El Bloc de la Neus Serra

Diuen que el Govern rebaixarà els límits de velocitat en algunes vies d’accés a Barcelona fins a 40 quilòmetres per hora. L’excusa és novament allò del medi ambient i la seguretat. Prohibir és barat, suposa poca inversió i, a més, fins i tot representa recaptació. Suposo que en temps de crisi els governants han de justificar el sou que cobren, i prohibir és una bona opció quan no tens diners per a fer inversions. La veritat és que jo em considero una conductora molt prudent i obedient, però tot i complir estrictament la norma no puc evitar reflexionar sobre el tema, sobretot quan no hi ha trànsit i em veig obligada a circular a 80. De fet, penso que si es tracta d’evitar accidents potser la propera acció serà prohibir engegar el cotxe. Així d’un sol tret evitaran la contaminació i els accidents del tot. Aquest govern ens vol arreglar la vida a base de prohibicions molt poc argumentades. A la fi, anar al ralentí també contamina, i relacionar velocitat amb accidents fa que pel camí perdem molts altres factors a tenir en compte. La velocitat és un factor més, però no l’únic. El que és perillós és circular a velocitats inadequades, la mala senyalització, les obres a la calçada poc senyalitzades, el paviment en mal estat, els neumàtics gastats, els cotxes que no passen les revisions recomanades, els conductors distrets o beguts. Això si que és perillós. La velocitat no ho ha de ser tant quan a unes vies et deixen córrer. Si fos tant i tant perillosa a l’autopista prohibirien circular a més de 60 quilòmetres hora, no?. El que passa és que criminalitzar la velocitat és rentable, i consti que a mi no m’han posat multes per excés de velocitat.  L’altra opció la tens anant en tren, però llavors et passarà el que m’ha passat a mi tota la setmana. Arribes tard a l’anada i a la tornada, i a sobre has d’anar dreta de Plaça Catalunya a Mataró en un vagó ple de gent a vessar. En fi, que tot plegat em sembla la gran metàfora d’aquest govern. Tots al ralentí……..

Tweet

Avui m’he pres el cafè amb una mica de mala llet. Llegia al diari que Zapatero anirà a dormir avui més tranquil amb el vot del PSC a la butxaca ben segur. Llegia també les advertències de “camí sense retorn” del bo d’en Benach, i m’he anat encenent tota sola. Sóc una catalana assenyada. Tinc la mesura justa de seny i de rauxa. Em considero pacient, treballadora, poc amiga de les demagògies i de fer volar cohets, però estic farta. Farta que em prenguin el pèl. Farta de farsants. Farta de gent que s’inventa eslogans per fer por. Farta d’aquesta maquinaria socialista que des de l’any 79 ens vol programar el cervell. Farta de frases. Farta de mediocres que treuen pit mentre parlen de ”fets, no paraules” El PSC votarà els pressupostos del Sr. Zapatero, també conegut a casa nostra com a “Pinotxo”. A la Sra. Chacón de tant volar en avions militars amunt i avall se li han esborrat les boniques frases fetes de la seva campanya. La Sra. Chacón es troba en estat de xoc, més interessada en la seva carrera política a Madrid i la seva promoció basada en la foto, que en la defensa de Catalunya. Evident. Diuen que vol ser la primera presidenta del “Gobierno de España” de la història i això no s’aconsegueix donant el finançament necessari a Catalunya. La Sra. Chacón és realment tot un “frau electoral”. Recordo perfectament les seves intervencions durant la passada campanya electoral i les seves afirmacions públiques de “primer és Catalunya que el PSOE”. Als mentiders com la Sra. Chacón i el senyor “Pinotxo” les urnes espero que els castiguin al seu moment com es mereixen. I així, mentre a can PSC tanquen files amb el PSOE i brinden amb cava, els partits catalans fan de pastorets del pessebre. Polítics de curta volada que parlen de “no retorn” mentre s’ajusten el cinturó de seguretat de la poltrona per no caure. Quin panorama tan decebedor. Una nació d’avisos i més avisos governada per una colla de pastorets del pessebre.

