El Bloc de la Neus Serra

  D’espectacle sense referent es pot qualificar l’actuació del nostre insigne govern. Aquest govern municipal de Malgrat que alguns han batejat tant encertadament com “PPOE”. Incapacitat de diàleg. Poca cintura. Nul.la visió de futur. Quin panoràmica!. Ahir vam tenir una mostra del que comporta patir un govern decadent sense idees ni renovació. Sí, sense renovació, perquè tot allò que incorporen com a nou no aporta res, ni suposa cap mena de canvi. Portar molts anys governant no necessàriament ha de suposar desgast o estancament. Tot depèn de la capacitat d’obrir-te, de regenerar-te, de dialogar, de mostrar respecte per les idees dels que arriben nous i amb ganes de fer coses. Quan els que entren nous són incapaços de prendre decisions per ells mateixos, malament. Tot depèn també de la capacitat de construir ponts. Però quan et trobes amb una gent aferrada al càrrec al preu que sigui, que es creuen amos de la veritat absoluta, que et deixen entreveure clarament el desconeixement que tenen pel que passa més enllà dels límits del municipi,  t’adones de la dimensió del problema que tenim a Malgrat. Ja no és que no s’entenguin amb l’oposició, és que no s’entenen amb ningú. No s’entenen ni amb els pobles veïns, ni amb els organismes, ni amb l’ACA……..A la fi som els malgratencs els que paguem aquesta falta de diàleg. Tanta prepotència no porta enlloc. Per ara, gràcies al seu tarannà, els joves de Malgrat s’han quedat sense BUS NOCTURN. Cal felicitar, doncs, al nostre regidor de joventut per la seva magnífica gestió durant el primer any de govern. Una carbassa com una casa de pagès és el que es mereix. Que dic carbassa. Una carbassera. Com a mínim aquest mes que no passi a recollir el sou. Per inoperant, per no saber trobar solucions, per deixar escapar oportunitats. En definitiva, per no fer res. 

Tweet

Qui ha dit que el govern català no adopta mesures contra la crisi?. Carai!. Per començar han blindat els contractes dels alts càrrecs davant la crisi econòmica. Com? Modificant un Decret del 2004 per a permetre indemnitzar millor al personal directiu d’empreses públiques i consorcis que siguin acomiadats. Llegeixo la notícia i no m’ho puc creure. Resulta que un càrrec d’alta direcció amb una retribució de 90.000 euros i 2 anys d’antiguetat, amb l’anterior Decret rebia 3.500 euros, és a dir, 7 dies per anys treballat amb un límit de 6 mesos. Ara aquesta indemnització pot ser de fins a 90.000 euros. Qui parla de dèficit?. Diners per cobrir serveis potser no n’hi han, però per assegurar-se el sou no en falten. Cal saber que la mesura suposa un increment de despesa de 20 MEUR. I què?. S’ho han de veure molt fotut!. Alguna cosa grossa ha de passar al govern quan s’adopta una mesura com aquesta en l’actual situació de crisi, no? Per ara, la despesa de funcionament d’aquest govern no para de créixer (un 8,4% el 2007), però les inversions tenen saldo negatiu. Ja ens ho van avisar: "Fets i no paraules". Sí, senyor. Un èxit de govern, sobretot per alguns.

Tweet

“Som innocents mentre no es demostri el contrari, o som culpables mentre no demostrem la nostra innocència?”

Massa sovint he pensat que en aquest país no sabem que és la presumpció d’innocència. No es respecte un dret que és bàsic. Per exemple, per què en algunes notícies aparèixen els noms dels denunciats amb les inicials, però en altres es poden posar noms i cognoms i no passa res?. I si resulta que la persona és innocent? Doncs això, res. Divendres passat vaig rebre la sentencia del judici celebrat a resultes de la denúncia del PP de Malgrat. De fet, cap sorpresa. La sentència és absolutòria. Em declara innocent, i no podía ser d’altra manera. Però durant algunes setmanes he escoltat declaracions lamentables per part d’alguns il.lustres responsables polítics d’aquest poble. Parlaven del que farien amb els diners que “jo havia de pagar” o “de les disculpes que hauria de demanar públicament”. Com si ja hagués estat condemnada. Com si el fet de presentar una denúncia ja et doni la raó o et converteixi en dipositari de la veritat. Una pena. També he escoltat declaracions encara més lamentables per part d’altres il.lustres mandataris locals, que “sense ni ser part del procés”, per comptes de mostrar-se conciliadors com demanava el seu càrrec, han optat obertament per afegir llenya al foc sense invocar en cap cas el dret a la presumpció d’innocència que ampara a tota persona denunciada. En aquest cas, han afirmat sense cap mirament que “s’ha de fer jurisprudència", o que “alguna cosa haurem de fer amb els anònims i els blocs”. Es pensen que viuen en els temps remots en que els càstigs eren exemplars?. Es pensen que encara es crema gent a la foguera?. És pensen que ho poden controlar tot? Es pensen que jo haig de pagar pel que fan altres?. Aquesta és la seva humanitat. Aquest és el seu pobre concepte de la justicia. El més trist de tot és que gent com aquesta, que han mostrat no tenir cap respecte per un dels drets més elementals de tota persona, són avui els garants de la nostra democràcia local. 

