Confesso que he desconnectat totalment del bloc durant uns dies. Vaig aprofitar el cap de setmana per visitar el Mercat del Mar (si voleu en parlem un dia), per prendre el sol, jugar amb els meus fills i celebrar l’aniversari de la meva neboda que diumenge va fer 6 anys. Com podeu veure, coses molt més interessants que escriure un post. Ahir era dia de paperassa administrativa i em va tocar visitar després d’una pila d’anys la Facultat de Dret. Ostres! Quin canvi!. On hi havia el meu estimat bar ara hi ha una sala plena d’ordinadors. Bé, però la burocràcia no ha canviat gaire per desgràcia. Com sempre, el que et diuen per telèfon res de res. Ni internet, ni punyetes. Al final tanta modernitat i t’has d’agafar el matí per anar a buscar un trist paper. [@more@]Avui, per fi, entro al bloc i em trobo un munt de comentaris. Alguns -cal dir- sorprenents. No entraré a parlar dels comentaris crítics, perquè ja sabeu allò de “qui no vol pols, que no vagi a l’era”. És el que toca. Crec, però, que hi ha gent que personalitza massa la política. Alguns creuen realment que estic ofesa per la frase de la Conxita?, o que faré un concurs amb la Verdaguer a veure qui dona més canya?. Quin error!. Un electe ha d’evitar abans de res que els fums de la “protesta” li pugin al cap. Per fer política s’ha d’anar en compte amb l’orgull personal i qui pensa que jo barrejo les dues coses s’equivoca. De totes maneres, podem dir que també cal evitar del tot la prepotència i l’abús de poder. El consens i el compromís són més productius. Segur. Però que sigui essencial el consens no vol dir que no hi hagi conflicte. El conflicte és inevitable a la vida col.lectiva. La millor manera de guanyar una discussió és evitar-la, perquè fins i tot quan un la guanya no deixa de perdre-la, ja que la relació amb l’altra persona queda tocada. Per això, el més important per fer política és no obrir conflictes de manera gratuïta, estendre la mà, reconèixer els errors, en definitiva, trobar sortides i ponts de diàleg. A la vida real les relacions entre partits són tot el contrari, és a dir, que el més habitual és la crítica a l’adversari, la bronca, manipular la veritat, penjar etiquetes com aquesta que ja he sentit altres vegades, i referent als “meus rebots a dins i a fora”. Una cosa que no sé que vol dir. La discrepància és un rebot?. No sé. Però si un no arriba a entendre la “teatrelització” que implica el joc polític, i no arriba a comprendre que les crítiques no s’han de veure com una cosa personal, no podrà dur a terme la tasca per la que ha estat escollit. Per això, no s’ha de confondre la meva reivindicació d’un horari dels plens que sigui just per a tothom, amb cap mena de comèdia. Al polític se li pot exigir que posi els interessos col.lectius per davant dels interessos individuals o de partit. Aquesta és la primera obligació del polític. Però quasi ningú li pot exigir al polític que oblidi les seves pròpies i legítimes necessitats. Igual que no exigeixo a la Sra. Campoy o a la Sra.Mérida que treballin de franc, qui governa no ens pot exigir als regidors de CIU que renunciem a la feina o bé escollim entre política i treball. Per això, no trobo encertat obrir el primer ple amb una discussió sobre l’horari. Era molt senzill trobar el consens, però es va optar per un altre tema. Demostrar qui mana.
Té nassos que la gran apagada de Barcelona coincideixi amb l’acte de celebració del 15è aniversari de la inauguració dels jocs olímpics. Té nassos que mentre la gent paga les conseqüències de la gran apagada, el conseller Castells es dediqui al CEO i a saber si Montilla puja o baixa una dècima de punt a les enquestes. Quin país! [@more@]
