El Bloc de la Neus Serra

Fer política és un noble art, i val a dir que alguns són veritables artistes. Artistes, però tramposos. Escric això mentre escolto la deliciosa gravació del “Línia Directa amb l’alcaldessa” d’ahir que ofereix un conegut blog malgratenc. Una edició genuïna i suculenta del “chavisme” malgratenc. El populisme en tota la seva esplendor. La gran pregunta que una es fa tot escoltant aquest grapat d’incongruències aplegades en forma d’entrevista amable a la nostra excel·lentíssima és, com en tant poca estona es poden dir tantes coses deslligades i absurdes. Com es pot improvisar un grapat de demagògies tan gran?. Com es poden citar tantes canonades de memòria i no morir en l’intent només per justificar allò injustificable: que la sortida de la riera al mar és una vergonya, que fa pudor, i que mai s’ha prioritzar la solució. “És competència de l’ACA”, ens diu tota cofoia i es queda descansada. [@more@]

Això de fer competents als altres de les nostres incompetències és un deport molt saludable que la nostra excel·lentíssima practica amb el rigor del culte al cos. El que passa és que els ciutadans som tan innocents i, a vegades, tan mandrosos, que no ens aturem a destriar el gra de la palla. Ens empassem qualsevol mediocre explicació com si fos un xarop màgic. Apa!. Coll avall a veure si cura!. De fet l’art de la nostra manaire local és fruït d’una llarga i dilatada carrera. Això no se li pot negar. S’hi ha esforçat tant en l’art de la mentida i la demagògia que aviat la faran “honoris causa”. Per això, gairebé ens pot fer creure qualsevol cosa que diu. Sembla convincent, però no. Davant d’algunes respostes no cal ser llicenciat en res per pensar que “de fet, també és competència de l’ACA cobrir la riera i mira si s’ha espavilat l’Ajuntament a fer-ho, no?”.

També ens deia fins no fa massa que fer guarderies era competència de la Generalitat, però resulta que finalment l’ha fet l’Ajuntament. Això si, va haver de perdre la majoria el PSC.

També ens va dir i assegurar, ple darrera ple, que no hi havia res a fer amb la Torre de Can Serra, que no es podia negociar amb els propietaris. La realitat és tossuda. Podríem fer una llista d’incongruències, demagògies i mentides dites per la manaire local, però ecològicament no seria sostenible. Massa paper.

El que us dic, qüestió de prioritats i prou. Llavors, el pobre ciutadà s’adona que no sempre es pot passar la pilota als altres per defugir la teva responsabilitat. Insisteixo. Si els ciutadans fan un mínim exercici de reflexió davant algunes respostes, no trigarien massa a expulsar del sistema polític al trampós i al manipulador. L’elector sabria ben aviat qui diu la veritat i qui menteix. El que passa és que els ciutadans, en general, estem enfeinats i no tenim massa ganes de complicar-nos la vida.  Això és el que precisament l’interessa a l’excel·lentíssima, que els ciutadans no pensin gaire. No fos cas que s’adonessin de la gran comèdia que alguns s’han inventat per arribar a la jubilació.

De fet, els ciutadans es troben ben indefensos davant aquests manipuladors sense carnet. Més encara si disposen de mitjans que fan d’altaveu. Per això, quan una senyora truca per queixar-se de la pudor de la riera al pont del carrer Passada, just on comença el tram cobert,  la nostra manaire local contesta carregant contra els que van aturar les obres. Ni per un moment escolta el que diu la senyora que ha trucat. Aquesta senyora diu que “fa 21 anys que viu a la riera i  mai havia sentit aquesta pudor”. Just. Mentre la riera ha estat descoberta no ha fet mai pudor en aquest punt. Que m’ho diguin a mi que hi visc. La pudor, diu l’oient, és des d’aquest estiu. Evidentment, des que es van començar les obres i es va tapar el tram de més avall, oi?. Però, a la manaire local això no l’interessa. Ella el que vol és aprofitar l’oportunitat per carregar contra els contraris a la poda de Can Feliciano. El que l’interessa de veritat és carregar contra els que no pensem com ella. Contra els que fa temps que destrien el gra de la palla. Contra els que volen una manera nova de fer i de dir les coses.   

