El Bloc de la Neus Serra

Tornem a parlar de l’ARE de Malgrat, però ara parlem també del POUM i del Pla Local d’Habitatge. D’allò que hem anat aprovant amb el consens de la majoria, i que ara es veu que ens hem de carregar i  trencar. En el cas de Malgrat, és especialment rellevant de cara a explicar el sentit de l’ARE (Àrea Residencial Estratègica), que es tingui present el Pla Local d’Habitatge i el planejament urbanístic, ja que acabem pràcticament d’aprovar-se. El Pla d’Ordenació Urbanística Municipal es va aprovar a finals del 2005, i les previsions d’ambdós plans tenen en bona part els mateixos objectius pel que fa al tema d’habitatge. 

En el seu moment es va decidir en el POUM ampliar la reserva de sòl urbanitzable per a ús residencial concretada en els sectors “Camí del Pla” (PP6) i “Escultor Clarà” (PP7). Aquests dos sectors possibiliten el creixement urbà per mitjà de la construcció de nous habitatges, però amb la funció clara de relligar i completar la trama urbana existent. Es va descartar de manera explícita la possibilitat de nous àmbits de sòl urbanitzable per a ús residencial com a resposta al criteri de racionalitat i creixement sostenible que va propugnar la llei d’urbanisme 2/2002, de 14 de març. 

Fins aquí ja tenim una mínima idea de com s’elaboren les propostes de la Direcció General d’Urbanisme quan ens volen encaixar una ARE en sòl no urbanitzable. És una prova evident de que tot ho fan a correcuita, des d’un despatx, sense tenir ni idea del territori ni del que hem defensat la majoria dels veïns del territori. Aquells que defensaven la contenció del creixement amb les ungles són avui els que fan propostes per malmetre el sòl. Per tant, a priori, amb una òptica de protecció del territori i d’estalvi en el consum del sòl, penso que realment és innecessària aquesta figura a Malgrat. Nosaltres ja vam consensuar quin creixement volíem i ho vam posar per escrit. 

Ara anem a les declaracions d’aquests/es que sempre ens volen donar lliçons de coherència i de saber governar. Així, el diari EL PAÍS (28/03/08) publicava que l’ARE de Malgrat s’havia de fer en sòl no urbanitzable(Països Catalans) i afegia:

“El Ayuntamiento no tenía previsto urbanizar esta zona, pero ve la propuesta de la Generalitat de ubicar un nuevo barrio como una oportunidad para conseguir lo que persigue hace años: eliminar las construcciones del Paseo de los Pins. En esta franja, entre la via del tren y la playa se levantan chiringuitos y chalés y algunos propietarios han recurrido al contencioso, explica Conxita Campoy. Añade que el consistorio no tiene recursos para compensar a los propietarios de ahí que ven la edificación de viviendas libres derivadas del nuevo planeamiento como una fórmula para conseguirlo. “El ARE permitira lograr tres objetivos. Uno, construir vivienda social tal como prevee nuestro plan de vivienda; dos, limpiar la franja del Paseo de los Pins, y tres, obtener recursos”. 

Ara fem un reset (agafo aire):

Si no m’equivoco, el POUM  aprovat fa una previsió màxima de creixement de 1630 habitatges pels propers anys (188.608m2 de sostre) distribuïts en 16 sectors i polígons d’actuació de sòl urbà i 6 de sòl urbanitzable. En 5 d’aquests sectors i polígons es preveu habitatge protegit, en un percentatge que varia entre el 20 i el 23% del sostre residencial. Això vol dir uns 281 habitatges de protecció. A aquests cal afegir-hi el 10% del nou sostre residencial destinat a habitatge a preu concertat que segons la llei d’urbanisme 10/2004 és obligatòria per sectors sense planejament derivat aprovat. D’aquí en resulten 124 habitatges. No us marejaré amb més dades. 

Ara anem al Pla Local d’Habitatge. La diagnosi ens diu que el mercat immobiliari s’ha caracteritzat per un desajust entre les ofertes d’habitatge i les necessitats de la població local. L’habitatge construit ha estat molt important, però no han cobert les necessitats de la població local. La gran beneficiada ha estat la demanda de fora i la inversió immobiliària. Això vol dir que molts segments de població han estat exclosos, expulsats del mercat d’habitatge. Els joves no han pogut trobar habitatge i alguns sectors desafavorits tampoc.

