Avui al diari he llegit que caminar és saludable. Aquesta podría ser una bona raó per anar dissabte a la manifestació i dir PROU. També hi ha altres raons per escapar-nos dissabte una estona i anar a Barcelona per dir PROU!
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com/
[@more@]
MÉS DE 150 ENTITATS CÍVIQUES I SOCIALS DE TOT EL PAÍS JA S’HAN ADHERIT A LA CONVOCATÒRIA.
Una xarxa civil potent que d’aquí a pocs dies dirà…..
PROU!
[@more@]
Tenia ganes de parlar de les impressions i sensacions que tinc de la conferència que dimarts passat va fer l’Artur Mas. He trigat una mica, però és que penso que el contingut és d’aquells que demana reflexió. Ja tindrem temps, doncs, de parlar i analitzar a fons la proposta. D’entrada, vull dir que la presentació ja em va semblar un gran salt endavant pel format que es va utilitzar, una combinació de conferència convencional i audiovisual. No sé, jo no hi entenc d’aquestes coses, però les capto. La posada en escena era d’una magnífica sobrietat, però molt novedosa. Cap logo de CIU. Una gran senyera sobre fons blau. El Palau de Congressos a vessar de gent. L’acte va començar amb la projecció d’un vídeo magnífic que dibuixa el que ha estat el catalanisme com a corrent obert, integrador i transversal. Després, Mas va pronunciar el discurs més profund que l’he sentit fer fins ara. Va parlar de nació plena, de fer un país capdavanter, de posar Catalunya al món. Construir la Catalunya global. Va parlar del dret a decidir. Punt a punt, va desgranar una sèrie d’idees, algunes noves i altres renovades. Va parlar de la possible retallada de l’Estatut, del seu plan B que passa per la consulta al poble de Catalunya perquè manifesti si accepta o no un Estatut retallat. Si la consulta no és autoritzada pel Govern espanyol, votació al Parlament que ens representa amb la mateixa intenció. Formació d’un govern a Catalunya amb tots els partits disposats a defensar els objectius d’autogovern aprovats pel Parlament català el 30 de setembre de 2005, abans de passar per les Corts. Compromís dels partits integrants del nou Govern de defensar i votar a Madrid segons els acords subscrits a Catalunya. Si això no fos possible, convocatòria d’eleccions a Catalunya. El discurs de l’Artur Mas va satisfer les meves expectatives. En aquest temps de grisor –i decepció- cal que algú ens parli de país i de futur, però que també ens parli de temes quotidians que preocupen a la gent. Aquest matí llegia al diari que creix la desafecció dels ciutadans per la política. La mala gestió i l’ensopiment presideixen l’estat d’ànim general del nostre país. El catalanisme agradi o no passa per hores baixes, i estic d’acord que cal repensar i reformular les bases d’un corrent social i polític que ha estat un poderós motor pel nostre país. Cal parar, definir i explicar una nova ruta que ens faci sortir d’aquest estat catatònic. L’acte va ser la posada de la primera pedra dels ciments de la casa gran, però d’entrada em va sonar bé. Ara caldrà concretar i discutir els continguts per edificar aquesta gran casa. Segur que en parlarem d’ara endavant. Per mi el més important és que es verbalitzi que hi ha projecte, que el catalanisme és viu, que podem passar d’aquell objectiu del catalanisme tradicional que era la pervivència de la nació a la plenitud nacional. De l’autonomia al dret a decidir. La sensació més important que em vaig endur és que algú em parlava del meu país, del futur i de política sense presentar-se com el salvador de la pàtria. Mas va deixar ben clar que el projecte està per damunt de la seva legítima aspiració de ser President de la Generalitat. –“No cal tenir un càrrec per treballar pel teu país”- va dir. En definitiva, crec que vaig escoltar un discurs que definía un autèntic programa de país. Un discurs que demana una lectura reflexiva i tranquila. També demana feina i mobilització. Crec que el discurs mereix, si més no, una anàlisi honesta. No entenc que es critiqui sense haver-se escoltat, o que es condemni la proposta abans de començar el debat. [@more@]
S’aprenen moltes coses durant les llargues esperes als passadissos dels jutjats. Coses de la vida. Sovint et converteixes en testimoni de situacions pintoresques, dramàtiques, surrealistes, divertides. Històries de misèries humanes, de reconciliacions, disputes. Emocions. Justícies. Injustícies. El cert és que pels passadissos dels jutjats passen diàriament fragments de la mateixa vida. Ahir, sense anar més lluny, els passadissos dels jutjats d’Arenys es van omplir de gent de Malgrat. Les ganes de fer costat als denunciats pels fets de l’arbreda de Can Feliciano van ser més poderoses que la feina, els inconvenients, els compromisos o el temps. Denunciats, familiars, amics, coneguts, veïns, advocats, policies….. Una metàfora del conflicte. Més que crispació es va poder sentir preocupació. A una banda, els agents de la policia local. A l’altra banda, els denunciats. Tots de Malgrat. Tots coneguts. Gent que t’aprecies, que et trobes i saludes cada dia. Tinc confiança que, finalment, tot acabi bé, però em dol que no s’hagi buscat una altra forma de resoldre les diferències. La via penal no és la més adequada, ni ha de ser la que s’utilitzi davant un conflicte quan hi ha altres maneres menys lesives. Suport i ànim també per la policia local de Malgrat que va fer pinya davant una situació tan incòmode per tots. Va quedar clar que saben diferenciar les coses. Que abans de res, som tots veïns d’un mateix poble. És en aquestes situacions que comprens que la seva feina no és fàcil. En definitiva, un llarg matí. Va merèixer, però, la pena. Durant l’espera vaig presenciar mostres d'afecte i comprensió. També vaig escoltar interessants punts de vista sobre el conflicte i, sobretot, interessants opinions sobre Malgrat. En especial, hi ha una conversa amb en Salvador que va quedar a mitjes i que espero poder acabar un dia d’aquests…… [@more@]