Tweet

Dels contes infantils sempre m’han agradat els finals feliços, les moltes endevinalles, rodolins i frases fetes que apareixen. No em podreu negar que la millor és la que diu “van ser feliços i van menjar anissos!”. M’encanta, i la vull dedicar a l’Albert i la Noemí. Potser semblarà un regal modest i petit, però ja sabeu allò de “la intenció és el que val”. També he buscat una imatge, però no sabia per quina decidir-me per no semblar cursi. Finalment, he optat per la d’un arbre, perquè a Malgrat els arbres són gairebé un símbol. Aquest sembla un exemplar sòlid i arrelat a la terra. Això és important en aquest cas. M’ha semblat que aquest arbre pot aguantar la pluja, el vent,  la tempesta o la forta calor de l’estiu. Sembla un bon arbre, i segur que pot fer una ombra agradable. El que us deia. M’agrada que els contes acabin bé. M’agrada que la gent es vulgui casar. Que siguin valents i tinguin il.lusió. Sobretot, que vulguin ser feliços i menjar anissos.  

Tweet

Fa dies que la mainada del barri recollim fustes, cartró i mobles vells. Els apilem al carrer.  Ho fem amb molta cura, com un ritual.  Volem fer una foguera molt gran amb tot el que recollim a cases i botigues. – Què es vegi des de Blanes!, cridem entre rialles. Estem esverats. S’ha acabat l’escola. Tenim vacances, anirem cada dia a la platja, i aquesta nit és la revetlla! . L’àvia ha comprat coca i cava. Aquest vespre posarem les cadires al portal. Com cada any, entre tots encendrem la foguera i menjarem la coca amb els veïns. L’Antonia ens deixarà provar la coca que ha fet ella mateixa. És la més bona que he menjat mai. Ballarem i llançarem petards i coets fins la matinada. Avui els pares faran la vista grossa i podrem anar a dormir ben tard. El meu germà portarà una bossa de petards d’aquells que no m’agraden, perquè fan un soroll espantós. Es passarà la nit empaitant-nos amb una metxa encesa i un petard a la mà. La veritat és que a mi els petards no em fan massa gràcia, però també en llençaré perquè no sigui dit. Desprès encendré bengales i faré esclatar bombetes que em sembla un costum molt més raonable. La meva germana vindrà enfadada, perquè li faran posar un vestit blau que no li agrada gens. Ningú ens renyarà ni s’enfadarà. L’àvia es retirarà més aviat i no direm res. Abans de dormir-se passarà la mà suaument per la foto de l’oncle Joan que hi ha damunt la seva tauleta de nit.  Avui és la revetlla de Sant Joan, i tothom s’ho passarà d’allò més bé. Nit màgica, curta, intensa. Malgrat els petards, Sant Joan sempre té alguna cosa màgica. Records que et venen al cap mentre l’ull observa la guspira del foc. Mentre la flama crema, un grapat d’imatges felices em travessarà el pensament. També el rostre d’algunes absències. 

Tweet

Segueixo pels mitjans informatius l’assumpte d’Estepona. Un assumpte fosc. Altra vegada, un Ajuntament amb olor de corruptela a l’urbanisme. Convenis urbanístics estranys i precipitats. Enriquiment sobtat d’un alcalde i sis regidors detectat per Hisenda. Molt interessant l’opinió del socialista Martin Reyes, Comisionado de Disciplina urbanística de la Junta de Andalucia, que llegeixo a La Vanguardia:

“las componendas que llegan a hacer los partidos, incluido el mio, con tal de no perder el poder de algunos ayuntamientos son escandalosas”.

Ho diu un home que ja no veía clares les coses. Fa temps, un alcalde de llarga trajectòria em va dir que els pactes no es poden fer a qualsevol preu. Quan la por a perdre el poder està per damunt de la raó, malament.