Tweet

Ser Ministre de Justícia i aficionat a la cacera és possible. Ser Ministre de Justícia i gaudir d’un cap de setmana de cacera amb un jutge de l’Audiència Nacional quan aquest obre un sumari que afecta a un partit polític de l’oposició, també és possible. És lleig i no hauria de ser, però és possible. Ha fet mala feina i ho sap. Quan un Ministre coneix el món judicial ho sap de sobres. Ha deixat tocat de mort el tema de la trama política del PP pel seu mal cap. Segur que els seus estàn empipats, però han de fer el dissimulat durant un temps prudencial. Ha deixat clar que la línia entre la Justícia i la política és massa fina. Que siguis un Ministre de Justícia i vagis de “torero" i "menja jutges d’un jutjat”, quan els jutges es planten i fan vaga, també és possible. Suposo que és l’ànima de fiscal que porta dins i no pot evitar-ho. De fet, la capacitat de sorprendre per part dels ministres està esgotada. L’actitud xulesca s’ha tornat tan habitual que ni ens esverem massa. Ara, que siguis un Ministre de Justícia i em vulguis fer creure que no saps distingir una comunitat autònoma d’una altra, que no saps on estàs, que no saps que per anar a caçar cal una llicència, i que no tens assessors que planifiquen al milímetre cada desplaçament que fas, evidentment és possible. Que m’ho cregui és una altra cosa.

Tweet

De tant en tant trec el nas pel blog del Raul Romeva. Això és diu fer el tafaner, no?. Com passa amb molta gent no sempre comparteixo o estic d’acord amb el seu punt de vista, però es fa llegir. Us recomano el blog i, sobretot, aquests post que parla de com s’han de fer les majories. És molt interessant. Sobretot, és valent quan parla de posar obstacles al govern de les minories. Us convido a opinar sobre l’article i a fer la reflexió sobre el mal que acaba fent a la democràcia algunes situacions polítiques en que una "mínima" minoria arriba a ocupar el lloc que els ciutadans no li han volgut donar a les urnes. Quina imatge de la política oferim quan decisions importants pel futur d’un poble es deixen a les mans o el dit de la minoria més minoria. Hi ha majories i majories. No tot es pot justificar en nom de la majoria. Hi ha sumes que grinyolen. Mireu a Malgrat: PSC i PP. Amb la que està caient a Madrid!…..

Tweet

Aquests dies es fan “grans obres” al Passeig Marítim. Des del govern municipal en diuen “remodelació”, és a dir, “demolició, retirada i reposició de panot vell i trinxat”. Mira quina remodelació. Quan acabin ens faran un butlletí i posaran “mireu que mono ha quedat”. Sí, mono potser quedarà, però no taparem pas l’estat del Passeig Marítim amb quatre panots i un W.C químic. Per fer bullir l’olla política dels “Sense Idees” passa, però per la gent normal sembla una presa de pèl. A veure com queda l’actuació estelar. El cost són 105.560 euros a repartir entre 6 empreses. Euro amunt euro avall.

Serà un “tapaforats”, o serà realment una remodelació?. Jo per tal de provocar debat us penjo unes boniques fotos de l’estat del Passeig els darrers mesos. Són fetes el passat mes de desembre i gener. El més greu és que tot el Nadal va estar així. Ple de forats i ni un senyal per advertir als pobres vianants. Sort que tenim un Pla de Seguretat Vial. Llàstima que van fer curt i no agafa les voreres.  