El PLH diu que les necessitats d’habitatge lliure poden cobrir-se amb les previsions del POUM. Així, per què carai hem de fer més habitatge lliure?.

Finalment, l’ARE no es fa on s’havia previst. El propi govern quan s’adona que no és viable la seva surrealista pretensió de compensar als propietaris de l’Avinguda dels Pins, demana que s’ubiqui al PP7 Escultor Clarà. És a dir, ni serveix per compensar als propietaris del Passeig dels Pins, ni obtenim recursos per a poder indeminitzar-los. D’altra banda, l’habitatge social ja està previst al POUM. Conclusió: Algú em pot dir a qui l’interessa un ARE a Malgrat? Quin benefici ens comporta als malgratencs? On s’han amagat les plataformes defensores del territori i del creixement sostenible?

(Demà podem parlar del pírrics arguments de l’alcaldía per defensar el canvi d’ubicació i continuar endavant amb l’ARE. També del que considero absolutament negatiu per Malgrat; no tenir cap marge de decisió en el procediment d’adjudicació dels nous habitatges públics que s’han de construir a l’ARE. L’adjudicacíó és a través d’un registre únic de sol·licitants a tot Catalunya. És a dir, els joves i els desafavorits malgratencs altra vegada expulsats del mercat. )  

Tweet

Ens vam conèixer  per pura casualitat una nit de Sant Joan. Jo tenia 17 anys. Sense voler em va cridar l’atenció aquell noi tan callat. La sortida del sol ens va atrapar a una platja parlant de muntanyes i escalada. A mi, que la muntanya més alta que havia escalat a la meva vida era la pujada del Castell. L’escoltava molt atenta com si pogués entendre tot aquell argot desconegut: cordes, peus de gat, mosquetons,…..Allà plantada, amb les sandalies a la ma i els peus mullats, parlant de tècniques d’escalada, rutes i refugis. -A mi m’agrada esquiar, vaig dir molt fluixet per por de trencar aquell instant. El cap de setmana es va acabar, però el cor és traicioner. Esperava una trucada. Res. El món va continuar donant voltes. Una, dues, tres setmanes, però el cor mai t’enganya. Finalment, va arribar la trucada i fins avui. Com si tot hagués estat previst van arribar les sortides, caminades, muntanyes i refugis. Moltes estones compartides. Paraules i silencis. Il·lusions. Vaig aprendre a dormir en tendes d’acampada i en refugis plens de gent. Ell a rodolar pendent avall amb uns esquís als peus. Jo vaig anar per primera vegada a concerts de heavy. Ell va aprendre a donar cops de raqueta. “No et convé”, “teniu caràcters massa diferents”. La vida és així i nosaltres tossuts de mena. El temps acaba per donar-te la raó. Un dia, després de caminar un munt de quilòmetres vaig veure que rebuscava dins la motxila. Què fas?. De cop va treure una rosa embolicada amb molta delicadesa. Allà, perduts al cul del món, quan ja ni recordava que era Sant Jordi. Aquestes petites coses tenen molta força. Em guanyen sense remei. Des de fa molt temps compartim projectes, diàleg, diversions i responsabilitats. Compartim alegries, ganes de viure i de donar vida. Compartim la tendresa, la col·laboració, la lleialtat….tantes coses que fan que la vida en parella tingui bon gust.  Avui fa 21 anys que ens varem casar. Tot plegat més de 25 anys de viatge pel mateix camí. Ja són anys, oi?.    

