El Bloc de la Neus Serra

“Prepara el teu trineu a l’estiu i el teu carretó a l’hivern”.  Proverbi armeni[@more@]

Tweet

Ahir es va celebrar la sessió extraordinària del Ple de l’Ajuntament. A les set de la tarda en punt, ni cinc minuts de cortesia per si un regidor arriba just de temps –cosa que fins i tot s’acostuma a fer als jutjats abans d’entrar a l’acte de judici si una de les parts no ha arribat-, però evidentment ahir es tractava de demostrar qui mana, i qui mana va demostrar que no està per cortesies de cap mena. Vaig arribar que la sessió estava oberta, i només seure ja em va tocar defensar el punt relatiu a la proposta de l’horari de plens, les set de la tarda. Vaig saludar, i a continuació vaig exposar el que pensem des de CIU sobre la proposta. Val a dir que ens ha sorprès el canvi.  Però, sobretot, ens han sorprès els arguments. Vaig recordar que el grup de CIU, -malgrat trobar-se a l’oposició- ha començat el mandat amb la mà estesa al diàleg des del primer moment i ha deixat clara la voluntat de treballar pel poble i de donar suport a tot allò que sigui en benefici de Malgrat. Per tant, una arriba al primer Ple pensant que es trobarà també la mà estesa i una voluntat de treballar amb consens i amb ganes d’entesa. Haig de confessar que ahir a la sala de plens vaig sentir una certa decepció. Decepció davant la mostra que ens van oferir de quin serà el tarannà d’aquest govern, i decepció també per l’actitud d’algun grup que a canvi de no res, va mostrar quin és el seu joc. Nosaltres amb l’hora que es proposa no hi podem estar d’acord. Sempre s’han fet els Plens a Malgrat a les 9 del vespre, i els arguments que aquest canvi es fa per fomentar la participació són falsos. Ahir es va veure ben clar. Només entrar i observar el públic es confirmava el que ja sabíem. La sala era plena d’ex regidors/es socialistes, una ex regidora de CIU ara socialista convençuda, alguna catequista amb temps lliure, el senyor del Restaurant La Avenida que pel que sembla té molt d’interès en la política, fins i tot, alguna treballadora de l’Ajuntament. La resta de públic els militants i simpatitzants incondicionals dels partits, és a dir, els de sempre, els veïns del carrer Monturiol, el senyor Ato, el senyor de la barba, els Soto, etc. La consigna era omplir la sala de plens”. Bé, veurem el que dura l’interès, però el més important per a mi és el canvi de regles de joc que s’ha imposat. Si hi ha una veritable voluntat de fomentar la participació ciutadana s’ha de facilitar al màxim l’assistència a Plens dels electes, és a dir, dels regidors escollits per la ciutadania. Nosaltres hem exposat les nostres dificultats davant el nou horari, però no ens han escoltat, i tampoc hem rebut massa suport dels demés. Ara toca “passar pel tubo”, ja se sap. Per a mi el més important és que els regidors que hem de fer compatible treball i dedicació a la política ens ho posin fàcil, més quan el PSC presenta una proposta per tal que quasi tots els seus regidors tinguin dedicació plena a l’Ajuntament. Què bonic! Per cert, al mig del debat la senyora alcaldessa el primer que em deixa anar és “vostè té un lio mental”. No sé que ha motivat la frase, però no crec haver dit res que mereixi d’entrada aquesta resposta. Ja m’aniré acostumant. Bé, després arriba la sorpresa. El PSC retira una proposta de l’ordre del dia, perquè pensa que pot perdre la votació. No entenc com pot saber-ho, perquè ningú ens ha preguntat a nosaltres que pensem fer, i que sapiguem a l’anterior legislatura vam votar a favor. Noto desconfiança i, per tant, celebro que es retiri la proposta. Sinó confien en nosaltres potser és el millor. Ja se sap, la confiança ha de ser mútua.  Finalment, es passa al punt de les retribucions dels regidors. Aquí s’escolta murmurar al públic, sobretot quan es llegeix el sou de l’alcaldessa i de la Sra. Mérida. Nosaltres diem el que sempre hem mantingut. Els sous no ens semblen desproporcionats i no farem grenya d’un tema que sempre ha produït grans retrets. Aquesta vegada ERC es mostra molt prudent, massa diria jo. Ni pregunta per les hores que faran els regidors. Estan desconeguts. Jo sí que pregunto. Pregunto per què l’Anna Raja farà 1680 hores a l’any i cobrarà el mateix (22.000 euros) que el Sr. Romero que farà 840 hores i portarà menys àrees, o el Sr. Viñolas que farà també 1680 hores i cobrarà 28.000 euros. La pregunta la faig per intentar aclarir el concepte que el Secretari  no m’ha pogut aclarir. Bé, la resposta de l’alcaldessa no aporta res. Ens parla d’altres temps, de quan els regidors no sé què, de la seva jubilació……., però ens quedem sense saber perquè l’Anna Raja ha de treballar el doble per cobrar el mateix que el Sr. Romero. El Ple no dona per més, a destacar l’ambient, determinades complicitats amb alguns regidors, la cara d’avorrit de l’interventor i les ganes de fer pedagogia de l’alcaldessa que s’ha proposat  demostrar al públic que bona educadora hauria pogut ser. Un suggeriment: abans d’entrar al Ple podrem donar un manual d’instruccions del Ple a cada assistent, així ens estalviarem tantes explicacions.   En fi, és el que ens tocarà si res hi posa remei. Abans d e marxar detecto una cosa sorprenent. Han instal.lat una càmera de vídeo a la sala de plens i no ens ho han comunicat. Em quedo perplexa. Escolto que algú pregunta per què és la càmera. La resposta em deixa més perplexa. Pels casaments. Us ho podeu creure! Què graven als nuvis d’esquena? Ara haurem d’esbrinar què grava la càmera i l’ús de les imatges. [@more@]