El Passeig el que demana és una actuació a fons des de fa anys. El que cal és una actuació integral, però una actuació global que contempli la seva realitat actual i totes les actuacions necessàries, tant des del punt de vista urbanístic, com les comercials, o socio-econòmiques per a fer viable el seu futur. La resta és apedaçar. L’actuació que ara es fa està bé per no caure els que hi caminem cada dia, però és ni més ni menys l’actuació que tot ajuntament té el deure de fer: arranjar carrers i voreres. Si això s’anomena remodelació, doncs molt bé. Si per això cal una comitiva municipal desplaçada in situ per comprovar la magnitud de la tragèdia amb els seus propis ulls, doncs endavant. Altres li diem apedaçar i també val. Com a més anem a caminar pel Passeig comprovem cada dia l’estat de les voreres i no ens cal fer un estudi. 

I ara que parlo d’estudi.  M’agradaria saber que ha passat amb l’estudi del Passeig Marítim encarregat a resultes de les nostres queixes davant un episodi concret del Passeig. On és? S’ha tornat fum? També era un "tapaforats"?. El que més gràcia em fa és la incoherència permanent. Durant la campanya electoral, des de CIU parlàvem d’un fer un nou Passeig Marítim més adequat als nous temps. Tinc el "pervers" costum d’escoltar les entrevistes dels adversaris. No per res, m’agrada saber que pensen fer, i anotar el grau de compliment d’algunes promeses. M’encanta repassar les declaracions de la candidata del PSC sobre el Passeig Marítim. Sense comentaris.

Tweet

Des del grup municipal de CiU sempre hem dit que compartim la voluntat de cercar solucions per satisfer el dret d’accés a l’habitatge dels col·lectius més sensibles i de la ciutadania en general, i així ho hem expressat en diverses ocasions en tots els debats que s’han generat al voltant de l’ARE de Malgrat de Mar. 

Però, què s’amaga darrera les ARES?. Doncs un conjunt d’interessos polítics i econòmics i, el més important, la voluntat de continuar amb la mateixa política urbanística dels darrers anys basada en el model de construcció desenfrenada que avui fins i tot rep reprovacions des de l’Unió Europea. Una política que ha resultat un fracàs econòmic a l’hora de la veritat i que resulta insostenible des de tots els punts de vista, ambientals, energètics, i socials.         

 La primera crítica que es pot fer a les ARES és precisament que es creen a cop de decret llei per part del govern, una possibilitat excepcional prevista per situacions urgents o extraordinàries. Per què no es tramita com a llei? Doncs, perquè tenen massa pressa, i volen evitar-se els tràmits parlamentaris. Per primer cop, el municipi es troba que des de fora li dicten com ha de planificar i gestionar els seu territori. Malgrat no va demanar l’ARE. Alguna cosa haurem de dir des de Malgrat, no?         

Les grans mentides de l’ARE.- Ens volen fer creure que s’actua amb tanta urgència per procurar l’accés a l’habitatge i fer més habitatge protegit, però el veritable motiu de fons és donar un cop de mà a les grans immobiliàries que es troben en hores baixes i de pas satisfer necessitats electorals a l’hora de fer balanç de govern. En realitat es fan més pisos de renda lliure i, a sobre, el govern ha d’invertir una gran quantitat de diners.[@more@]

En el cas de Malgrat, el nostre POUM aprovat tot just a l’anterior mandat ja fa les previsions oportunes sobre l’habitatge protegit. En tot cas, el que ha de fer el govern municipal és posar-se les piles. A sobre resulta evident que en l’actual situació de crisi econòmica generalitzada, i en uns moments que  el sector immobiliari està patint greus conseqüències, no sembla una bona iniciativa desenvolupar aquests projectes. Al nostre municipi, sense anar més lluny, disposem d’un volum d’habitatges buits, i podrien estudiar-se diverses possibilitats per convertir-los en habitatge social.

De fet, en una recent visita a Mataró, el mateix President de la Generalitat feia pública la proposta de la Generalitat de comprar estocs d’habitatges buits als promotors. En què quedem?. Si aquesta proposta de la Generalitat es planteja com una possible sortida al creixent estoc d’habitatges  nous buits que no troben comprador i els urgents problemes de petits i mitjans constructors i promotors amb obres en marxa que no aconsegueixen vendre els seus immobles i cada vegada tenen més dificultats per pagar els seus préstecs amb la banca, per què caram volem construir més i més ràpid?.           