Mas planteja que “el dret a decidir” passi a ser una de les bases del catalanisme de futur, i convida a “repensar, actualitzar i posar al dia el catalanisme”, i fer-ho amb carácter obert i integrador.[@more@]
Mas planteja que “el dret a decidir” passi a ser una de les bases del catalanisme de futur, i convida a “repensar, actualitzar i posar al dia el catalanisme”, i fer-ho amb carácter obert i integrador.[@more@]
“Es muy difícil que un hombre vea algo, por muy evidente que sea, cuando su sueldo depende de que no lo vea”. Manuel Conthe, ex president de la CNMV; economista de l´Estat. La contra de La Vanguardia de dimarts, 20 de novembre de 2007.[@more@]
La notícia, veritablement, no ha sorprès ningú. D’una banda la Conxita que és qui mana i decideix al PSC, d’altra banda, el PP de l’Anna que mai ha amagat la seva voluntat ferma d’entrar a l’equip de govern al preu que fos. Això és així, i no hi ha res a dir. Millor fer les coses de cara i no com fins ara. El PP és un partit que a Malgrat ningú sap molt bé que representa. De fet, a nivell local quasi mai voten les posicions del partit –el que pot semblar bé a priori-, però que a mi em sembla d’una gran hipocresia. No és més que una disfressa per anar tirant sense que ningú els posi les coses massa difícils, però la veritat és que si no comparteixes la majoria de postures del partit, què hi fas militant? Per tant, no ens ha d’estranyar que un PP, que val per tot, acabi per tancar un pacte amb un PSC tant espantat com el que tenim a Malgrat. No tinc cap dubte que és un pacte més per temor que per convicció. El que em sembla malament és que ara es vulgui escenificar unes converses per ocultar el que ja era de domini públic. També trobo sorprenent el paper del PSC. La Conxita es deu haver aplicat la frase “antes partía que doblà”. És a dir, abans m’empasso bous i esquelles que haver de dialogar. Ha optat per un pacte fàcil. Personalment, no tinc res ni a favor ni en contra dels pactes entre partits. És bastant ingenu pensar que amb el PP passant per allà, el govern de la Conxita estaria un mandat sencer en minoria. Però una cosa és pactar i una altra molt diferent fer comèdia. La Sra. Vega disfressada d’autèntic líder de l’oposició ens va convocar no fa gaire a tots els portaveus a una reunió. Es va presentar com una dona resolta a posar les coses difícils a la Conxita. Va fer comèdia i de la bona. No sé. El proper Ple li farem explicar quin objectiu tenia aquella reunió que em va fotre enlaire l’únic dia a la setmana que arribo aviat i puc sopar sense pressa amb els meus fills. Això sí que em sap greu. Ara es justifica el pacte per raons de governabilitat. Poca fe. Malgrat no ha estat mai ingovernable. També fa gràcia la notícia que ofereix EL PUNT (17 novembre) . Diu textualment: “Segons Campoy, en l’acord signat avui (divendres) al migdia s’assumeix el compromís d’incidir sobretot en el desenvolupament de polítiques socials, com ara inversions en educació i habitatge social”. Ostres! Que el PSC hagi de dir que és gràcies al PP que farà polítiques socials és molt fort. Vaja un argument de pes. Fer comèdia no és cap pecat, però tampoc cal passar-se. El PSC a la fi fa allò que li convé i prou. No ha de donar més explicacions. Ara també s’apressaran a dir que els demés estem ressentits per no haver entrat al govern. Us asseguro que no és així. Nosaltres farem el que ens toca: oposició. I la farem ben feta, sense concessions, però amb la mà estesa. Com s’ha de fer: amb responsabilitat. El grup de CIU ha estat molts anys picant pedra a l’oposició. Ja sabem de que va això. No estem ressentits. Potser una mica preocupats per tenir un govern que com més regidors té més gris es torna. En fi, si tot va com està previst, en un altre moment us explicaré més coses sobre aquest pacte. Disposo de bona informació.
És evident, no?. Ahir em va quedar clara una cosa: la gent de Malgrat no és sorda a les veus i al discurs a favor de l´arbreda. Els actes d´ahir van ser un èxit rotund, de gent, de participació i d´ambient. Molta gent compartint taula, tots envoltats d´amics i veins. Molta escalfor, tot i el fred que feia. Gent jove, gent gran, canalla, xocolata, truites i pa amb tomàquet. El millor és sentir aquesta mena de corrent subterrània. Aquesta sensació que això no s´acabarà aquí. El govern s´ha entossudit en obrir una agenda judicial, un camí que mai s´hauria d´haver obert a Malgrat. Una agenda, cal dir, una mica inflada. Temps tindrem per veure com acaba, però per l´experiència que tinc la justícia té prou feina en assumptes realment greus, i no està per resoldre les mancances de governants que no saben gestionar els seus propis conflictes. La justícia està per perseguir malfactors, no per fer passar una mala estona a la bona gent. Obligar a unes persones, -gent del poble-, a comparèixer davant un jutge és una cosa per mi molt greu. Em consta que els inculpats en qualsevol causa ho passen malament, i les seves famílies també. Per això crec que l´acte d´ahir va tenir un significat que traspassa l´àmbit estrictament reivindicatiu. Va ser un gest d´amistat i comprensió vers les set persones denunciades.
[@more@]