Tweet

Ahir nit, -després d’una jornada maratoniana- vaig assistir al sopar organitzat per l’agrupació local de CIU de Malgrat. El sopar va tenir lloc a Ca la Cèlia, un espai on ens sentim còmodes tots els que érem per celebrar aquest tipus d’acte. El sopar de Nadal de l’agrupació s’ha convertit gairebé en una tradició. És un sopar que té un especial valor simbòlic per nosaltres. És un sopar molt familiar, i serveix per retrobar-nos més enllà dels actes, les campanyes o tot allò que comporta el dia a dia. Per nosaltres, la gent que treballem des de Convergència i Unió per Malgrat és una ocasió que aprofitem sempre per donar les gràcies a tots aquells que ens venen fent costat al llarg de l’any. És també una manera de reforçar allò que ens uneix en essència: una manera de fer, de pensar, de sentir-nos part d’un mateix poble i d’un mateix projecte.

Ahir no hi érem tots. En part és lògic que en aquestes dates la majoria de la gent tingui molts compromisos. Alguns no hi van poder ser per malaltia,  però érem uns quants. Això és el que compte. Penso que és important compartir aquesta estona una mica alliberats de la càrrega de les responsabilitats del dia a dia, però també és important intentar omplir de contingut aquesta estona. Per fer-ho ens va acompanyar com a convidat en Jordi Vilajoana, senador i portaveu del grup parlamentari català al senat i a més, nomenat SENADOR de l’ANY per l’Associació de Periodistes Parlamentaris de les Corts Generals. La seva visita coincidia en un moment que el Senat està de plena actualitat pel veto als pressupostos, i va resultar d’allò més interessant. Personalment, coneixia d’abans a Vilajoana. De fet, em va acompanyar en un dels actes de la passada campanya de les municipals, però no havia mantingut una conversa tan llarga i intensa com la d’ahir mentre sopàvem. Em va encantar. M’encanta la gent que desprèn aquesta energia i entusiasme. La gent que té les idees tan clares. Crec que vam sortir tots amb les piles ben carregades. La conversa, i més tard el seu discurs, va derivar en una autèntica lliçó d’economia. Vilajoana ens va oferir una radiografia  de la situació que tenim, i ens va avançar el que vindrà. Sense espantar-nos, amb optimisme, oferint possibilitats per adaptar-nos, però amb realisme. També en privat ens va fer una anàlisi de la situació política actual. Va retratar amb la precisió d’un cirurgià la galeria de personatges que avui governen o volen governar el país, i la raó de fons dels esdeveniments que anem coneixent per la premsa. Una conversa i una vetllada d’allò més estimulant.  

Tweet

El pas del temps atrapat en imatges. El fil invisible que permet fer un recorregut pel Malgrat d’abans. Les imatges antigues sempre em semblen molt interesants, i no hi ha dubte que tenen un gran valor documental. Avui s’ha obert l’exposició “De Nadal a Nadal” que mostra les fotografíes de l’Antoni Poch de 1950 a 1970. L’acte m’ha agradat, perquè ha estat una reivindicació del paper de la gent gran en la configuració social del passat i la transmisió de la memòria.  El que m’agrada a mi de les fotos antigues és que reflexen una manera de fer, de vestir, de mostrar-se. Diuen moltes coses. Les mires amb detall i vas descobrint milers de coses. A casa sempre tinc a un lloc destacat una foto dels meus avis. És la foto del seu casament. Una foto que parla, que explica una part de la meva pròpia història. quan era petita li feia preguntes a la iaia, "per què no portes vestit de núvia?"-li deia.  "Perquè no hi havia diners", -em responia. "O era el vestit de núvia o era un vestit nou per marxar de viatge de noces que podia utilitzar més vegades i jo era molt pràctica". L’àvia era una dona amb un gran caràcter i determinació. El seu rostre a la foto ho reflexa. Mira fixament al fotògraf, amb aquella mirada penetrant que vaig conèixer. Encara no és conscient als seus 19 anys dels infortunis que hauria de superar a la seva vida.