Ens volen fer creure que s’ajudarà a activar l’economia local, però no és així. L’ARE té com a característica la seva execució immediata i això fa que només un tipus d’empresa puguin aspirar a treballar. A més, és apostar altra vegada només en la construcció com a motor econòmic quan això s’ha demostrat que a la llarga genera problemes estructurals i econòmics. 

Ens volen fer creure que tindrem més habitatge protegit, però no diuen que aquest habitatge no serà per la gent de Malgrat. Nosaltres no sentim cap mena de rebuig per la gent que ha vingut de fora, ni per la que pugui venir en un futur. Defensem el dret i la llibertat de les persones d’escollir el lloc on volen viure. Però les coses s’han d’explicar com son. Els habitatges protegits els assignarà la Generalitat a partir d’una sol·licitud oberta a tota Catalunya i ja sabem que vol dir això. A la cua.  

Els equipaments.- Ens volen fer creure que hi guanyem alguna cosa. Ens parlen d’equipaments. El POUM ja preveu al sector de l’Escultor Clarà un nou equipament escolar. Si es tracta d’obtenir terreny per fer una escola, no cal. Ja el tenim. Si es tracta de tenir habitatges dotacionals o més zona verda que es treballi des de l’Ajuntament. I tant que si, hi estem d’acord, però que no ho condicionin a fer més pisos. Els ciutadans tenim dret a disposar d’uns serveis i equipaments i no hem de permetre que aquest dret es vinculi necessàriament al creixement urbanístic. ´Si ens calen més serveis i equipaments que l’admiistració els faciliti, però no a canvi de més pisos. No ens ho podem empassar. Les ARES representen molts problemes en aquest sentit, perquè suposen un increment significatiu de població en un breu espai de temps, i això, en un poble com el nostre que ja ha experimentat un fort creixement als darrers anys tindrà efectes importants. No oblidem que tenim serveis saturats: el CAP en mòduls prefabricats per manca d’espai; les escoles plenes, l’IES ple, etc…Les ARES no deixen de ser una clara aposta per convertir-nos definitivament en cinturó metropolità i distorsionar el teixit social del poble.  

Des de CIU no hem fet mai demagògia amb els temes urbanístics. Vam aprovar un POUM que planifica el creixement que volem per Malgrat en els propers anys. Nosaltres sabem i assumim que els pobles creixen. Però també sabem que ens volen engaltar un creixement que no hem triat i no podrem assumir. Sabem que ens provocarà dificultats.  El creixement que es va consensuar i acceptar al POUM no preveu l’ARE. Aquest ARE que ara es vol imposar al municipi de Malgrat trenca el consens que van assolir les diferents formacions polítiques a Malgrat. Hi ha una intenció clara de fer orelles sordes des del govern i tirar endavant pel dret, però nosaltres seguirem defensant que la formulació de l’ARE a Malgrat resulta innecessària.

Per això demanem una CONSULTA POPULAR sobre l’ARE. Ens sembla encertat que siguin els veïns que manifestin si volen o no volen l’ARE. Si volen o no més creixement. Creiem sincerament que s’ha d’obrir un procés d’informació i reflexió sobre el tema i que la gent ha de poder participar. Així s’ha fet a Sant Celoni i altres poblacions. Així s’ha decidit fer a Tordera recentment. Per què no a Malgrat? Què el poble decideixi si vol o no vol l’ARE i nosaltres acatem la decisió.

Tweet

Ningú pot dir que jo sigui amiga de criticar per criticar. Quan critico m’agrada oferir arguments i contrastar. Per això, en clau local recolzo que l’Ajuntament de Malgrat de Mar hagi estat present a Bruseles a la signatura del Pacte d’Alcaldes. Com a malgratencs/ques ens hem de sentir orgullosos. Sobretot, perquè aquesta proposta és de les poques que han obtingut unanimitat al ple. Nosaltres no hem dubtat mai de la conveniència de signar aquest compromís, un compromís d’altra banda, coherent amb l’esforç que es fa a tots els nivells per pacificar el trànsit als municipis. Al nostre també. 

