El Bloc de la Neus Serra

Un dia algú té una idea. Parles de projectes, d’il·lusions, de coses que t’agraden. De la conversa t’adones que tens molt a compartir. El gust per la lectura, la poesia, la recerca. Són moltes les inquietuds que ens apropen. Junts decidim trobar-nos de tant en tant per llegir els nostres contes i poemes. Les petites coses que ens agrada escriure i que mai deixem llegir a ningú. Poc a poc es trena una mena de fil invisible entre nosaltres, i d’aquelles estones passem a unes altres. Algú diu, per què no intentem fer un programa de ràdio?. Ens mirem astorats. No ho hem fet mai. Bé. Per què no?. Així neix un programa que es dirà “Fent Paraules”. Aviat arriben els primers comentaris despectius. No en fem gaire cas. Nosaltres gaudim d’aquesta estona. A la fi, fem el que ens agrada i, a més estem fent nous amics. Un bon dia, comencem a pensar en fer més coses. Lògic. La gent amb inquietuds no podem estar mai sense explorar nous projectes. Un recital. No sabem com fer-ho. En parlem molts dies. Algú no ho veu prou clar. De cop apareix una proposta. Hem de portar a Malgrat a la Montserrat Abelló. Per alguna cosa compartim l’estima per la seva poesia i l’admirem. Enguany ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Vinga. No paren fins aconseguir que digui que si. Després cal convencer a la regidoria de cultura. En un principi sembla difícil, però no. Ràpidament entenen que ens hem proposat tirar endavant aquest recital com sigui. A partir d’aquí tot és col·laboració. La Montserrat Abelló ens proposa venir amb la Laia Noguera. Encantades. Ja sabem qui és i coneixem el que escriu. Estem entusiasmats amb l’idea. Cartells, targetons, la biblioteca, les flors. Un seguit de coses que van sortint a cada pas. Ahir per fi, el recital. Un èxit. L’assistència, la generositat de tothom, la sintonia, l’admiració. Un acte entranyable que em va deixar un bon gust de poesia. La degana de les poetes catalanes, la que he admirat tant pel que diu, pel que escriu, pel que sent. Un pols amb la força, l’expressió, la poesia de la Laia.   L’emoció d’escoltar dels llavis del poeta el vers tantes vegades resseguit de El retorn: 

 “Per això, com sóc filla 

 d’aquesta terra tan trepitjada,

he sortit rebel"

Tweet

Aquesta setmana va finalitzar el termini d’inscripció al “Premi Blocs Catalunya 2008”. Ara toca votar fins el 30 de setembre. S’han inscrit 556 blocs classificats per categories. A la categoria de periodisme s’ha inscrit el nostre benvolgut “Malgrat Confidencial”, però la categoria de blocs polítics sembla que serà la més disputada. Un dels candidats d’aquesta categoria és l’Artur Mas, amb el seu videobloc. També hi ha el bloc del Quim Fernández “Mataró es mou” que tinc enllaçat des del meu bloc.  L’objectiu dels premis és prestigiar, divulgar i fomentar els blocs en català a la xarxa. Internet és una eina molt important per promocionar llengües i cultures com la nostra, i organitzar un concurs de blogs és una bona iniciativa per impulsar l’activitat d’aquesta comunitat lingüística. Els blogs que participen només han de complir dos requisits per inscriure’s: no ser anònims i estar escrits en català.