Les fotos d’avui són també una finestra a la propia vida, als records a partir de les petites celebracions i rituals d’un poble. Davant dels meus ulls he trobat uns altres ulls que parlen de passat, que em miren i expliquen trocets de vida. Ulls de persones que no eren conscients al ser captats pel fotògraf de passar a la posteritat. El més interesant de la fotografía sempre és mostrar-la. El més interessant d’una exposició com aquesta és mirar la foto desconeguda i que algú al teu costat et vagi dient qui és cada rostre. Això és preciós. Sents una sensació estranya al veure el carrer del Carme, reconèixer el carrer de Mar. Carrers que avui són part de la teva rutina quotidiana, i veure que una altra gent els han travessat i habitat abans de nosaltres. Tafanejar aquestes fotos, seguir el fil invisible de la memòria et permet entendre moltes coses del lloc on vius i d’un temps passat. A mi em permeten unir la meva pròpia història a la del poble on he volgut viure. Miro els detalls i descobreixo que les fotos endreçades als calaixos de casa no són gaire diferents. El poble és un altre, però la gent, el temps, els vestits, els gestos, les celebracions, els rituals i la memòria són els mateixos. Són uns ulls, unes mirades, que diuen coses.

Tweet

A mi m’ha passat com al sentinella. He sortit aquest matí de casa per deixar-me anar entre el riu de gent que omplia els carrers de Malgrat. A cada pas, una salutació, un "bon dia", un "bona Festa Major", un "com anem?". Olors, sabors, colors, veus, música. Una delicia. La Festa Major és això. És comunicar-se pel carrer tot un poble. És contacte entre veins. És unir les milers de parts d’un poble per celebrar la convivència i l’amistat. Tot això a l’entorn d’uns rituals religiosos, cívics i festius. Entre tots anem construint i omplint els fulls de la mateixa historia d’aquest poble. L’essència de la festa no ha canviat amb el pas del temps. Només és diferent l’envoltori, perquè el fons humà i social és el mateix i es manté amb força. És molt important que un poble sàpiga mantenir els costums i tradicions que li donen una identitat pròpia que el fa diferent dels pobles del costat, i que per nosaltres, els que hi vivim, representa una de les bases més importants dels nostres records i imatges més estimades. Darrera de cada acte, darrera de cada ritual, hi ha la feina anónima i la il·lusió de molta gent, veins, entitats, treballadors municipals…..El Mercat de Sant  Nicolau, l’ofici, els gegants, el vermut de les dones, el correfoc, el ball, el concert. Tot plegat la lletra d’una festa escrita entre tots. La música la posem les persones, els homes i dones de Malgrat que avui ens hem deixat anar pels carrers del poble.

Tweet

Començaré per dir que no entenc aquest govern. Et convoquen a una reunió informativa sobre l’ARE, però ho fan quan ja està tot parlat i ho han decidit. T’expliquen que l’actuació va lligada al Pacte Nacional de l’Habitatge que marca com objectius lligats a l’actuació de les ARE: mobilitzar sòl per 250.000 habitatges de protecció i construir 160.000 habitatges protegits, 50.000 en 4 anys. Llavors, tu vas i  revises les dades del Pacte Nacional de l’Habitatge.

El primer que salta a la vista és que la situació actual és radicalment diferent a la de quan es va aprovar i, per tant, és difícil que el PNH avui sigui vàlid si tenim en compte que un dels pilars del Pacte és precisament el sector immobiliari i de la construcció. Tots sabem com va. Només la diagnosi que fa el Pacte, amb una relació de dades que avui em semblen desfasades de la realitat ho diu tot. Si vas pel carrer a Malgrat, o a qualsevol poble dels voltants, salta a la vista que d’habitatges buits en sobren. Només cal aixecar el cap i mirar els balcons plens de cartells de pis "en venda". El que no tenim és liquidat i finançament, ni per habitatge lliure ni per habitatge protegit. Cada dia m’assabento de persones que reunint tots els requisits per accedir a un habitatge protegit han de renunciar-hi, perquè no els dónen el préstec necessari. D’entrada, doncs, qualsevol ARE destinada a fer més habitatges em sembla una solució avui sense sentit. En la situació actual parlar de tants habitatges protegits és una autèntica fal·làcia si la solució passa per fer més habitatge lliure.

M’emociona també la preocupació del nostre govern “socio-pepero” (no sé com definir la cosa) pels “propietaris i promotors”. Ara et presenten l’ARE com la seva peculiar recepta davant la crisi. No és broma. A l’hora d’impulsar un creixement urbanístic de dubtosa rendibilitat pel poble utilitzen el discurs que la construcció dóna feina a la gent. Així, alegrament i sense cap anàlisi de rigor, bescanviem el creixement consensuat després d’estudis de viabilitat i tota mena de debats, per una proposta que a priori poca cosa aporta al poble, i que només ofereix intangibles al municipi.