Propòsit que –val a dir- per desgràcia, no s’ha volgut fer mai amb el consens necessari per qüestions estrictament polítiques. Penso que és fonamental conciliar interessos i sensibilitats respecte el medi ambient. Llàstima, que alguns s’entossudeixen a no deixar marge pel diàleg. Quan som capaços de parlar, assolim compromisos amb consens que valen la pena. Ben segur que tots sortim guanyat. Quan es va amb l’arrogància per davant, i es nega qualsevol possibilitat de parlar d’aspectes dubtosos de la mobilitat ens trobem amb el que ens trobem: rectificacions sobre la marxa, digues-li rotondes que s’han de rebaixar, digues canvis de direccions com al carrer Riera després d’un serial d’accidents. Caldria pensar-hi.

Sobretot, penso en la moció presentada amb la millor de les intencions des de CIU que demanava parlar d’alguns aspectes del Pla de Mobilitat. Encara recordo al resposta plena de menyspreu: "molt ben plantejada, molt ben argumentada, molt bé no sé què…però NO". Molts dels dubtes que vam plantejar encara no han estat resolts. Altres, com dic, s’ha fet sobre la marxa. A base de cops. Una llàstima que algunes persones diguin que fan política quan en realitat desconeixen el significat d’aquest concepte.

No entraré en el tema de si cal una delegació per anar a Bruseles. Potser no. Tampoc ho considero tan rellevant ni desmesurat. La veritat, però hagués estat  millor al meu entendre convidar al representant del grup que va fer la proposta a ple. Millor que fer-hi anar a un convidat de pedra sense massa justificació. 

Tweet

Ara mateix em sento un pèl desconcertada. A vegades, res és com una pensa. Sovint m’he trobat passejant amb els meus fills per qualsevol indret de Malgrat preguntant-me que en treuen ells de tenir una mare massa ocupada. Una mare que rep milers de trucades de mòbil, que va de comissió en comissió, al ple, a la ràdio, al despatx, que surt de la feina i va a l’ajuntament, i torna a començar.

Moltes vegades m’he preguntat si és just que els meus fills hagin de compartir la mare ja no sols amb la feina, sinó amb una llista de compromisos. Si és just que hagin d’anar pel carrer amb una mare a la que sovint aturen per explicar problemes o fer queixes. Una mare que va amb una llibreteta sempre al damunt per anotar el que la gent li diu.

Eren molt petits quan em van demanar ser candidata i vaig acceptar. Massa petits per intentar explicar les raons que la porten a una a acceptar un repte així. Més d’una vegada, repasso mentalment tot el que he fet aquests darrers anys i em pregunto que en treuen ells.

De fet, res ha estat mai com una pensa al principi. Sempre et presentes mentalitzada a fer govern o a fer oposició, però la realitat supera qualsevol previsió. Pel camí, les coses canvien. Analitzes l’entorn polític local i t’adones que la política és una cosa amb matisos, senzillament, perquè les urnes diuen una cosa i la gent fa una altra. A Malgrat mira per on hi ha gent que es lamenta, perquè altres volen canvis. Aquesta gent ja m’ha deixat ben clar que estan disposats a tot. Com si no fos legítim intentar canviar les coses. Desprès hi han els que  volen ser govern a qualsevol preu tot i el seu pírric resultat. També és legítim, és clar, però no et poden vendre que no passa res.

 Ara, el que em provoca un desconcert total és la gent que es preocupa per unes suposades aspiracions polítiques que mai he tingut, o que està convençuda que a la primera marxes a casa. No es el meu cas, podeu estar tranquils. De por no en tinc gaire, ni a governar, ni a cap altra cosa. Jo només tinc por a una cosa, que la  política pugui arribar a intoxicar-me fins al punt de perdre la referència i la mesura de les coses. Veig que hi ha gent que ho pateix això. Vol dir que cal anar en compte. Per ara, no és el meu cas. L’únic que passa és que una toca més de peus a terra i veu el que hi ha. Veu que els comentaris sobre una sentència que parla d’anònims els fan gent que s’amaga darrera dels anònims. Veu que al meu propi blog aparèixen anònims fent retrets pels anònims o per no acceptar la sentència, i és clar, la coherència dels que ara es creuen amb alguna raó queda tocada de mort. Primer, perquè ells tampoc van acceptar la sentència en el seu moment, i després, perquè no s’entén que amb anònims critiquis els anònims d’un blog.