Tweet

Aquests dies estic menys pendent del blog del que acostumo. Raons de feina. Avui, aprofito una estona de descans i, mentre prenc un cafè en aquest racó de món del meu despatx, llegeixo amb molta atenció l’entrevista que fa la revista Celobert al regidor Valentín. Una entrevista val a dir plena de tòpics i que no té desperdici. Si li hagués de posar música penso que li escau una marxa militar. El personatge repeteix fil per randa el discurs del manual del PSC de Malgrat, però cal dir que demostra ser un alumne aplicat. Quin personatge!. Escoltar-lo al ple em posa de mal humor, però llegir algunes afirmacions no em deixa empassar l’esmorzar. No és de rebut el menyspreu amb el que parla de l’oposició. Cap grup, ni cap regidor de l’oposició mereix aquesta falta de respecte i de consideració. Què s’ha pensat?.  Tots som iguals? No fem res? Només parlem de temes i coses  inútils?. S’ha escoltat parlant d’una proposta de CIU que parlava de fer camins escolars a Malgrat? Això és una proposta que no interessa a la gent de Malgrat?. Doncs es quedaria ben sorprès dels comentaris que vaig rebre l’endemà d’aquell ple memorable. Molta gent no va entendre la seva despòtica resposta i m’ho van dir. Segons el regidor Valentín, l’oposició és feta per gent que només ens hem presentat a unes eleccions per tocar-li els nassos. Ell no. Ell es va presentar per esperit de servei. Com ho dic. Ell fa sacrificis familiars, treballa amb convicció i entrega. Els demés no. Els demés ens ho regalen. Diu que està preocupat després de cada ple. Jo també després de llegir l’entrevista. Ostres. Diu que no hi ha sortida de moment entre govern i oposició, però no diu que mentre hi hagi gent amb el seu tarannà dialogant ho tenim  cru. Per mi la política local no és trepitjar, ni menysprear. El que fa desafecció no és parlar de temes i fer debats. El que fa desafecció és que els polítics parlin sense vergonya amb aquesta prepotència i amb aquesta falta de respecte pels adversaris. Sr. Regidor, no som enemics, només adversaris polítics. Nosaltres també ens presentem per fer realitat els projectes i les propostes per Malgrat. Per això li hem votat sempre a favor el projecte de la caserna de policia. Això no ho diu, eh?. Per això li vam entrar propostes per l’ordenança de civisme, oi?. Això s’ho calla. Vosté no sap que és fer política senyor meu. Perdoni la meva indignació. Acabo el cafè i torno a la feina. A veure si em distrec i em passa el mal humor.   

Tweet

Avui ha començat el curs escolar. A les cinc de la tarda, amb puntualitat britànica, estava a  l’escola per recollir l’Enric. Per poc que pugui, com a mínim el primer dia m’agrada saber com els ha anat, veure si surten contents, fer les preguntes bàsiques per tal que m’expliquin el que han fet: on s’asseu, els companys nous, etc. Totes aquestes coses que fem les mares i els pares. Avui també ha començat la batalla per conciliar cada dia els horaris, la feina, les activitats extra escolars, les visites al metge, i totes aquestes coses que també pares i mares hem de combinar, perquè tot rutlli i fer que sembli fàcil. Avui també és el gran dia del telenotícies. Es planta a  la primera escola que veuen i graven plors, mocs, mares que protesten, etc, etc. És a dir, que avui és el gran dia de tornada a la normalitat. Avui cal parlar de barracons o prefabricats, llei d’educació, aules d’acollida. Es reprenen els debats que les vacances van deixar a mitges. És inevitable, però al començar a escriure el post he sentit una sensació estranya. De fet, fa més o menys un any vaig escriure el mateix. El món gira i retorna. Acaba i comença. L’única diferència és que allò que eren barracons són prefabricats. Jo vaig fer dos cursos de carrera en barracons/prefabricats i, la veritat, tampoc vaig notar massa diferència. M’avorria igual si el profe era avorrit i m’entusiasmava si el profe era entusiasta. És així. Mai vaig passar ni massa fred, ni massa calor. No penso, de veritat, que el lloc sigui el més important, sinó que l’essencial és l’alumne/a. A vegades protestem per la simple infraestructura –que no dic que no sigui important-, però ens quedem aturats sense fer res davant un sistema que no funciona. Si que cal invertir en escoles, en aules, en millorar i renovar, però tampoc s’ha d’oblidar que el que és de veritat important és tenir projectes educatius clars, invertir en valors, actituds i ser capaços de generar joves que vulguin tenir un projecte personal de futur. Joves amb ambicions, amb ganes de fer coses, amb criteri propi. No cal dir que tenim molta feina per fer.

Tweet

Hauria estat millor fer l’apunt ahir abans d’acabar la Diada, però vaig considerar que reposar també em faria ser més objectiva. La meva Diada d’ahir va ser una marató: preparatius, acte, ofrena, parlaments, compromisos familiars ineludibles i, finalment, sardanes a la plaça. Tot això embolcallat d’un sentiment molt potent, el sentiment de que aquest país se’n pot sortir.