Tweet

Sí, ja ho sé. És poc original i recurrent parlar-ne….però  és que ahir va ser un dia estrany.  Presentació de la marca turística de Malgrat. De fet, el que es va presentar va ser una renovació de la marca, però el treball ve de molt lluny. Va començar quan encara es treballava per obtenir el certificat de Turisme Familiar. Llavors ja es va considerar convenient començar a treballar també per renovar la imatge promocional de Malgrat com a destinació turística. Construïr marca turística és institucionalitzar el destí turistic i posicionar-lo. És fer marca de destí. La certificació de Turisme Familiar implicava renovar tot el material de promoció de Malgrat i la imatge. Aquest tema es va treballar amb la gent del Consell de Turisme responsables de Turisme Familiar. (els que ara mateix hauriem d’integrar una comissió de seguiment que no existeix). No hi ha dubte que si hagués estat la responsable de la presentación d’ahir l’hauria fet molt diferent. Ni millor ni pitjor. [@more@]No em va semblar bona idea copiar el format de l’acte d’entrega de la Certificació. Va quedar pobre. Tampoc acabo d’entendre en que consistía l’acte si es preten donar a conèixer el poder d’una marca com element de promoció. Tampoc ens van parlar de cap projecte nou, però això no ho puc dir. Alguns pensarien que vull fer política i queda molt lleig que un politic faci politica. El que es presentava tampoc era nou. Ells ho volen fer passar per nou, però nou,….el que es diu nou, no ho és. Només cal donar un cop d’ull a la web de l’Ajuntament del 4 d’abril de 2007. Quina marca apareix darrera l’alcaldessa?. Premi!. Bé, per sert justos, la Il.lustríssima va intentar ser generosa, però ja sabem que aquest és un gest que li costa. Va reconèixer que la feina ja estava feta, però ho va dir amb la boca molt i molt petita. Com si li fes mal una dent. Sense dir cap nom…no fos cas….Bé, però ho va dir.  A mi m’hagués agradat que parlés més de persones, i no pas de “regidories”. Com si les “regidories” tinguessin vida pròpia !. Com si una regidoria pugués trucar per telèfon, anar a reunions i decidir coses. No senyora meva, això només ho fan les persones. A mi m’hagués agradat sentir el nom de totes les persones que van estar al Consell de Turisme, sobretot, les que van dedicar moltes hores a decidir el disseny, el contingut, el material: Marc, Mimó, Esther, Montse,……..també el nom dels representants del sector que en una primera reunió ens van fer corregir acertadament la primera idea (que per això conèixen la seva feina millor que ningú). En fi,  el nom de persones…..Ningú pot dir que quan ha fet falta no hagi reconegut la tasca del meu predecesor. Si un vol costa poc i, a vegades, el gest és important. És molt fàcil, però ben difícil per alguns, oi?

Tweet

Ahir vaig tenir un dia complet. Em vaig despertar a les 5:30 i a les 6 ja estava al carrer preparada per donar un cop de mà a l’elaboració de les catifes de flors. M’encanta participar en aquesta jornada. A banda que és una activitat creativa, també és un dia que aprofites per unir esforços entre veïns i botiguers. Sempre ens ho hem passat molt bé. Així, doncs, vaig anar al carrer de Mar disposada per ajudar on fes falta. Finalment, vaig col.laborar en tres catifes i avui estic baldada. Per postres, la jornada va coincidir amb el  Congrés Territorial de CDC que es feia a Calella i m’havia compromès a anar-hi.

[@more@]

Em vaig incorporar a una de les ponències sobre noves formes de participació.  Després de dinar, vaig assistir a la taula rodona amb Jaume Sobrequés i Agustí Colomines. Va ser molt estimulant, una estona no sols de xerrada, sinó també d’intercanvi d’idees i reflexions molt interessants. Cada vegada tinc més clar que CDC ha de fer el seu camí i el seu projecte sense mirar que fan els altres. Ja no crec en el miratge del pacte nacionalista. Estic segura que en el futur no tindrem sumes nacionalistes. Només cal observar en silenci la dinàmica de l’altre partit que és catalanista o independentista. Crec que el seu projecte no és el meu. No em convenç posar dates a l’horitzó si no veig clar com hi anirem. Així només generem més frustració i devaluem el projecte. També observo que l’opció i el projecte d’ERC passa només per la fórmula actual de govern. És legítim, però francament, tenim un país aturat i una pila de projectes a la taula sense fer.  Per la seva part, CIU acaba de completar un cicle a l’oposició sense complir-se cap dels presagis d’alguns. CIU és ara per ara l’única alternativa a l’actual govern. El que ha de fer és no anar amb presses. És un projecte sòlid que s’ha de reforçar. És sòlid, perquè la gent ho vol i fa que ho sigui i, finalment, qui decideix que vol pel seu país és la gent.