Però quan et poses a pensar i reflexionar sobre si els teus fills mereixen una mare tan ocupada, et trobes amb la sorpresa que és el teu propi fill amb un diari a la mà que et  demana que ni pensis a plegar. “Tu no pots marxar ara” et diu, “ho estàs fent molt bé i a mi m’agrada el que fas”.

A vegades, no sóc gens bona per descriure els meus sentiments, però intentaré portar endavant el meu compromís polític sense perdre el valor del sentiments, i sense por a exposar-los en públic. No s’ha de tenir por a experimentar sentiments. No som de pedra. És molt pitjor no tenir-ne de sentiments. També val la pena intentar demostrar que una altra manera de fer política és possible. Sense joc brut, sense mentides, sense amenaces.

Com diuen alguns “procurem deixar el món millor del que l’hem trobat” .   

Tweet

 El Ple d’ahir va començar en punt, però jo vaig arribar pels pèls. Per raons familiars que no vull explicar venia directament des de Calella, però el trànsit ja se sap. Vaig haver de patir una mica per aparcar i arribar a la sala de plens. Tot plegat una tarda de molta angoixa. Ja havien començat, però tot just estaven al primer punt de l’ordre del dia, és a dir, aprovació de l’acta anterior. El portaveu d’ICV-EUA va fer una petita esmena i es va aprovar.[@more@]

 A continuació, el 2n. Punt: Establiment de preu públic per a la inserció de publicitat al Butlletí “d’Informació” Municipal. He posat cometes a consciència, perquè la veritat és que el butlletí és municipal, però el que es diu informar, informa a la seva manera. Això vol dir a l’estil Campoy: 200 fotos del “què maca sóc i què bé que ho faig” per exemplar, aproximadament. Potser exagero, però vaja!. Qualsevol dia les compto.

El grup de CIU va votar-hi en contra i ERC també, mentre que ICV-EUA, curiosament, es va arranglerar amb el PPC i el PSC.

El diligent regidor Puignou va explicar que la difusió que ofereixen de publicitat, uns 7000 exemplars, val la pena. Prou que ho sabem, punyetero!., però ell ho justifica per raons d’interès públic. Jo li vaig oferir que si vol fer feliç a la gent de veritat, i treballar per l’interès públic, porti a ple la revisió de l’IPC que es va aprovar fa uns mesos. Això segur que és d’interès general. Més que qualsevol anunci de la TDT.

Per nosaltres, aprovar un preu públic per insertar publicitat al butlletí, és a dir per finançar l’Ajuntament, és una temeritat, més sense disposar d’un reglament d’aquest mitjà de comunicació. A qualsevol reglament es disposa expressament que el butlletí municipal ha d’evitar la “subjectivitat” i “l’adjectivació”, però en alguns episodis ben recents ja hem pogut comprovar que aquests no és el cas del nostre B.M, oi?. Doncs imagina si algú, a sobre, et paga la festa.  

3er. Punt: Inici de licitació per a la concessió de la gestió del servei públic per a la construcció i explotació d’un “complex esportiu al municipi de Malgrat de Mar, compost d’una piscina coberta i sales per activitats esportives complementàries”.  Es tracta d’un plec de clàusules standard. No s’ha volgut compartir cap mena d’informació. S’ha fet a correcuita, o almenys dona aquesta sensació. Ara sembla que han descobert la recepta miracolosa als seus mals.