Tweet

Parlem del tema dels viatges municipals. Aquests viatges que es parlen només als mitjans sens aportar mai el cost real ni explicar els objectius. Només sabem que per alguna "són esgotadors" i ho deixem aquí. Mig en broma comencem a sumar els quilòmetres que ha recorregut aquest govern en un any i mig: Gàmbia, Veneçuela, Noruega, Marroc, Italia….sense comptar viatges nacionals. Tot a càrrec de la butxaca dels malgratencs. Em surt pel cap baix la suma de 30.540 quilòmetres. Això em porta a pensar que el perímetre de la terra és de 40.000 quilòmetres. Així, doncs, encara els en falten 9.460 per donar la volta al món. Llavors tot comença a tenir sentit. És un govern de llarg recorregut. Està clar. També podria tractar-se d’un govern itinerant. Un govern nòmada. Un govern sense rumb. No ho sé. Hi ha moltes possibilitats.

Considero raonable que en l’exercici de la seva responsabilitat, l’alcaldessa, els regidors del govern municipal, i els tècnics municipals hagin de realitzar alguns viatges per diferents causes o motius. A vegades per acompanyar entitats del poble. En altres ocasions per qüestions formatives o tècniques. Sovint per la mateixa gestió municipal.

Ja no em sembla raonable aquest costum de comunicar-ho per mitjà d’un decret de darrera hora. Tampoc trobo raonable el secretisme, ni l’atac de riure que li entra a l’alcaldessa quan algú anomena la paraula viatge.  A vegades ho comuniquen als mitjans informatius, però només per fer-se la foto i dir que estan molts cansats. Mai ho comuniquen a la resta de membres que formem la corporació ni consideren que hagin de donar cap mena d’explicació.

Som comprensius amb aquestes despeses si tenen finalitats de representació municipal i són per obtenir millores al poble, o promocionar el municipi, o explicar que fem a Malgrat. També si tenen finalitats solidaries, tot i que en aquest cas m’agradaria més informació.  A dia d’avui ningú pot dir que ens oposem o critiquem  per sistema tots els viatges que s’han fet. Només ho hem fet en el cas del viatge al Marroc, perquè era certament d’escàndol. En la resta de casos normalment estem a l’espera de veure els resultats. Això sí, de resultats pocs.

Si que resulta preocupant, decebedor, trist i escandalós que facis preguntes sobre un recent viatge a Oslo per veure polítiques de benestar social i tota la resposta que et puguin donar sigui: “És un país que està molt bé, tenen moltes coses”. Si algú tenia un dubte sobre el profit que en podrem treure del viatge la resposta ho va aclarir. Francament, alguns haurien de sentir molta, molta, però que molta vergonya.   

Tweet

Tweet

Una de les feministes més importants del segle XX.  Autora de "El segon sexe", un assaig pioner sobre els mecanismes de l’opressió de les dones. La seva vida i obra ha estat un referent per dones de tot el món.

“Encara que canviïn les lleis, les institucions, els costums, l’opinió i tot el context social, ¿n’hi haurà prou perquè homes i dones siguin veritablement iguals?…Alguns profetizen que, si lleven la seva feminitat, les dones no esdevindran homes sinó monstres. Això equival a admetre que la dona d’avui és una creació de la natura; no cal repetir un cop més que en la col·lectivitat humana res no és natural i que la dona, entre d’altres, és un producte elaborat per la civilització”.

                                              Le deuxième sexe, París: Gallimard, col. “folio”, 1976 (2ª edició.vol II, pàg.654)

Tweet

Acabo de sopar i dono un cop d’ull a la premsa. Ensopego amb l’escrit d’opinió de l’alcaldessa que avui publica EL PUNT. L’encapçalament ja és una mostra de l’estil autoritari i arrogant de l’autora: “Em dic Conxita Campoy, exerceixo d’alcaldessa….”.

L’escrit va dirigit al Molt Honorable president del Parlament i a la primera impressió sembla que el vol defensar de l’afer de l’Audi 8 i el reposapeus, però no us enganyeu. La Sra. Campoy el que vol és defensar el seu “hortet”, els seus viatges, els seus rampells, els seus dinars i els seus sopars. En definitiva, el que defensa és fer el que vulgui sense haver de donar explicacions a ningú. Ho dic perquè la seva argumentació no és gens creïble.

És artificiosa. En un punt de la carta fins i tot s’arriba a comparar amb l’Aznar. Ah!, què perilloses són algunes companyies, i com ens traiciona a vegades el subconscient, oi?. La Campoy ens recorda que “el Sr. Aznar va ser salvat de l’atemptat gràcies a que duia cotxe blindat”. “Jo no”, diu la Campoy. “Jo vaig a peu i el meu cotxe no és blindat”. No és prou sincera. A peu anem alguns, ella menys.