Tweet

M’ho vaig haver de pensar molt.  Em va costar. No sabia ni com posar-m’hi, perquè jo no soc cap experta en el tema. Tot i així, la blogosfera i l’ús que en feien altres em va atraure des del primer dia. El Malgrat Confidencial de l’Albert Serrano em va permetre entendre que aquesta és una poderosa eina d’informació. També de proximitat. L’havia de provar. Una mica vaig començar per intuició, i la meva amiga Susanna m’hi va ajudar. Després de penjar el primer post em va agafar una mena de vèrtig. Crec que em va costar fer el següent. M’hi posava i no sabia mai de que parlar. Del que m’agrada? Només de política?. Estava feta una embolic.  Poc a poc, però, vaig començar a escriure cada vegada més sovint. De tot i res. De política. De coses meves. Pensaments. Reflexions. A estat un procés curiós. Tinc clar que mantenir un bloc vol una mica de temps. Ha de ser actiu i estar actualitzat. La majoria de blocs polítics només funcionen quan arriben les eleccions. Aquesta no era la meva idea, perquè no ho trobo prou sincer. També tinc clar que un bloc comporta certes obligacions i responsabilitats. En primer lloc has de complir una mena de normes de la blogosfera. Per exemple,  si no contesto els comentaris falta diàleg. A la vegada, contestar porta implícit un risc que alguns aprofiten per esmolar la crítica. He constatat que la més criticada soc jo mateixa. De totes maneres, pensó que restringir els comentaris i no deixar parlar als altres resta eficacia al diàleg en xarxa. És com no jugar net. Que només parli jo no té cap gràcia. D’altra banda, si fem política i no sabem encaixar les critiques més val plegar. Qui no vulgui ser qüestionat sempre pot quedar-se a casa. També és cert que algunes critiques no són objectives, ni sinceres. Estan fetes per gent que només et veu com adversari i té la barra d’aprofitar el teu esforç de proximitat per fer-te mal sense aportar mai res de positiu. Això no s’hi val, però no ho pots evitar. Tampoc em sembla bé obrir un bloc només per fer burla o per fer mal. Alguns ho fan, però no m’interessa. Aquesta no ha estat mai la meva intenció. Intento limitar-me a comentar o exposar el meu punt de vista. A vegades amb un toc d’ironia, però ironia i prou.  Val la pena recordar el manifest del bloger que més o menys diu així:

La vida no es pot censurar.

El meu bloc no representa tot el que soc.

Jutja els meus pensaments, però no a mi.

Si no t’agrada el que veus, pots mirar a una altra banda.

M’encanta parlar de la meva vida.

M’encanta parlar de la vida dels altres.

Escriure post sobre qualsevol cosa que m’agradi.

No tens obligació d’estar d’acord amb tot el que digui.

El bloger prefereix la lliure i gratuïta circulació.

Crea comunitat.

Aplica el sentit comú i el respecte.

 No diguis a una persona el que no li diries si la tinguessis al davant.

Accepta les critiques per ser millor ciutadà, persona i bloguer. 

………………………………………………………………………………………………………………….

Després d’un any i mig d’omplir aquest bloc, ja podeu imaginar que no es tracta d’una eina electoral. És el meu espai. La meva finestra. Intento que sigui interessant, plural, obert. Hi poso imatges que m’agraden. Pot tenir més o menys qualitat. Segur que em queda molt  per aprendre, però de moment és com jo vull que sigui. Un espai obert a qui pensa com jo, però també a qui pensa diferent. Amb sentit de l’humor. Amb seriositat si cal. Qui només tingui interés en fer mal no serà mai benvingut. Tampoc ho será qui es pensi que pot condicionar o limitar la meva manera de fer. A la xarxa hi ha milers de blocs, per què perdre el temps al meu?.

Tweet

Aquest mati arribo a l’Ajuntament. Em disposo a repassar alguns temes pendents. Dono un cop d’ull al recull de premsa que s’envia als regidors. El primer que veig és el titular de EL PUNT: “EL PP DE MALGRAT DENUNCIA NEUS SERRA”. Denúncia personal?. Segueixo llegint. La regidora Ana Vega fa declaracions. Insisteix a dir que la denúncia és personal. Què estrany!. Ara que ho penso, cap dels meus clients acostumen a sortir als diaris ni als mitjans informatius per una denúncia. No fan declaracions, ni la premsa els empaita i si ho fa intenten evitar-la. Per què? Doncs, perquè acostumen a ser assumptes privats. Això hauria de fer pensar a la Sra. Vega. Per què tantes declaracions? Perquè la denúncia és politica, evidentment. Em tranquilitza que ara el més important sigui la disculpa pública. No patiu. Podeu dormir tranquils. Estic segura que també us disculpareu en cas que la sentència no us sigui favorable. També em sembla just que els diners els vulguin per associacions humanitàries. És el mínim que podem fer després de la imatge que estem donant com a polítics. Què tal fer la mateixa aportació si la sentència m’afavoreix? Podem fer-la entre tots. Què us sembla? Seria una bona manera de posar punt i final a tot plegat.

Tweet