Tweet

 “El secret de la saviesa, del poder i del coneixement és la humilitat”.  Ernest Hemingway[@more@]

Tweet

A vegades, és difícil poder expressar la teva opinió. Hi ha temes especialment delicats i sobre els que, segons el que diguis, seràs immediatament assenyalat amb alguna etiqueta. Dic això, perquè vull parlar de la Festa de la Diversitat que el passat dissabte es va celebrar a Malgrat, i sobre la que he escoltat opinions de tota mena.  En principi, vaig pensar no fer cap comentari sobre la festa, primer perquè sóc conscient del risc que això comporta, i segon perquè no m’agradaria ser mal entesa pels organitzadors (no és una crítica, sinó una opinió que expressa també preocupació). Al final, he arribat a la conclusió que la Festa de la Diversitat és un cant o invocació a la tolerància, i com a tal s’han d’admetre tota mena d’opinions a favor i en contra. Espero, doncs, que el meu comentari sigui acceptat com una opinió més i sense cap ànim de ferir a ningú.[@more@]Fa alguns anys, vaig assistir a diferents edicions de la Festa que s’organitzava a Barcelona i ja llavors, malgrat que es desplegava força imaginació i recursos (alguns actes i concerts eren realment molt bons), em va semblar que els objectius que es perseguien quedaven massa tapats per una altra cosa que no sé molt bé com definir, potser es podria dir “folklorisme”. Fa quatre anys, algú va decidir organitzar la Festa de la Diversitat també a Malgrat. Ràpidament entitats i Ajuntament es van abocar a l’organització  –que no dubto que exigeix un gran esforç- . La primera edició la vaig viure amb certa il.lusió, i malgrat que no vaig formar part de l’organització, si vaig participar activament dels actes que es feien sopar inclòs. Jo crec que esperava molt de la Festa a Malgrat, potser pel fet de tenir un caire més local creia que realment seria un mitjà per aconseguir interconnectar persones procedents de diferents cultures. Però el temps ha passat i no he vist això. En aquesta quarta edició m’ha donat la sensació que tot es queda a la superfície,  que la festa es queda més en el que té d’acte lúdic i festiu que en trobar un objectiu. Durant els dies previs he llegit en el Blog Malgrat Confidencial alguns comentaris molt durs sobre la Festa i la seva organització. També he pogut llegir les respostes de la Sònia i la Núria. Bé, jo no vull entrar en el tema dels partits i les afinitats polítiques  de les persones que organitzen la Festa (no em sembla just, perquè ho fan amb tota la bona fe i tampoc s’ho mereixen). El que qüestiono no és l’organització –tot i que s’hauria d’obrir més- sinó el model de l’acte. Ara bé, cal dir que des de la primera edició m’ha sorprès la insistència d’alguns membres de la dita organització en desvincular-se de partits polítics i dels polítics en general. Ho manifesten com si fos un valor afegit de la Festa. M’ha sorprès pel fet que la realitat és tossuda, i la realitat diu que moltes de les persones que participen a  l’organització tenen un compromís polític (fins i tot més d’un ha format part d’alguna llista electoral). I el que és ja discutible d’entrada és si per donar credibilitat a un acte cal desvincular-lo de la política necessàriament.   Dic això, perquè d’entrada tanta excusa em sembla ridícula, i al final pot portar-nos a pensar que la política embruta tot el que toca, o bé ho desvesteix de sinceritat o li resta credibilitat.  