La resta de la carta al Molt Honorable és un aprofitar l’avinentesa per abocar altra vegada la seva ràbia i frustració per l’afer de la riera. Ja sabem com les gasta i quin concepte té de la democràcia. Sort que no exerceix de jutgessa!. Ara ja no es vol limitar a treure la paraula als malgratencs que no pensem com ella. Ara va més enllà i vol treure la paraula als catalans. Com sempre, es tracta de que callem si les opinions no li convenen. Ella és la principal protagonista d’aquest model paternalista de govern que tenim a Malgrat, un estil i una manera de fer que vol acabar amb  la imaginació, la iniciativa, el sentit crític, i qualsevol opinió diferent a la seva. Un estil de govern que dona premi a l’obedient i castiga al que qüestiona. Un estil que sobreviu atacant l’autoestima de qui gosa pensar diferent o plantejar alternatives de govern. Un estil de govern que ens ha acabat perjudicant com a poble. Tot val per mantenir el poder.

Però els darrers actes són simptomàtics. Són actes propis de final d’etapa. Són actes decadents. De la censura a l’atac. Sense mesura, sense frenada. Pendent avall. Sempre carregant contra els polítics d’ERC, sempre dient que són irresponsables, però ara defensant un "reposapeus". Com s’ha de veure.

Les declaracions de la Sra. Campoy comencen a ser preocupants. No només per la seva actitud favorable a qualsevol dispendi, sinó perquè posa en evidència la seva ignorància sobre el que significa democràcia i, sobretot, mostra un evident menyspreu per les seves formes. Tracta a la gent “d’aborregada”, demana que no opinin, parla de directors generals “xivatos”, li molesta "una oficina antifrau", i més coses que us estalvio. També demana al Molt Honorable que ja està bé de finançament i Estatut, que tot està difícil. Magistral!. 

La Campoy que és molt viatjada diu que aquest debat no es produiria a Europa.  Aquí s’equivoca. Hi ha ministres d’altres llocs d’Europa que per menys han dimitit. Però on s’equivoca de ple és al final de l’escrit quan afirma “algú ha de dir que sense aquesta classe política la democràcia no existiría. Ni el poble sobirà l’escolliria”. No senyora. És sense el "poble sobirà" que la democràcia no existiría, ni aquesta classe política tampoc. Aquest poble al que precisament vostè demana que no parli, que no opini, que no participi. 

Tweet

És diumenge i ens hem despertat amb un cel de tonalitats grises i els carrers mullats. Diumenge de pluja i de tardor. Aquest dies de pluja –que m’encanten- em posen una mica melangiosa. No hi puc fer més. També fa una setmana que arrossego una migranya intermitent que m’ha deixat un pèl fora de joc. Divendres al matí no vaig poder ni anar a la feina. A mitja tarda em va passar una mica, però em va costar de complir amb els compromisos que tenia. Això de la migranya només ho pot entendre qui ho pateix, però és bastant empipador.

El dia de Tots Sants l’he aprofitat per descansar i devorar llibres, però no he tingut ni ganes d’escriure res al bloc. També hem celebrat a casa la Castanyada. Això ja és part del ritual familiar, i la veritat, veien les colles de nens i nenes que divendres anaven disfressats pels carrers de Malgrat, ja cal que conservem la tradició a la nostra llar. 

Comprenc que és difícil evitar que la mainada quedi enlluernada per una festa com Halloween. Sembla inevitable que la tradicional Castanyada es vegi avui envaïda per les imatges atractives i els colors d’aquest Halloween importat. Reconec que les carbasses amb rostres estranys, la llum d’espelmes, les bruixes, els fantasmes, la por, i les disfresses terrorífiques tenen un punt molt atractiu, però nosaltres ja tenim el carnestoltes. No  ens podem oblidar de celebrar la festa de Tot Sants amb les nostres modestes castanyes, els humils moniatos, el vi dolç, i els panellets.