Jo creia –innocent- que els principis generals del dret urbanístic eren allò de la "funció pública", "desenvolupament sostenible", "participació ciutadana". Sembla que no és així, però cada vegada tinc més clar que a Malgrat no ens interessa un ARE. Per no aportar, no aporta ni la garantia que la Generalitat farà l’equipament escolar que li pertoca i que ja està planificat al polígon segons el POUM. Ja em direu. No hi ha cap mena de previsió d’equipaments per aquestes 2000 persones que de cop vindran a viure aquí, a un poble amb un IES i les escoles plenes. Un poble amb un CAP que presta servei en “prefabricats”. Un poble amb pavellons esportius que no donen l’abast. Un poble sense equipaments culturals suficients.

El més xocant és que a la vegada que es dignen informar-te, reps a casa un butlletí municipal que fa una defensa anticipada de les meravelles de l’ARE, i afirma que “garanteix els equipaments necessaris”. Fals. Ho afirmo. La meva sorpresa és que els interrogants que vam obrir alguns a la reunió informativa han posat en marxa a les cèl·lules grises del govern municipal. La regidora mediambiental -que destaca per la seva inicitiva en matèria urbanística- diu que volen fer al·legacions. Ho va dir dijous a la informativa d’urbanisme davant la moció sobre l’ARE que ha presentat CIU. No sé si serà veritat, perquè també havia afirmat dies abans a la sortida de la reunió que "Malgrat ja ha decidit l’ARE".

Què ha canviat?. Ha de ser l’oposició la que plantegi els dubtes i les línies estratègiques d’actuació d’aquest govern? Nosaltres que no tenim un equip tècnic a la nostra disposició?.  Déu n’hi do. Són aquelles coses que et fan veure que val la pena fer el que fas.

Tweet

Donar un cop d’ull al blog de la Montserrat Candini sempre resulta molt estimulant. M’ha agradat aquest post sobre el President Pujol. Diu moltes coses amb poques paraules d’aquest home, del seu carisma i de la seva personalitat. També diu moltes coses d’una manera de fer política, d’una manera de representar Catalunya, d’una manera de fer-se respectar i entendre.

Tweet

Avui, Ràdio Palafolls ofereix un petit balanç del primer any de pacte de govern a Malgrat entre el PSC-PSOE de Conxita Campoy i el PP d’Ana Vega. Dic petit, perquè masses coses per fer balanç no han fet entre totes dues. Les portaveus del pacte de govern s’escabellen per veure quina d’elles està més satisfeta pel resultat.

Evidentment, el balanç és positiu. Què han de dir?. Una diu que té estabilitat, l’altra que ha fet un curset intensiu, i que ara parlarà als plens. Això promet. Totes coincideixen a dir que els seus programes són idèntics, i que el seu dia a dia és una meravella. Tot són coincidències. Cap incident destacable. Sobre l’acomiadament del director del taller d’ocupació callen. Punyeteres. Això sí, Campoy que no deixa escapar mai cap oportunitat de pessigar l’adversari ens regala una vegada més allò de: “l’oposició no té una manera correcte d’actuar”. Què ha de dir?. Lògic. El que ella considera correcte és estar ben calladets i ser molt obedients. Però sóm com un gra al cul. No callem. Ni pensem fer-ho. Campoy també retreu les “suposades” presions que l’oposició va fer sobre la regidora del PP pel tema de la riera. A ella li agrada repetir-ho. Suposo que pensa que algú s’ho acabarà creient.  A la Sra. Vega ningú la va presionar que jo sàpiga. Salta a la vista que les presions aquesta dona se les penja de l’esquena. Tot plegat m’ha semblat un exercici de cinisme desproporcionat, però en la línia de treball de sempre de les artistes convidades.

Amb la perspectiva d’un any i mig de govern hi ha algunes preguntes sobre aquest pacte que podríem intentar respondre ara mateix. 

Va fer bé el PSC-PSOE pactant amb el PP de l’Ana Vega?  