En el cas que la participació fos extensiva a grups polítics l’acte seria menys creïble? Seria un acte amb evidents interessos partidistes? La gent que hi participés seria menys honesta? És això el que ens volen dir? Doncs jo, per coherència, no puc compartir aquest punt de vista. Si tingués aquesta idea sobre la política no hauria encapçalat mai una llista electoral a Malgrat, i em sap greu que gent que com jo ha pres aquesta decisió accepti uns arguments com aquests sense protestar.  A la fi, no oblidem que la política la fan les persones, persones normals i corrents.  Però –com us deia- jo no parlo d’aspectes de l’organització i els col.laboradors, sinó més aviat pel tipus d’acte i els objectius que es proposen. Tot això que dic és més fàcil d’entendre si has llegit el llibre “Jo també sóc catalana” de l’escriptora catalana Najat El Hachmi. Una escriptora que va néixer al Marroc i va arribar a Catalunya quan tenia 8 anys. Actualment viu a Vic i treballa precisament a l’Ajuntament de Vic com a mediadora.  El seu llibre fa una revisió dels tòpics que habitualment fem servir per parlar d’immigració i t’obliga a fer una reflexió i una revisió dels teus propis conceptes. El llibre va dirigit als que segons ella “s’omplen la boca amb la immigració”, i als que estan preocupats pel tema de la identitat catalana. Najat parla sobre molts tipus de discriminació: el racisme, però també el paternalisme d’aquells que parlen de “multiculturalitat”, i es mostra crítica amb aquestes manifestacions de la diversitat a les que qualifica de “pornografia ètnica”. “Són etiquetes políticament correctes. En això de la diversitat hi ha molta política d’aparador”. “No ens hem de quedar en la festa multicultural que obliga a demostrar tolerància. Fins i tot feta amb bona voluntat fa mal i es queda només en el tòpic” “El que s’ha de fer és lluitar per la igualtat de tots. L’immigrant no vol ser membre d’una associació d’immigrants, sinó d’una de veïns”.  A mi em sembla que cal escoltar opinions com aquesta, i replantejar-nos seriosament quin sentit té o ha de tenir la  Festa de la Diversitat i si està ben plantejada. Si cal proposar que acompleixi uns objectius mínims que ara per ara no veig.        

Tweet

Durant la clausura de l’Escola d’Estiu d’Unió Duran va recordar que UDC no és independentista –històricament s’ha definit sempre com a confederal.  De fet, el nacionalisme d’UDC té un caràcter cultural i comunitari. Considera la llengua com el primer element articulador de la societat catalana i el que li ha donat continuïtat històrica, malgrat els atacs rebuts. Per aquest motiu UDC es proposa la defensa, la preservació i el foment dels elements que configuren la nació catalana. Tanmateix. UDC es manifesta a favor d’un nacionalisme obert, integrador, plural i evolutiu, com ho és Catalunya, si bé recorda que el nacionalisme català comporta una actitud de defensa davant d’un altre nacionalisme expansionista i unificador –l’espanyol- que, a més, és dipositari del poder de l’Estat. Per a UDC Catalunya necessita sobirania per afrontar tots els reptes que la realitat i el futur requereixen. Sense oblidar ni situar en segon terme la necessitat d’enfortir la sobirania cultural, cal prioritzar la sobirania política per tenir instruments suficients polítics i capacitat financera suficient, per assegurar polítiques que permetin als ciutadans, a través d’elles, enfortir la identificació nacional. [@more@]