Nosaltres apostem per projectes ambiciosos, sobretot si són per atendre necessitats de les persones de Malgrat i milloren la qualitat de vida, però pensem que caldria plantejar-se també que el projecte incorpori algun tret diferenciador del que s’ha fet als pobles de l’entorn. Per fer el mateix sempre hi som a temps, no?. Per això l’abstenció del grup.

Pensem que hi ha aspectes a millorar. Per exemple, al punt XV. Tarifes i procediment de revisió. L’órgan municipal que aprovarà la revisió de tarifes serà la Junta de Govern. Per què?. Si el Ple és l’órgan que aprova els preus públics i les taxes el més adequat és que aquesta competència es deixi al ple. El punt XIV parla d’una comissió de seguiment amb la funció de vetllar pel correcte funcionament, però no es preveu que s’integri cap membre de l’oposició. Per què?. Estem parlant d’una cessió molt important. Respecte als criteris d’adjudicació. Pensem que una millor distribució dels trams seria més avantatjosa i assegura millor l’interés econòmic de l’Ajuntament. En fi, que hi ha feina per fer.

 4rt. Punt: Cessament i nomenament de membres del Consell Escolar Municipal. Un tràmit. 

5è. Punt. Resolució de recursos interposats contra el Projecte d’urbanització dels trams pendents de realitzar del vial perimetral de Llevant. Ho explica la regidora d’urbanisme tot disculpant-se amb la seva cap de files, perquè anaven a parlar les dues a l’hora. Molt tendra!. Abstenció del grup. 

6è.- Punt. Presa de raó de la resolució del Jurat d’Expropiació de Catalunya relativa a l’Avda. Colom. Tots a favor. 

Finalment, arriba el punt sorpresa de la setmana. La Torre de Can Serra o del Bombai. Tota la setmana s’han fet comentaris amunt i avall, portades de diaris, etc. L’alcaldessa molt en el seu paper comença a escalfar l’ambient. Com aquells entrenadors que abans d’un derbi encenen els ànims de l’afició a base de comentaris. Darrerament ho fa molt això d’escalfar els ànims. Ens deixa caure que algú ha filtrat informació. Mira tú. No puc dormir!. Sobretot, després d’assabentar-me per la premsa que el punt es retira de l’ordre del dia. Com si el diari El PUNT fos el B.O.P.

Comença la intervenció la portaveu d’ERC que, francament, gairebé no ens deixa res per dir. Va a cent per hora. Jo també li repasso a la Campoy les actes de plens anteriors. En concret, l’acte d’octubre quan el grup de CIU va presentar una moció que demanava una Comissió de Seguiment del Projecte de la Torre. Textualment, l’alcaldessa diu “que votaran en contra de crear una comissió, existint ja un compromís, segons el qual aviat vindrà l’equip d’arquitectes, moment en el que no hi haurà cap inconvenient, al contrari, perque els regidors de l’Ajuntament hi siguin i es tingui clar el que es vol i el que s’hi pot fer, obrint-se un ventall d’opinions i de participació”.

És per tronxar-se. Han passat els mesos i  ni arquitectes, ni comissió, ni participació. L’única proposta ha estat desviar els 400.000 euros d’una subvenció. Una proposta que es retira, perquè sortosament es genera tal alarma que, finalment, algú amb bon criteri acaba per llegir-se les bases del PUOSC i s’adona que es pot prorrogar. Un gravíssim error!.

Però no, aquest govern no comet mai errors, i si els comet no els reconeix. Només faltaria. Tota la culpa és nostra, de l’oposició. Gent dolenta i desconsiderada que gosa posar sobre la taula totes les falses veritats, les afirmacions fetes per sortir del pas, la falta de concreció, la manca de voluntat, i la inèrcia manifesta d’aquest govern.  