A primera vista era l’aposta més fàcil. Jo sempre he mantingut que la lletra estava escrita de molt abans. És un pacte còmode i aparentment sense risc, perquè el PP sempre s’ha mostrat molt dòcil amb la Campoy. Si ho mires més a fons el pacte ja no és tan senzill. Crec que aquesta opció ha significat des del primer moment un cop de porta als altres grups per molts motius. El risc més gran és de futur. Queda molt mandat per endavant i la seva majoria és molt estreta. Un governant més àgil hauria procurat mantenir alguna escletxa oberta. Hauria procurat mostrar-se més dialogant. Mai se sap. La Vega és humana com tots, oi?. 

Era el millor pacte per Malgrat? 

No, però això ho sap tothom. Malgrat es mereixia un govern amb empenta i iniciativa. No un govern fràgil i esporugit de perdre la cadira. Una gent capaç de fer front als nous temps. No una gent que veuen fantasmes a cada pas. No estem parlant de gent que ha entrat a governar de nou, eh?. El tema de la riera va debordar a la Campoy i ha contaminat la resta de mandat. No ha volgut una aposta pel diàleg. El més trist és que encomana les seves dèries a l’equip. Podría haver adoptat una altra manera de fer, però va tirar pel camí del mig. 

PSC-PSOE i PP són la mateixa cosa? 

Ells ho afirmen públicament a Ràdio Palafolls. Tot apunta que els programes són idèntics. Tot és igual. Els proposo que les properes eleccions facin els actes conjuntament. Els cartells també els poden fer plegats. Estalviaran diners i no enganyaran a la gent del poble. Si són el mateix, per què fer dos programes i tanta tonteria. Què ho diguin obertament!. PP i PSC "SÓN EL MATEIX!". Si votes PP votes PSC. Esteu avisats.

Quin cost té el pacte per Malgrat? 

Més alt del que sembla a primera vista. A part que alguns plens semblin circs de dues pistes, mirem totes les oportunitats que el nostre poble va perdent dia a dia. En matèria econòmica, en matèria d’inversions. En tots els aspectes. Fem una comparativa ràpida amb els pobles veïns. Què tenen? Què tenim?. Què fan?. Què fem?. 

A continuació, mirem la nul·la aportació que fa el PP a l’activitat municipal. Ara diu la Vega que ha aprés molt. I el que li queda!. De moment, si fem cas al que diuen els diaris, l’assumpte del Director del Taller d’Ocupació ens costarà diners. Suma el cost de tenir una altra directora que també ha de cobrar. No és una cosa de broma, no. Pensem que acomiadar al director del Taller d’Ocupació va ser una de les primeres decisions de la regidora del PP i mira com ha acabat. Sort que només porta l’àrea d’inserció laboral!. 

Però al marge d’això, quina visió de Malgrat aporta aquesta dona? Quina aportació fa al planejament municipal? Quines estratègies proposa? Què opina?. Res. El PP no opina en cap tema de Malgrat. Es limita a dir que si amb el cap. De fet, és també lògic si són el mateix PP que PSC-PSOE. Amb una única visió en tenen suficient.

Va fer bé el PP d’acceptar el pacte amb el PSC-PSOE? 

Penso que si, però a la llarga els passarà factura.  Va veure una oportunitat única de barrar al pas a qualsevol altre grup i si va tirar de cap. El PP no estava preparat per un mandat de diàleg. Això exigeix conèixer la maquinària municipal més a fons, i la regidora era molt novella. També exigeix treballar més i rebre poc. Està clar que això tampoc estava en els seus plantejaments. Només es pot criticar al PP que administri tan malament el seu pes dins el govern. Resulta evident que el PSC-PSOE amb el seus gestos té difícil trobar un altre company de ball. Ningú entrarà en aquest equip de govern ara per ara. Ho veig molt difícil. Molt hauria de canviar el panorama ara mateix. El PP hauría de saber treure més profit de la seva privilegiada situació. Té al PSC-PSOE contra les cordes si vol, però no sap gestionar-ho. S’ha limitat a treure diners, però la realitat és que ha renunciat fins i tot a defensar les propostes que en el seu dia feia un regidor com en Tagua, molt més experimentat i amb més coneixement de la vida municipal. La Vega no defensa res. Allà estan els temes. Aparcats al calaix de les coses oblidades.  Qualsevol amb una mica d’experiència a la política local sap que el pacte es podria rendibilitzar molt més. És el pacte de la fam. Pa per avui i fam per demà, però atenció…..aquest pacte pot tenir un annexe que no sabem cara el proper mandat.

