SIMULACRE PARTICIPATIU

Fa poc feia referència a la participació i a la manera com s’executa el projecte del Barri del Castell i deia que “la participació no és donar veu als de confiança o als que no discrepen, sinó obrir un espai de diàleg on es pugui fer un debat amb igualtat de condicions”. Com ja sabeu sóc crítica amb l’estratègia del nostre govern municipal sobre el tema de la llei de barris. No té cap sentit articular mecanismes de participació a nivell de barri sense promoure una autèntica implicació dels veïns. Quan no existeix un moviment veïnal real no es poden fer simulacres, i el que es fa actualment amb la Comissió de Seguiment és un simulacre. Ho dic amb el més absolut respecte per aquells que s’han involucrat amb bona fe. L’actual  Comissió és un model irreal de participació. Per això passa el que passa. La gent exposa un criteri, però s’imposa el que prèviament ha escollit l’autoritat municipal. Estem parlant de participació controlada. La tramitació de l’ordenança de civisme és una altra mostra més de la nul.la voluntat de promoure una participació de veritat.

Comentaris tancats a SIMULACRE PARTICIPATIU

UNA MICA DE SAFAREIG

2 comentaris

ORDENANÇA DE CIVISME. L’ESTÈTICA SEMPRE ELS FALLA

En política el gest i les accions són importants. També és important l’estètica. Llegeixo la proposta d’ordenança de civisme i convivència que ens va lliurar el regidor de torn i m’adono que no s’han tingut en compte aspectes importants que tot polític ha de saber valorar. Dic això, perquè des de Convergència i Unió es va presentar un escrit per registre el 9 de gener de 2008 fent una sèrie d’aportacions. Hauria estat un gest elegant i cívic contestar el nostre escrit, o com a mínim fer-ne alguna referència si tenim en compte que alguns suggeriments s’han calcat.  Val a dir, doncs, que cadascú té el seu estil de fer política. Això ja és aigua passada i no té remei, però hi ha una cosa que em preocupa d’aquesta ordenança: Un regidor que s’enorgulleix en els plens de la seva negativa al diàleg ens pot ensenyar civisme? Un intolerant pot promoure el civisme? Per exemple, l’article 8 fa una brillant definició dels drets dels ciutadans en relació a la convivència i diu “la vila és un espai públic on les relacions entre els ciutadans i ciutadanes han d’articular-se sota els principis de respecte i tolerància...”. Això val pels regidors?. Ens sentirem tractats amb més respecte per la seva part?. L’article 8, f) també reconeix el dret “a rebre un tracte respectuós i digne de la resta de persones”. L’equip de govern hi està d’acord?. Predicarà amb l’exemple?. Els haurem de sancionar als plens?. Entrant en la matèria discrepo totalment de la manera de redactar aquesta ordenança. El concepte de civisme no és universal i cal fer una primera reflexió sobre el que considerem cívic i el que no. Per mi és impossible promoure una ordenança com aquesta sense obrir un autèntic debat ciutadà. No ens podem limitar a fer un “recorta y pega” d’ordenances semblants. per mi no és tant important parlar de civisme com de la promoció d’una cultura cívica, i una cultura cívica no s’imposa ni s’improvisa. Jo crec que no s’educa amb ordenances o amb decrets. No sé, vaig llegint el text i en parlem. M’agradaria que també els que vulguin o en tinguin ganes facin aportacions al tema. A veure si podem fer el debat que altres no ens deixen fer.

1 comentari

LA JUSTICIA ÉS CEGA?

Poques vegades escric sobre la justicia. Potser, perquè em fa por ser poc objectiva pel fet de caminar cada dia pels seus corredors. No és un camí de roses. Èxit i fracàs. Guanyar o perdre. Fer justícia?. Tornar a casa amb el regust estrany de formar part d’un engranatge que no sempre funciona. Un tema que afecta a molts, però que no ocupa massa espai als programes electorals. Retràs, esperes interminables, suspensions, negligències, impunitat, pocs mitjans, etc. Costa entendre que la justicia sigui molt zelosa en alguns temes i poc en altres. Ara la gent es mostra sorpresa per l’acumulació d’expedients als jutjats. Quina novetat!. Això no és d’ara. És una acumulació històrica, però que ofereix una mostra del que passa. Correm quan es produeixen fets horribles com la mort d’una nena, però després ningú fa res. Avui veig per la televisió als pares d’en Francesc, un noi que ha entrat a presó per "ofendre una bandera", i que demanen la seva excarceració. Jo també ho vull fer. Sóc mare i he vist la presó per dins. Només qui ha entrat ni que sigui de visita en un centre penitenciari pot saber el que suposa exactament. Sempre em posen nerviosa les reixes i portes que es van tancant a la meva espatlla a mida que avanço. El soroll metàlic que fa. El  parlar a través d’un vidre. Una condemna de dos anys i set mesos de presó em sembla excesiva i desproporcionada per despenjar una bandera. Fins i tot em sembla excesiva per qualsevol gamberrada sense més conseqüències. Es fa difícil explicar a la gent el perquè d’aquest rigor o el perquè de tanta ineficàcia en altres casos. El símbol de la justicia és una balança en perfecte equilibri. L’equitat i l’equilibri. La justicia també porta els ulls tapats, però ho fa per ser imparcial i justa. No hi ha dubte que a vegades sembla cega. Ombres i dubtes en aquest cas d’en Francesc Argermí. Si us plau, demanem tots que aquest noi, FRANKIE, pugui sortir de la presó el més aviat possible. A dins no hi fa res i fora segur que té tota una vida a mig fer.

2 comentaris

LA JUSTICIA ÉS CEGA?