“L’objectiu de la independència el respectem, però no és el nostre”, va dir  Duran. Bé, no tothom a UDC i a Unió de Joves pensa això, però Duran té tot el dret a dir quin és el seu projecte i quin és el seu objectiu. Crec que Duran té tot el dret a dir el que ha dit. De fet, em consta que molts nacionalistes no creuen en la plena sobirania i no per això són menys nacionalistes. L’objectiu del nacionalista ha de ser atraure a tothom i no sols al nacionalista independentista. La frase de Duran i Lleida no em sorprèn. De fet, no fa gaire em va regalar ell mateix el seu darrer llibre “Entre una Espanya i l’altra”, un llibre que llegeixo aquests dies, i en el que parla sense complexos d’una tercera Espanya. Val a dir que el llibre m’agrada molt, sobretot, perquè Duran és hàbil amb la ploma i mostra molt bon estil com escriptor. També et porta a una interessant reflexió en aquest particular moment en el que sembla que nacionalisme, catalanisme i tot plegat es troba en una cruïlla i s’ha de reubicar. Dit això, vull dir que respecto la seva opinió i visió. Jo sóc de les que penso que no és imprescindible ser independentista per ser nacionalista, ni cal fer cada dia una proclama sobiranista, ni la independència és un projecte a curt termini, ni cal que sigui tot el contingut del nostre discurs. El que si demano és que no es parli de l’independentisme català en sentit pejoratiu o amb menyspreu. L’independentisme no és una il.lusió, ni una utopia, ni un plantejament de quatre beneits. És un projecte real. Sí, és cert que sovint s’ha plantejat malament, o que alguns confonen defensar la independència en fer tota mena de pallassades, però és un   projecte seriós. Potser també és un projecte més o menys llunyà, però ningú té dret a demanar-nos que renunciem a un horitzó nacional ferm. Un horitzó que poso en la plena sobirania.

Tweet

Si els peixos fessim als humans el mateix que ens fan a nosaltres….. [@more@]La frase és de l’exposició “Els prats de Neptú” que la regidoria de Medi Ambient ha organitzat i que podeu veure a la capella de l’Antic Hospital fins el dia 16 de juliol. Ahir la vaig visitar amb el meu fill i ens va agradar molt. Aquesta exposició és una manera molt amable i didàctica d’apropar-te a la Mediterrània, per conèixer les comunitats litorals i la gran diversitat d’organismes que hi viuen. A més, ens ajuda a entendre l’abast que tenen  les nostres accions sobre el medi i a pensar en accions de protecció i millora. És molt simpàtic el conte “Pobres humans” que s’explica des d’una pantalla i molt divertit buscar les respostes als enigmes que et proposa. Animeu-vos. Us agradarà aquest passeig pel mar. A més descobrireu que hi ha un peix que es diu “serranus scriba” (no diu si té bloc).

Tweet

 Carod ha fet pujar una mica més de to el debat intern del seu partit. Ahir va reconèixer de forma explícita i per primera vegada que votar “NO” al referèndum de  l’Estatut va ser clarament un error,  i va acusar als crítics Carretero i Uriel Bertran de ser els responsables d'una decisió que els ha desconnectat d'una part del seu electorat. Tot seguit, Carod afirma que “per militància de partit va haver de protagonitzar tota una campanya crítica amb l’Estatut”, (pel que sembla no va ser molt sincer en els seus discursos a favor del NO). El més increïble és que convida clarament a marxar d’ERC als crítics (no parla de diàleg en cap moment, ni d’allò de “parlant la gent s’entén”). Afirma que ERC “ha de ser un partit de govern madur, seriós, responsable i gradualista, que vegi que el tot o res és impossible…Perquè entre el tot o res, et quedes amb res”. “Certes consideracions potser s’haurien de fer sota unes altres sigles polítiques”, va concloure. Bé, potser certes consideracions s’han de fer amb altres sigles, però també és cert que les que fa Carod tenen unes sigles molt clares i no són precisament les que representa. Qui l’ha vist i qui el veu al Carod. Governar pot canviar a les persones.  Evidentment, la seva opinió és respectable, només faltaria, però queda com un polític poc sincer que no accepta la crítica. Jo comparteixo en part la seva opinió. Votar NO al referèndum va ser un error. De totes maneres, no crec que la raó de la desconnexió de part del seu electorat arrenqui únicament del NO a l’Estatut. Només cal llegir el bloc del malgratenc Manel Bargalló –per cert, gens sospitós de ser simpatitzant de CIU-. Penso que ha estat la decisió de reeditar el “tripartit”, de com s’ha reeditat el “tripartit”, del paper d’ERC en aquest Govern, el fet d’haver entregat la presidència de la Generalitat al PSOE-PSC  i, sobretot, aquest silenci permanent per no perjudicar les perspectives electorals del PSOE el que part del seu electorat no accepta. És la pèrdua de pes polític del catalanisme el que part del seu electorat no accepta. [@more@]