El temps posarà a cadascú al seu lloc, com diu l’alcadessa? 

Potser sí, potser no. Cuidado a veure quin és aquest lloc. És massa aviat per fer afirmacions com aquestes. De moment,  el temps el que fa és posar de relleu que el govern de Malgrat és lent i poc àgil en els afers del dia a dia. Comet errors greus. Té àrees descobertes i abandonades com la de comerç i turisme en uns moments de crisi, quan els sectors i teixits productius han de tenir més suport. S’ha mostrat inútil i curt de mires en el tema de la Henkel. Massa poruc. Es nota que hi ha temes que els venen grans de talla. 

La decisió de CIU d’estar a l’oposició va ser encertada? 

Crec que sí. Nosaltres som un grup amb una clara vocació de govern. Crec que hem estat un grup treballador al govern i que hem fet aportacions importants. En cap cas ningú podrà dir que sóm gent d’escalfar cadires. Però també teníem clar que no entraríem a un govern de PSC-PSOE a qualsevol preu. Malgrat ha de canviar d’una vegada, i per canviar has depoder posar condicions. No serà el temps qui ens posarà a un o altre lloc, sinó la gent de Malgrat, i en aquest cas com sempre ho acceptarem democràticament com hem fet sempre. 

Penso que fem una bona oposició, tot i les limitacions de recursos que tenim. Tenim un grup molt cohesionat i implicat. Apostem per la formació, ens preparem per fer-ho cada dia millor. Tením idees, projectes i ganes de treballar. Ens creiem de veritat el que fem. Tenim il·lusió i coratge. Ni amb denúncies han aconseguit eliminar la voluntat que tenim de treballar pel poble que estimem. Contra això, Sres. Campoy i Vega, és difícil lluitar. Són armes perilloses. Mai saps quan poden esclatar.

Tweet

N’havíem parlat fa un temps. Mentre treballavem plegats per fer el DVD sobre la pagesia de Malgrat, i  que es va presentar amb motiu de les Jornades del fesol del Ganxet. Havia abocat tantes ganes i il·lusions en aquesta història de les jornades gastronòmiques, tenia tantes idees al cap, que no podia parar de parlar-ne cada cop que ens trobàvem per enllestir el DVD. Va ser llavors que en Vicens Tomàs em va parlar també de les seves idees i dels seus projectes. D’un treball que tenia al cap sobre la pagesia.

Ha passat el temps. Sense voler m’ha tocat apartar-me de l’organització de les Jornades Gastronòmiques. De fet, en un principi vaig creure sincerament que seria fàcil continuar com a mínim aportant idees a un projecte que encara era tendra. Un projecte important que demana molta implicació per poder consolidar-se. Aviat vaig notar que la voluntat, les ganes de treballar en allò creus, o el voler col·laborar de manera positiva, no són avui valors massa especials o interessants per alguns. Potser havia estat un pèl innocent?. No ho sé. Només sé que a la gent la vas coneixent de mica en mica, sobretot pels gestos. Ben aviat vaig notar que la meva col·laboració o qualsevol aportació que pogués fer no seria mai benvinguda. Una pena. Més aviat, s’ha tractat de carregar-se tranquilament el treball i els projectes madurats i pensats durant tres anys sense que ningú els distregui. (En tot cas, si algú coneix cap altra raó que justifiqui haver acordat per l’article 29 la dissolució d’un consell de turisme recentment creat amb el consens de TOTS, i ple de projectes a mig fer, sense tenir cap proposta millor a la taula que m’ho digui i tan amics com sempre).

Total, que quan en Vicens Tomàs em va dir que ell havia continuat endavant, i que la seva idea tenia ja forma, em vaig alegrar. De veritat. Va ser una conversa casual durant el darrer Aplec de sardanes de Malgrat. Res, cinc cèntims del projecte i de com ho havia pogut tirar endavant. Estic molt contenta. Que algú es prengui la molèstia de fer un recull de la nostra memòria col·lectiva no té preu. La pagesia i el Pla de Grau formen part de la identitat i de la cultura local de Malgrat. Tots els documents que avui poguem recollir són un regal molt valuós pels nostres fills. No en tinc cap dubte.  