Les nostres tradicions sempre acaben en segòn terme i amb clara desavantatge, perquè els mitjans de comunicació i el cinema estenen pel món el Halloween, mentre que no és gens habitual trobar la Castanyada a cap pelicul·la. No la busqueu a la recentment estrenada d’Allen. També ahir vaig llegir també que en una escola catalana la celebració és des de fa uns anys elaborar tot el ritual mexicà dels morts, amb papers de colors, altar, espelmes, i no sé quantes coses. Ho justifiquen dient que molts alumnes són d’altres nacionalitats i així els nens conèixen tradicions del món. Això és molt maco, però no seria millor conèixer les costums d’on vius abans de res?

 Bon profit!

Tweet

O això és el que va pensar el M.Hble. Benach quan va decidir canviar de cotxe oficial. Llegeixo el seu bloc i em commou la manera que s’ha de justificar tot un senyor President del Parlament d’una nació. També és insòlit que un president es justifiqui a un bloc, no?.

El M.Hble. Benach diu que “les tasques com a president exigeixen l’ús de determinades infraestructures i que no es poden considerar un caprici”. Aquí li dono la raó. La polèmica em sembla intoxicada. Parlem del cotxe del Benach com si fos d’ell, però no és així. El cotxe és dels catalans. Si fem negoci o no, és difícil de dir. Com és difícil determinar si és o no massa dispendi. Depèn amb que ho comparis.

Sobre els complements, no sé que dir. Aquestes coses les trobo tan masculines!, i que ningú se m’enfadi, eh?, però no crec que una dona perdi el temps posant mobles a un cotxe. Normalment som més pràctiques. Com a mínim, a mi no m’interessa gens una televisió pel cotxe. Si la taula i el reposapeus són per treballar durant els trajectes  ja em preocupa més. Això no són condicions de seguretat en el treball. En una frenada et pots clavar l’estilogràfica a l’ull. On has vist treballar dins un cotxe. Hi ha poc espai. Posats a fer, on col·loques l’impresora làsser, el fax, la cafetera, la paperera, o la pissarra de la sala de juntes? Crec que en Benach hauria fet més bona inversió comprant-se una autocaravana. En qualsevol cas, i deixant els acudits fàcils de banda, les crítiques en aquest cas són una mica injustes. Jo no desitjo que el President del Parlament del meu país viatgi amb un cotxe d’ocassió. El que és criticable per mi és que precisament qui ho critiqui sigui el seu soci “verd” del tripartit: el del feng shui i altres bajanades. Considero, en definitiva, que la notícia ha sortit per desacreditar un cop més les institucions catalanes en plena batalla de finançament, però cal dir que dins el tripartit qualsevol motiu serveix per llençar-se els plats pel cap. Mentre al carrer la gent fent cua per trobar feina.

Tweet

La segona taula rodona també era de luxe. Sota el títol “La crisi econòmica i com afrontar-la: línies d’actuació des de Catalunya”, va comptar amb uns ponents de màxim nivell.

Joaquim Boixareu, president de la Fundació FemCAT; Andreu Mas-Colell, catedràtic d’economia UPF; Francesc Xavier Mena, catedràtic d’economia d’ESADE; Neus Munté, secretària de Política d’Ocupació i Educació de la UGT; Heribert Padrol, president sectorial Economia i Fiscalitat. La moderadora va ser la Meritxell Borràs, secretària de l’Àmbit de Treball, Immigració i Cooperació.  Es va parlar de crisi, però des de tots els nivells.

No sempre una crisi financera comporta crisi social i real. Pot haver-hi tempesta financera i no tenir efectes socials. Aquesta crisi és diferent, perquè porta recessió i això és anunci d’una crisi real i greu. A llarg termini sembla que hem de millorar la competitivitat, però a curt termini convé adoptar mesures de política monetària i de política fiscal. No estem davant l’apocalipsi, però tenim un sistema ofegat. Cal baixar dels núvols i retornar a l’economia productiva. Protegir la petita i mitjana empresa i el comerç, perquè aquesta és la nostra economia productiva. Millorar l’empresa, recuperar l’esperit emprenedor, la capacitat d’innovació.