Per a mi l’acte més entranyable va ser el del matí. Can Campassol va acollir ahir un acte de commemoració de la Diada fet per gent del poble i pel poble. Un acte senzill organitzat amb mitjans i recursos modestos, però un acte digne i entranyable. Ja sé que he repetit aquesta paraula, però penso que és la més adequada. La meva impressió de la jornada va ser realment positiva.

D’una banda, teníem una organització motivada i amb ganes de compartir, engrescats tots en el repte de superar recels i demostrar que és possible. Un regitzell de gent diferent, amb circumstàncies vitals diferents, amb interessos polítics potser divergents a vegades, però que comparteixen dues coses: un país, i la voluntat de fer una Diada popular on tothom sigui protagonista. Una Diada que recordi uns fets històrics, però a la vegada reivindiqui el que som. Una Diada mirant el futur. Així és com ho sento i és com intento explicar-ho. Per mi la celebració d’ahir va ser un granet de sorra si vols, però una magnífica contribució per viure i sentir l’esperit de la Diada a Malgrat. També em va servir per oblidar un cert regust estrany de la Diada oficial. No em va agradar la mena de desconcert que es viu a la celebració oficial de la nit abans al mateix escenari. Tothom s’aixeca i ningú sap que coi ha de fer ni on posar-se. Els regidors quedem escampats a la fosca del parc, sense que ningú ens avisi del moment en que comença l’hissada de la senyera. Tampoc m’agrada el discurs que es va llegir, ni que ningú ens doni explicacions de que coi es dirà o es farà fins que ens ho trobem. Si l’acte és realment institucional penso que tots els membres del consistori hauríem d’estar assabentats del que es dirà i es farà. Em van dir que s’havia retallat el discurs del President per llegir-lo. A mi em va semblar massa llarg per un acte d’aquesta mena, i si es retalla un discurs s’ha de dir que es retalla i com. Potser així no hauria sentit un cert to de derrota a les paraules del nostre President, ni m’hauria semblat tant sectari el text, ni tan decepcionant. Un discurs ple d’ambigüetats. Parlar amb aquesta falta de convicció en mig d’una negociació pel finançament que demana unitat fa feredat. Parlar del millor acord quan es tracta simplement de fer complir la llei fa tremolar. Aquesta llei que uns volen complir amb tanta rotunditat quan es tracta de consultes populars o de penjar estelades, però que els interessa ben poc quan es tracta de donar-nos el que és nostre i disposa la llei.  En fi, serveixin aquestes línies per agrair la bona voluntat dels grups, entitats i veïns que ahir van participar a l’autèntic acte del poble. Hem donat un pas endavant. Esperem que el proper any fem un pas més.     

Tweet

El 1713 les tropes de Felip V, amb el duc de Berwick al capdavant, inicien el setge de Barcelona. La lluita va ser aferrissada i constant: 18 mesos de setge que van acabar l’11 de setembre de 1714, amb la caiguda de Barcelona. Al front hi havia el general Antoni de Villarroel, i el conseller en cap del Consistori de la ciutat, Rafael Casanova. L’onze de Setembre de 1714 va significar el final de l’Estat Català dins la monarquia hispànica. 

Commemorem l’11 de setembre per recordar uns fets heroics, una actitud de resistència i la voluntad de tot un poble de no donar-se per vençut. Però a través de la diada també homenatgem l’actitud de recuperació, de superació, d’afirmació, de no deixar-se doblegar per vents adversos per forts que siguin, de manteniment de la dignitat com a nació i de l’esperit de viure en llibertat.

Us convido a participar en els actes que s’han organitzat a Malgrat amb motiu de la Diada.

Avui dimecres, al voltant de les dotze de la nit, a Can Campassol, acte institucional de la Diada, hissada de la senyera i cant de l’himne nacional.

Demà, dijous 11 de setembre, a partir de les 11 del matí acte a Can Campassol organitzat per CiU, ERC, ICV-EUA, conjuntament amb entitats i associacions malgratenques amb participació de musics locals. Per començar espai per la mainada amb el "Pinta la Diada" i l’elaboració d’un mural. A les 12 cercavila festiva dels Diables de Malgrat. A les 12:30 es farà la tradicional ofrena i el cant del nostre himne nacional. A l’acabar vermut de germanor per tothom.