Tweet

El títol d’aquest modest espai que vol ser una crònica dels plens va ser un encert. Ho dic des de la perspectiva del temps. De fet, la càmera de la sala de plens serveix de paràbola del que representa aquest govern. A dia d’avui no s’ha demostrat que la càmera tingui cap mena d’utilitat com no sigui per alguna mena de sarau particular. Un intent inoperant d’aplicar les noves tecnologies.  

El dijous del ple va ser un dia complicat. Per uns més que per altres, és clar. El matí va ser de jutjats. És curiós, però és la tercera vegada que em veig obligada a visitar un jutjat per qüestions no professionals en el que portem d’any i mig de mandat. Ara com a testimoni. Això els hauria de fer reflexionar, no?. Què estem fent, senyors?. En tornar ens esperava un ple important. El segon més important de l’any, perquè es portaven a aprovació les ordenances fiscals.

 El punt 2.- Ordenances fiscals i preus públics de l’exercici 2009.- Estem prou satisfets de com s’ha fet el treball de les ordenances. Som conscients d’estar a l’oposició, però no per això hem de quedar al marge d’un tema important. Considero que des de CIU en els darrers anys s’han fet aportacions que han suposat un canvi radical en les ordenances. Es va començar per rebaixar el tipus de l’IBI, després vam proposar quan estàvem al govern aplicar la bonificació a les famílies nombroses. Enguany, jo mateixa vaig recordar al regidor d’hisenda el seu compromís de l’any anterior de crear un grup de treball amb tots els grups polítics cara a les ordenances del 2009.  

Des de CIU hem participat a les dues reunions convocades. Hem presentat les nostres propostes relatives a la congelació dels preus públics dels serveis de caràcter social com ara el casal d’estiu o l’escola d’adults. També hem defensat que l’augment de l’IPC fos moderat. Aquest cop el PSC ha acceptat les aportacions fetes per CIU. El nostre vot ja està donat i ha sigut favorable. Pensem que s’hauria pogut anar una mica més enllà, perquè no acabem d’entendre els arguments per no fraccionar els rebuts de l’IBI. [@more@]

En aquest tema el nostre consell pel regidor d’hisenda és que es comenci a pensar en la majoria de malgratencs/ques  i no només en uns pocs. Hi ha gent que sense viure al llindar de la pobresa passa dificultats econòmiques al nostre poble i que no vindrà a picar a la porta dels serveis socials. Em sembla un pobre argument que es digui que qui no pot pagar l’IBI d’una vegada ja va als serveis socials. Carai!. Es tracta d’oferir aquesta possibilitat a tothom sense que els ciutadans es vegin obligats a explicar-te la seva vida en un despatx?.

En definitiva, nosaltres hem estat prudents i realistes. No hem volgut caure en populismes demanat segons quines coses de cara a la galeria. Pensem que aquest any més que mai hem de demostrar tots que estem al servei de les persones. Per ara hem aprovat els impostos. Ara veurem com es volen gastar els diners i si realment es visualitza el servei a les persones en els pressupostos. Ja en parlarem. 

El punt 3 i 4 no tenia més volta. Aprovar la bonificació de l’ICIO per obra major a una finca afectada pel catàleg de béns protegits del POUM, i canviar alguns membres del Consell Escolar Municipal.

 El punt 5. Ai!. És tornar al tema de la participació al projecte de la llei de barris. L’alcaldessa diu que no pot entendre tantes queixes. Jo dic que tampoc puc entendre tanta negativa a la participació dels grups municipals. A mi m’han negat participar només pel fet de ser regidora, mentre que els regidors del govern estan més que  representats a les comissions. Ja els hem advertit que és un error aquesta actitud, però ara ja és parlar per parlar. Són aquelles coses que arriben a un punt sense retorn, perquè es comença malament i a veure qui és el maco que ara tira enrera. Després d’aquest any i mig de mandat les coses es veuen diferents. Penso que hi ha gent que talla ponts de diàleg d’una manera irresponsable. Aquest govern projecta una pobra imatge democràtica i cada dia això és més evident. La intervenció de la Sra. Campoy acaba amb un “Ai Déu meu, ai Déu meu”. Com si Déu Nostre Senyor tingués la culpa de tanta tonteria i despropòsit.