L’alcaldessa intenta utilitzar les seves estratègies habituals de llençar dards enverinats a veure si piques, o desviar l’atenció del tema quan fem preguntes a la portaveu del PP, però penso que ahir no es va sortir amb la seva. Primer, va intentar culpabilitzar a ERC del retard pel seu desacord amb l’ús que inicialment està previst, però el tir li va sortir per la culata. Des de quan li preocupa l’opinió d’ERC?. o de CIU?, o la d’ICV-EUA?, fins i  tot, des de quan li preocupa l’opinió del PPC?. Després va llençar amenaces sobre no sé quin paper que té fotocopiat amb empremtes de no sé quina mà femenina. Mare de Déu!, el que s’ha d’escoltar a vegades. A més va llegir els correus privats de les portaveus d’ERC i CIU, és a dir, el meu a resultes d’una reclamació entorn al document que algú sembla que per error pot haver extraviat. Em va fer pensar en un incident que fa uns anys es va produïr al Ple quan la portaveu d’ERC va llegir un correu meu al ple sobre l’11 de setembre. El mateix fet. A les hores, l’alcaldessa es va indignar. Va manifestar-me de forma reiterada que això no era gens correcta. Mira tu per on!. Suposo que coneixedora de la sentència de la denúncia dels peperos volia punxar. Té ganes de gresca. Potser s’oblida de la patacada que li ha engaltat a ella també l’Audiència Provincial a resultes de la denúncia al Som-hi!. La justícia ho té això. No sempre és justa, eh?.  Els que hi treballem ho sabem de sobres. En fi, “campoiades” de les seves. Res de nou.  Al sortir, m’esperaven Ràdio Marina i Ràdio Palafolls per parlar de la sentència. Res, poca cosa. La setmana vinent tinc previst parlar del tema amb detall. Només faltava. Per parlar no quedarà. Per ara, deixem que la Vega gaudeixi de l’estrellat.  

Tweet

 “Potser alguns de vosaltres, en el seu interior, m’estigui recriminant: “No t’avergonyeix, Sòcrates, que t’hagis de veure ficat en tot aquest embolic per culpa de la teva ocupació i t’estigui portant a l’extrem de fer perillar la teva pròpia vida?”. A aquests els respondría, i molt complagut per cert: T’equivoques completament, amic meu, si creus que un home amb un mínim de valentia ha d’estar preocupat per aquests possibles riscos de mort abans que per l’ honradesa de les seves accions, preocupant-se només per si són fruit d’un home just o injust.”. 

 Defensa de Sòcrates davant els jutges. Apología de Sòcrates de Plató

Tweet

Crec que ja he utilitzat aquest títol per un escrit anterior, però és que l’expressió resulta d’allò més encertat per descriure la gestió del nostre govern municipal en tots els sentits. També podem parlar d’allò de "la unió fa la força", no?. Aquesta imatge resumeix perfectament el resultat.  

 Primer, t’assabentes a una comissió informativa de la intenció del govern PSC-PPC de desviar els diners d’una subvenció de 400.000 euros destinada a la rehabilitació de la Torre de Can Serra (o de la Viuda Sala), i que els volen destinar a pagar el ciment de la nova caserna de policia. Una mala notícia, ja ho vaig dir. Avui, la bona notícia. El govern fa marxa enrera i s’ho repensa. Per què?. Per què té consciència?. No, no. Perquè fer-ho públic ha desencadenat un procés imparable. El problema és que tot i ser una mala notícia, tampoc pots saltar de contenta. S’ha posat damunt la taula la paràlisi del projecte de rehabilitació. Ningú l’impulsa, perquè en aquest govern municipal hi ha massa gent que mareja la perdiu i pocs que treballin. Manca lideratge, i manca voluntat de sumar esforços. Massa enfeinats? No, no us penseu. Tenen temps de donar voltes pel món i completar el circuit que els falta. Ara a Bruseles, a veure les cols. La senyora Mérida i el Sr. regidor viatger ja estan fent les maletes altra vegada.  

En definitiva, que no val a badar. Si no fem pública la intenció perversa del govern de desviar uns diners la cosa ja no tindria remei. 9 a 8 i tira pel mig. La impressió que dona és que aquesta gent van fent ziga-zaga, i així no anem enllòc. Com a mínim, aquest cop el peix gran no es menjarà el peix petit, oi?.  

Tweet