Per primera vegada, hem estat capaços d’impulsar l’11 de setembre una celebració el més unitària possible a Malgrat, amb la ferma voluntad que ho sigui encara més en el futur. Penso que val la pena donar suport a l’acte amb la vostra presència.

Recordeu que el dia 11 també hi han sardanes a la plaça Anselm Clavé.

                                           VISCA CATALUNYA! 

Tweet

La sala està sota mínims de públic a l’inici del ple. L’ordre del dia té pocs punts, gairebé tots són mocions dels grups d’ERC i ICV-EUA. Curiosament algú ha pensat que era millor començar pel final i les mocions es porten a debat abans que l’aprovació inicial del POEC. La 1ª Moció proposa encarregar un monument a Pau Casals per presidir la plaça que porta el seu nom. El nostre grup opta per l’abstenció. L’argument és senzillament que compartim l’idea que l’espai té un rerafons històric i que Pau Casals és un personatge insigne –defensor de les llibertats i un músic virtuós-, però en aquests moments es parla de remodelar el Barri Antic i ens agradaria conèixer abans el projecte sobre la plaça. Cal més informació. He estat estudiant el topogràfic i l’àmbit amb l’enginyer municipal, però no he vist cap esborrany del projecte. No sembla el moment idòni per encarregar un monument. Més endavant en podem tornar a parlar. Suposo que el que volia la moció era treure el debat sobre el Barri Antic. La 2ª moció proposa posar l’estelada en un lloc destacat del municipi en motiu del seu centenari. Mira que en som d’innocents. Ja sabíem abans de seure que no s’aprovaria, però val la pena sempre intentar-ho. Nosaltres li donem suport. Molts municipis s’hi han sumat. Avui l’estelada ha eixamplat el seu significat i va molt més enllà de voler dir només independència. L’estelada s’ha fet molt popular, però a Malgrat han de passar 100 anys més perquè el PSC aprovi una moció com aquesta. Del PP ni en parlo. La 3ª moció és en suport a un model de mobilitat sostenible a la comarca. Votem en contra. No del model, sinó d’aquesta manera de fer tant estranya que suposa tenir un govern a la Generalitat que fa projectes i plans i un partit d’aquest govern que presenta mocions en contra als ajuntaments. Jo no ho entenc.  Aquí potser ens mostrem durs, però posa’t al lloc del nostre grup. El juliol passat es va aprovar al Parlament una proposta de resolució de CIU per garantir un tracte diferenciat pels maresmencs en el peatge de la C-32. També es va aprovar fer els estudis i adoptar les resolucions necessàries per la mobilitat de la comarca. Fer un estudi global que incorpori propostes d’actuació en l’àmbit de xarxa viària, ferroviària i de transport públic i la redefinició de l’actual N-II. Jo crec que arribar a acords sobre aquests temes en seu parlamentària és una bona notícia, sobretot després de tants anys de demagògies. Cal recordar que per ara ni tenim peatges gratuïts ni res de res. Ja n’hi ha prou de marejar la perdiu. [@more@]La darrera moció és sobre el pacte d’alcaldes. A nosaltres ens ha semblat una proposta potent. La comissió europea ha posat en marxa l’anomenat pacte d’alcaldes/esses com a mecanisme de participació de la ciutadania en la lluita contra l’escalfament de la Terra. El Pacte consisteix en un compromís dels pobles adherits d’aconseguir els objectius comunitaris de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle mitjançant actuacions d’eficiència energètica. No sé quin resultat es pot assolir, però val la pena intentar-ho. L’últim punt és l’aprovació inicial del POEC o Programa d’Orientació d’Equipaments Comercials. Nosaltres no podem més que donar-hi suport. Per coherència amb el compromís que té el grup amb el comerç local, però també perquè hem estat una part ben decisiva del seu impuls. Un POEC serveix per establir directrius per adequar els equipaments comercials a les necessitats de consum. És o pot ser un bon instrument. Personalment esperava mesures més concretes o actuacions més precises, però el POEC és important, perquè defineix un model comercial per Malgrat. D’altra banda, confirma aspectes negatius que ens hem cansat de repetir: cal potenciar el mercat municipal, estem perdent el temps amb tanta indecisió, cal potenciar el centre de la població, perquè això vol dir potenciar l’atractivitat de la totalitat del municipi. Això els costa d’entendre als socialistes, sempre veuen fantasmes, però és que això és de sentit comú.   Amb el bon jornal que guanyen asseguts a l’ajuntament podrien visitar poblacions i adonar-se com inverteixen els pobles en els centres urbans. Per què ho fan? Són tontos? No ho crec pas. Segur que els governa gent amb visió de futur. El POEC també remarca la preocupació per les places d’aparcament. No són suficients si es vol complir l’objectiu de peatonalitzar el centre i anar suprimint aparcaments al carrer. No cal ser tècnic per adonar-se d’això. Només cal agafar un dia qualsevol el teu cotxe i intentar estacionar. Del POEC el més important és destacar que ha estat un projecte fruit del consens. Fruit del diàleg. Es va plantejar davant la preocupació que tots teníem per la proliferació d’immobiliàries  i entitats financeres. Ara això s’ha aturat, però hi ha altres perills a l’horitzó tant o més difícils de gestionar. Ja ho vaig dir. Poden comptar amb el nostre suport. Per cert, la preocupació va portar a ERC a presentar una moció que demanava paralitzar les llicències per obertura d’aquests establiments. (Si no ho dic s’enfadaran). En qualsevol cas, el més important va ser la corresponsabilitat en les decisions que es van prendre de govern i oposició. Estic agraïda pel suport rebut en aquell moment. L’anècdota del ple va ser el “rifirafe” amb el marit d’una ex regidora al que he decebut molt i molt només per haver fet una pregunta a l’anterior ple. Em sap greu i ho sento. Val a dir que jo també em sento a vegades decebuda davant certes actituds hipòcrites. El final del ple ni us l’explico. Va ser un circ. Com sempre. De la carta de l’ACA en parlaré una altra estona.  La càmera per ara, sense funcionar. De la ràdio millor ni en parlem.   