 Punt 6è. Ocupació dels terrenys del futur camp de futbol municipal en l’àmbit Sant Elm (PA9). Diu el regidor que per demanar subvenció cal disposar dels terrenys. Li pregunto si això significa que no estem programats pel 2009 en cap pressupost. Ara diu que sí. Parla de la Diputació que és de l’únic lloc que coneix l’adreça. Bé, la veritat és que als pressupostos de la Generalitat, Malgrat brilla per l’absència. L’únic projecte d’inversió que apareix és la polèmica canalització de la riera, però res més. Li preguntem com està el projecte i diu que s’està fent. Més o menys el mateix que va dir fa un any. Li preguntem pel Mapa d’Equipaments esportius municipals i el mateix. Van fer un “cursillo”, però ara contracten una empresa externa. (¿?). Ningú ha entès res, però de la gestió esportiva del Sr. Viñolas mai vulguis entendre res i de les seves explicacions menys. De fet, aquest senyor és el mateix que va fer el compromís de convocar-nos pel NIEM i res. També es va comprometre a informar-nos del projecte del camp de futbol i res. És a dir, curt de feina i pobre d’arguments. 

Punt 7è.- Moció d’ICV-EUA sobre el finançament local. Igual que amb la moció de CIU. (9 que no i 8 que si). Res, que no volen millorar el finançament local aquest govern.

Punt 8è.- Moció d’ERC per crear una comissió de seguiment del Pla Local de Joventut.  Aquí el debat s’engresca. El Sr. Romero -que a vegades sembla voler imitar al Valentí- agafa aires “toreros” per dir-li a la Verdaguer que agraeix molt el seu interés, però que la moció no és sòlida. Uf!. Gairebé es despentina de l’esforç aquest noi. Diu que farà la “Taula Participativa”. “Si Déu vol” afegeix, i penso que està bé que s’encomani a Déu tal com van les coses per la regidoria de joventut. Ara ens diu que tindrà un dinamitzador extern. Però i el que tenim a l’Ajuntament?. Ah!. Silenci. Ara si que podem dir allò de: "Ai Déu meu, Ai Déu meu!". 

Al Sr. Romero li recordo que ell es va trobar un full de ruta aprovat i que no sap ni per on començar. Fer unes "barrakes" un cop l’any no és fer polítiques de joventut. Després s’empatolla amb el Bus Nocturn. És una espina clavada que té el xicot. Lògic. Ho sé per experiència professional. No hi ha res més fotut que fer una defensa sense elements de defensa. Però dels erros s’aprén. Ànim!.  

Una curiositat: algú ha sentit la veu del PP?. No, no està malalta la portaveu. És que el debat de joventut no l’interessa?. Us recordo que aquest partit polític existeix a Malgrat. Està al govern. Cobrant i ocupant cadira. Això sí, enmudit. No fos cas. El Pla Local de Joventut va ser liderat des d’una regidoria del PP, què no l’ha de defensar ni dir res?. Què no té opinió?. Sembla que no. Silenci. Més endavant el portaveu d’ICV-EUA molt enginyós li fa una pregunta a la portaveu per saber si està present a la sala. No n’hi ha per menys. 

Finalment, les preguntes: Al Sr. Romero de nou, sobre el viatge a Oslo. Li pregunto només “Quins elements del model escadinau troba aplicables a Malgrat”. “Si pensa que serveis socials, atenció sanitària i treball es poden integrar”, “Que ens expliqui els models i propostes d’envelliment actiu que ha pogut conèixer” o “si el programa d’acollida que ha pogut conèixer és aplicable a Malgrat”. Groc, verd, lila. Aquests són els colors dels rostres d’alguns regidors socialistes. El Romero molt indignat em diu que està esperant un dossier que farà la Diputació. En fi, que “Noruega és molt bonic” diu la Sra. Campoy, però vaja, “tampoc hi ha tanta diferència”. “ Tenen moltes coses, però nosaltres també”. El que es diu un viatge d’estudis. Sí senyor.

No sé perquè ens escalfem tant el cap per fer una oposició responsable amb el que tenim a Malgrat.  Ai Déu meu!, Ai Déu meu!.

Tweet