure”.

Avui també és l’aniversari d’aquest blog. Un any més.
Sembla fàcil escriure la primera paraula del primer post. És fácil posar la
primera lletra d’un vers. Cantar la primera estrofa d’una cançó. El primer pas sempre acostuma a ser fácil. El que és
difícil és mantenir-se, continuar. Trobar-te sola davant l’ordinador per fer
l’intent d’expressar allò que sents, allò que vols dir, allò que vols
comunicar. Sento un cert vertígen quan veig que la gent llegeix el que he escrit, el que penso. Quan hi ha respostes, comentaris. Aquesta semana he vist publicat a la revista
local Som-hi alguns dels meus comentaris sobre l’ARE i m’ha fet una sensació
estranya. No pots acabar de controlar del tot aquesta eina. Fa certa por.  En aquests dos anys
ha evolucionat, però l’essència és la mateixa de quan es va obrir. M’entusiasme el difícil exercici de sinceritat que t’obliga a fer un blog
com aquest. Un blog on signes amb nom i cognoms cada cosa que dius. Això requereix valor. El blog ho registre tot. Ho arxiva. Per això hi ha persones que no poden tenir un blog.  També tenen nom i cognoms, oi?.

Tweet