Tweet

La  petita història de Can Feliciano segueix marcada per la pressió. Dijous passat al ple, la sra. Alcaldessa va voler donar un toc de gràcia anunciant  el contingut d’una carta de l’ACA que sembla donar llum verda a  la continuació de les obres. Ja ho veurem. En qualsevol cas les formes, com sempre, van ser incorrectes.Tampoc em va sorprendre. Estic més que acostumada als cops d’efecte d’aquest govern.  No va haver reacció des de l’oposició. Ja esperàvem un dia d’aquests un efecte teatral de l’equip de govern. Si  volíen acció-reacció no els hi va sortir bé. Personalment no m’agrada que em marquin el “tempo”, i tots plegats vam considerar més encertat no entrar al seu joc. Sembla que no hi ha bones intencions i em sap greu. Els esforços per preservar Can Feliciano poden deixar de ser efectius si prevalen les telefonades i els condicionants de qui mana. Que val la pena seguir amb la defensa ho confirma el pas del temps. Només cal veure com la vegetació s’obre  pas a l’indret. En poc temps potser tornarem a tenir una autèntica barrera verda a la riera. Ja sé que no té un gran valor botànic, però a mi la botánica tampoc em fa sortir de casa. A mi em fa moure el sentiment, i sobretot,  la sobèrbia dels que volen al preu que sigui acabar amb els arbres només per demostrar qui té raó. Aquest espai arbrat té un valor socioambiental demostrat. La lectura de la carta va deixar un gust agredolç a la sala. Esperem i desitjem que no sigui un réquiem per l’arbreda. Em va fer gràcia que la sra. Alcaldessa digui que cal fer-ho perquè ho portàva al programa. Carai!, També hi portava un camp de futbol i no el veiem. També portava una piscina i no ens hi banyem. Cal seguir?. Al sortir em van venir al cap imatges del "Senyor dels Anells" i la sèrie de personatges metafòrics de la novel·la que representen totes les qualitats humanes. Vaig recordar els arbres humans que parlen amb saviesa i, per un instant, em vaig imaginar els arbres arrencant les seves pròpies arrels de la terra per marxar en comitiva cap a l’ajuntament. Us imagineu qui podria fer de Sàuron, Senyor Fosc de Mòrdor, el dolent que va crear l’Anell de poder i altres anells donats als reis dels altres pobles per dominar-los? I d’elf, nan o d’home? I d’orco?……Qui podría fer d’orco?…Res, coses meves. Suposo que vaig sopar massa tard.