Arriba un nou entorn i tothom coincideix que cal adaptar-se. La millor manera d’encertar el futur és fer-te protagonista del futur. Cal lideratge, i això vol dir credibilitat, formació i esforç.  

S’han proposat mesures per donar més liquiditat a les empreses: ajornar 6 mesos l’IVA sense avals, només amb interessos i compensar impostos. També es reclama que l’Administració controli la despesa i pagui a temps. Hem parlat de la crisi també com a oportunitat per buscar l’excel·lència, la millora de l’anglès, l’eix mediterrani, el Pacte Nacional per la Recerca. 

Neus Munté ha dit que la bonança econòmica dels darrers anys, bàsicament en sectors com la construcció i serveis, ha produït guanys importants que no han revertit en millores o inversió. No s’han redistribuït correctament al sistema. L’ocupació creada ha estat molt temporal i els salaris baixos. Pel que fa al mercat laboral ha pintat un escenari preocupant. Importants col·lectius, els més febles, han estat expulsats del sistema. La taxa d’atur voreja el 9%. Hi ha un 43% més de persones a l’atur. Un indicador que m’he apuntat, perquè el considero molt preocupant és la Taxa d’Atur dels Joves que està al 20% (7 punts percentuals més que fa uns anys). Aquesta primera quinzena d’octubre s’han presentat 56 ERES, la major part per tancament (sense comptar NISSAN). 

Quina ha estat la reacció dels governs? Tard i malament. Les mesures que proposen govern central i autonòmic ja estaven a l’agenda, o bé s’haurien d’haver adoptat més aviat. Ara, per exemple, la Consellera de Treball diu que “es mirarà amb lupa” l’expedient de NISSAN. Amb lupa? Només faltaria!. Un ERE sempre s’ha de mirar en lupa, no?. Això és una mesura?.

  S’escolta poc al món social, als sindicats i empresaris. Cal un pla de xoc i una reforma de les polítiques d’ocupació, ja que estem funcionant amb polítiques pensades fa 20 anys quan el mercat laboral ha fet molts canvis. 

A la cloenda de l’Escola també l’Artur Mas s’ha referit a la necessitat de recuperar els valors tradicionals que han impulsat des de sempre el desenvolupament econòmic a Catalunya. 

En definitiva, la recepta seria demanar “que torni la política, però que torni la bona política”. Tinc la percepció que s’ha acabat definitivament l’època dels saltimbanquis polítics. La gent comença a demanar comptes als governants i a fer preguntes. Tenim la crisi al menjador de casa. Ja no si val intentar enganyar-nos.

Tweet

Hem sortit de Malgrat a les
vuit del matí amb direcció a Navata, a l’Alt Empordà. L’objectiu era assistir a
l’Escola de tardor de CDC que s’ha celebrat aquest cap de setmana. Volia
arribar aviat, perquè a la primera taula rodona “El finançament de Catalunya.
Apliquem l’Estatut” participaven com a ponents al Quico Homs i l’Agustí
Colomines, president de la Fundació CatDem. No m’ho volia perdre.

Hem començat amb una mica de retard, però tot just començar ja he pogut veure que
valia la pena haver fet el viatge. La Montserrat Candini ha presentat la taula. El Quico Homs ens ha parlat del que diu la Constitució, i del debat de
l’Estatut i totes les mentides que s’han dit. Ens ha recordat com era el text
proposat pel tripartit sense la famosa “cistella de tributs” cedits. Ho ha
comparat amb la proposta catalana del 30 de setembre amb la “cistella”. Hem fet
un repàs de les esmenes del PSOE-Montilla al text del 30 de setembre aprovat
pel Parlament, que no contempla cistella de tributs i que vol recuperar la
proposta original del tripartit.

A continuación, Agustí Colomines ha desgranat
els seus arguments tot afirmant que la crisi económica serà l’argument  per posar limitacions al finançament, i
servirá per dir que s’ha de fer contenció. 
Creu que el Tribunal Constitucional rebaixarà l’Estatut i que això pot
conduïr a una crisi política important a Catalunya.  El debat ha acabat amb un torn de preguntes
dels assistents.

Tweet