Tweet

Ad ddrey kan d'ilelli (Viure lliure)

Tant se val la gana que m'estiregassa

Tant se val que mengi herba

a l'ombra o bé sota la brisa

Tant se val si tinc un llit de palla

o bé si dormo a terra mateix

i el cel és la meva flassada

Tant se val si estic malalt

Tant se val si vaig despullat

sota un sostre que regalima

Tant se val si visc en una jungla

o bé en una caverna

mentre pugui viure lliure!

Salem Zenia

[@more@]

Tweet

Ahir al vespre em vaig escapar de casa. Feia dies que ho tenia planejat. Va ser tot llegint el diari que ho vaig decidir. El títol no podia ser més suggestiu; Poesia i +,  “Joan Margarit i Salem Zenia reciten els seus poemes”, divendres, 29 de juny a les 22 hores. Poesia i + té lloc en el marc del Festival d’estiu de Caldes d’Estrac, i us aconsello que doneu un cop d’ull a la programació prevista fins a finals de juliol. És una oportunitat de gaudir de la paraula en tota la seva dimensió.  Bé, qui em coneix sap que m’encanta llegir poesia. [@more@]

Sí, ja ho sé. Ja sé que això no es porta, ni està de moda i que segons a qui li ho expliques et mira d’una manera estranya. Què voleu que us digui jo!. A mi m’agrada llegir poesia. La poesia et calma l’ànima i la despulla de coses supèrflues, i Margarit és una de les veus amb més projecció d’aquest país. També és un dels poetes que més he llegit. M’agrada la seva poesia dura, sense cap frivolitat i, sobretot, real. És un poeta que té una capacitat extraordinària per comunicar-se amb el lector. En definitiva, que no m’ho volia perdre. Salem Zenia és un escriptor algerià, poeta, novel.lista  i periodista. Refugiat i acollit pel PEN català. Militant de la causa berber, Salem Zenia està amenaçat per refusar escriure en una altra llengua que no sigui la berber. El PEN català, amb el suport de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, i les Fundacions de Caixa Sabadell i Caixa de Girona, ha posat en marxa el programa Escriptor Refugiat, que té com a finalitat acollir un escriptor/a amenaçat, perseguit o amb risc de ser empresonat com a conseqüència dels seus escrits, acollint-se a la resolució adoptada pel Parlament de Catalunya el 24 de maig de 2001, sobre la declaració de Catalunya com a comunitat refugi. El PEN català creu un deure de gratitud històrica poder donar acollida a aquells escriptors obligats avui a l'exili per defensar la llibertat d'expressió i jo crec que cal reconèixer aquesta tasca i compromís.

L’escapada va merèixer la pena. Asseguda en silenci entre la gent sota la pèrgola del jardí. El mar al fons com un mirall, i la lluna rodona dibuixant un camí d’or damunt de l’aigua. La claror tèbia de les espelmes entre les flors. La veu del poeta, el poder de la paraula, la musicalitat d’una llengua desconeguda, la bellesa de la meva llengua. Una nit especial. Us ho recomano. Escapeu-vos de casa una nit.

Tweet

[@more@] Paròdia “Era plaent el viatge, i alegre;però de sobte varen bufar ventsno gaire favorables i el vaixell,segurament poc ben patronejat,va anar durant un temps a la derivai, al capdavall, vençut, es va enfonsar.Amb restes del naufragi, tanmateix,M’he fet un baluard i ara em defensotan bé com puc i sé dels vents terralsque tampoc solen ser gaire propicis.D’aquest joc de renúncies i fracassosJo i molts altres com jo en diem viure.Pel que he vist i llegit, últimamentPassen força sovint aquestes coses.”                                                 M. Martí i Pol

Tweet