Tweet

Escric aquest post amb la ressaca de tornar a la rutina. He fet uns dies de vacances. L’agost serveix per trencar el ritme habitual en el meu cas. Tot i que entremig he anat a la feina sembla que tot ho veus d’una manera diferent. No sé, el descans és important. Aquesta etapa feliç es va tancar dissabte amb el sopar de l’aniversari dels fets de Can Feliciano. Volia escriure la meva impressió sobre el tema, però m’ha costat posar-m’hi. Les paraules són les grans aliades de les persones per expressar el que pensem o sentim, però sovint les percepcions no són coincidents o no es poden plasmar en paraules de la manera que un voldria. Tinc la sensació que digui el que digui em quedaré curta. D’altra banda, penso que si algú llegeix el que vull expressar i va estar present al sopar m’entendrà perfectament. Personalment, m’ho vaig passar d’allò més bé, i això que les hores pre-sopar van ser certament difícils. Sempre hi ha gent amb ganes de fer foc. Incendiaris de mena. Com us dic, m’ho vaig passar bé. En aquest cas, la companyia va ser un factor clau. A la taula els temes de conversa van ser molts i l’àmbit polític va acaparar bona part dels comentaris. Tot i així, que ningú es pensi que tan sols vam parlar sobre afers municipals. No. Política "d’alt nivell" i una mica de safareig de casa. Un sopar com aquest permet copsar imatges entranyables i simpàtiques. No deixa de ser que tots compartíem un objectiu comú i com a mínim durant aquest interval ningú es va fer retrets. Malauradament, la meva càmera és molt senzilla i no han quedat les fotos de massa qualitat. Val a dir també que aquesta no vol ser la crònica del sopar. Senzillament,  és la crònica d’uns fets que s’han teixit entre tots. Són les nostres sensacions, opinions, decepcions, impressions i il·lusions aplegades. Dic això perquè el sopar del dissabte va ser, sobretot per mi, un sopar de sensacions. El menú no era pas exòtic. Pa amb tomàquet. Com ha de ser un bon sopar reivindicatiu. Les sensacions, doncs, no eren provocades per les espècies, olors o sabors de l’àpat. Les sensacions eren de la gent. Converses, comentaris, sentiments. Els comentaris post sopar que he llegit fins ara són els de sempre. Uns contents i altres criticant. La diferència és que qui va ser de veritat al sopar sap que hi ha alguna cosa més, agradi o no. M’enteneu, oi?. No es tracta del ball de xifres. Fins i tot penso que l’organització ha estat de molt bona fe al donar les xifres exactes d’assistents. Amb una xifra molt inferior altres ens haguèssin fet pagar un butlletí municipal monogràfic per parlar d’assistència massiva. El més important per a mi no és el ball de xifres. És que som molts els que estem cansats i això es nota. Cansats de veure un poble aturat. Cansats de rebre imposicions. Cansats d»ineficàcia, de manca d’escrúpols. Cansats de la pobresa d’ideals, de la pobresa d’idees. Cansats de la manca de criteris. Cansats d’ara sí ara no. Cansats de coses absurdes com posar pals a les rodes per tot. Avorrits de veure com celebracions populars pateixen el risc de desaparèixer per normatives inútils i absurdes que ningú sap qui s’ha inventat. Cansats d’una nissaga de polítics que no veuen gent quan passegen pel carrer, sinó vots que caminen. Jo al sopar vaig sentir esperança. Esperança de poder dir un dia que Malgrat no són ells, que l’Ajuntament no són ells. Som tots. Val la pena saber esperar.

Tweet

Si els nens petits els porten les cigonyes. Què fan tantes cigonyes a Malgrat?. 

Quina imatge més bella m’ha fet arribar avui en Vicens Tomas. La perspectiva del campanar “cigonyaire” de Malgrat. A mi m’agraden les cigonyes, i la veritat, per aquí no s’acostumen a veure. Suposo que és època de migracions i passen per damunt de Catalunya. Que hagin escollit el nostre campanar per reposar em fa pensar que això del “turisme familiar” funciona. Aquestes aus hi entenen molt de temes familiars i, per ara, sembla que les cigonyes han escollit Malgrat per descansar i fer vacances.

Tweet