Ara fa un any alguna cosa es va moure a Malgrat. La tala sistemàtica d’uns arbres que són part del nostre paisatge quotidià a Can Feliciano va ser l’espurna per fer sortir molta gent al carrer. Gent de tota mena. Gent jove. Gent gran. Polítics. No polítics. Botiguers, perruqueres, advocats, mestres, obrers, metges, mecànics, estudiants,…….Veïns i veïnes del poble que no van entendre les raons que els van oferir per justificar que no s’executés el projecte tal i com s’havia previst. El procés va ser llarg i tens. Durant dies i nits es va fer guàrdia a l’arbreda. Es van mantenir reunions a totes bandes. Es van aturar les màquines. Es va convocar un ple extraordinari que va decidir per majoria la suspensió de les obres i l’encàrrec d’un projecte alternatiu. Uns van ser denunciats. Tots criticats, insultats i escarnits en nom de no sé quina coherència. Tot es perdona, però no és senzill oblidar certs insults llençats des de la impotència que sentien uns governants poc acostumats a que es contestin les seves decisions per absurdes que siguin. El procés ja sabeu tots com ha anat, però també sabeu que no s’ha acabat. En alguns moments ha estat indignant, vergonyós i frustrant veure com s’ha gestionat el tema per part del govern municipal. Pitjor impossible. No van saber donar la cara. No van saber dialogar. Es van enrocar, i ja sabem que enrocar-se no serveix mai per trobar solucions. Ho han convertit en una qüestió gairebé personal i no volen girar full. Van encadenar els errors a cada pas, però per aquelles coses del destí finalment van aconseguir fer la jugada. A quin preu?. El temps ho dirà. Era penós assistir a cada reunió amb el Director de l’ACA i veure la cara de la nostra màxima autoritat. Era la màxima expressió de la contrarietat. Mentrestant, els cracks del PPC –els de la pell fina- van anar jugant amb la confiança i bona fe de la resta de grups i de la gent de Malgrat. Van generar expectatives, van fer el número….., en definitiva, es van retratar i van posar en evidència que, per alguns, el més important de la política són els llocs de treball a precari. Per ser francs, tampoc ens van enganyar mai del tot. En un moment determinat es va veure clarament que jugaven amb les cartes marcades. (Tot i això, encara no sabia que mentre fingien interès en el tema feia setmanes que es preparava la denúncia contra la meva persona). Mira si ho tenien clar!. Són coses de la vida i no cal donar-hi més voltes. Com diu l’escriptor britànic Clives S. Lewis “Només podràs conèixer la força del vent intentat caminar contra ell, no deixant-te portar”. M’agrada la frase. Em dona coratge. Igual que la frase que tinc a una paret del despatx de l’Ajuntament: "tota norma va ser en un temps una simple opinió particular". Vol dir que no s’ha de desistir de defensar el que un pensa que és just. A vegades, cal anar contra corrent per fer que les coses facin un tomb. No tot el procés de l’arbreda ha estat negatiu. Crec que va servir per aplegar esforços de gent de molt diferent manera de pensar. També ens ha permés veure que tenim un futur obert si som capaços de trencar tòpics i prejudis. De sumar esforços. El balanç per mi té una mica de tot, però tampoc és cent per cent positiu. Potser aquest comentari molesta a més d’un. Ho sento. És com jo ho veig ara mateix. A l’altra banda ha faltat més autocrítica. Amb l’entusiasme no n’hi ha prou. Algunes coses no m’agrada com han anat i tinc dret a dir-ho. Jo no apuntaré res. Ara no toca, i ja en vaig tenir prou la darrera vegada que vaig expressar la meva opinió, però ens hauria de fer pensar a tots. Quan no es pot expressar lliurament una opinió alguna cosa no rutlla. Fóra bo que no s’ensopegués amb la mateixa pedra dues vegades, no us sembla?.
Ens veiem al sopar!