Poques vegades escric sobre la justicia. Potser, perquè em fa por ser poc objejtiva pel fet de caminar cada dia pels seus corredors. No és un camí de roses. Èxit i fracàs. Guanyar o perdre. Fer justícia?. Tornar a casa amb el regust estrany de formar part d’un engranatge desgastat que no funciona. Un tema que afecta a molts, però que no ocupa massa espai als programes electorals. Retràs, esperes interminables, suspensions, negligències, impunitat, pocs mitjans, etc. Costa entendre que la justicia sigui molt zelosa en alguns temes i poc en altres. Aquests dies la gent es mostra sorpresa per l’acumulació d’expedients als jutjats. Quina novetat!. Això no és d’ara. És una acumulació històrica, però que ofereix una mostra del que passa. Correm quan passen coses horribles com la mort d’una nena, però després ho deixem com està. Ara veig per la televisió als pares d’un noi que ha entrat a presó per una bandera i que demanen la seva excarceració. Jo també ho vull fer. Sóc mare i conéc la presó per dins. Només qui ha entrat en un centre penitenciari pot saber el que suposa exactament. Jo n’he visitat alguns per motius de feina. Sempre em posa nerviosa la reixa que es tanca al meu darrera i el soroll metàlic que fa. Una condemna de dos anys i set mesos de presó em sembla excesiva i desproporcionada per despenjar una bandera. Fins i tot em sembla excesiva per qualsevol gamberrada sense més conseqüències. Es fa difícil explicar a la gent el perquè d’aquest rigor o el perquè de tanta ineficàcia en altres casos. El símbol de la justicia és una balança en perfecte equilibri. L’equitat i l’equilibri. La justicia també porta els ulls tapats, però ho fa per ser imparcial i justa. No hi ha dubte que a vegades sembla cega. Ombres i dubtes en aquest cas d’en Francesc Argermí. Si us plau, demanem tots que aquest noi, FRANKIE, pugui sortir de la presó el més aviat possible. A dins no hi fa res i fora segur que té tota una vida a mig fer.

Comentaris tancats a LA JUSTICIA ÉS CEGA?

DES DE LA CÀMERA DEL PLE

Últimament  anem als plens molt relaxats, més que res perquè sempre tornem perplexes. Temes que en qualsevol altre lloc del món podrien ser resolts de manera fàcil i coherent, al ple de Malgrat es converteixen en situacions que fan sentir esgarrifances. Els temes venen precuinats amb la sal i el pebre pepero-socialista, una salsa estranya que volen fer lligar, però que et deixa sempre mal gust a la boca. Dijous va ser un dia d’aquests curiosos. Tots vam arribar contents. Fins i tot, vam fer una mica de broma amb els micros abans de començar. A la sala poca gent, unes 10 persones. El primer punt, preus de l’escola de música Ca l’Arnau pel curs 2008-09. Es proposa modificar els preus públics a la baixa amb l’original argument que els actuals preus poden ser abusius en comparació amb els preus d’altres poblacions veïnes, així es vol aconseguir més matricules. No tindria res d’especial la cosa, però cal recordar que en el ple anterior aquest mateix argument va ser el que des de l’oposició es va utilitzar per demanar una rebaixa de preus de la llar d’infants municipals. Per tant, l’actuació de la regidora d’educació Sra. Aubanell és incoherent i contradictòria. Tampoc és una novetat. La mateixa senyora va ser la que al 2003 va deixar l’escola de música en una situació crítica. És una gran gestora i, sobretot, dialogant. Ja podeu pensar el que ens espera quan deixi la gestió de la llar d’infants, no?. Projecte d’urbanització de l’avinguda Colom. Al ple del mes de març el nostre vot va ser inicialment d’abstenció. Per prudència. Massa poc temps per estudiar el projecte i reserves sobre la circulació. L’urbanització de l’Avinguda Colom era un dels punts del programa electoral de CIU. Sabem que és urgent urbanitzar el vial, però cal tenir criteris clars. Finalment, a la vista que s’han presentat poques al.legacions i que hi han converses(de darrera hora) amb el municipi veí per ordenar els carrers de la zona, hem aprovat el projecte. Decrets. La regidora solidària parla de la situació a Birmània. Quan ja penso que en aquest ple impera la placidesa tornem al mateix de sempre. ERC treu l’extracció de sorra a La Tordera i ens encallem. No ha servit per res l’actuació feta pel Ministeri. S’ha de fer noves extraccions. Parlem de la moció que vam presentar ERC-CIU-ICV-EUA contra l’extracció de sorra i que el PSOE-PP van rebutjar. –Jo? –la Vega interroga amb la mirada.-Sí, si, li fan amb el cap. Es parla dels efectes negatius que pot tenir per Malgrat. La Campoy deixa anar un dels seus discursos. –Jo amb l’ACA no tinc bona relació, però els haig de felicitar. Ostres!, penso. Aquesta dona només està contenta amb l’ACA quan es tracta d’espatllar Malgrat. Segons la Campoy a Malgrat hi ha massa sorra. Potser pensa que si la treuen tota podrà suprimir la partida de platja i ampliar la d’agermanaments. Aquí el debat agafa trets sorprenents. M’encanta la regidora del medi ambient quan diu que ella ha fet unes cartes. Ja podem dormir tranquils!. Ens oferix un ball de xifres. Està clar que és dona de tríptics i estadístiques, però més aviat de poca acció. Precs: -Si us plau, la propera festa d’agermanaments parlem en català, si no li fa res. Ho demano sense fer massa crítica. La Campoy diu que si, que farà l’esforç. No vull entrar en discusions inútils, perquè hi sortirem perdent. Vull que s’adonin que el respecte comença per un mateix, i que no es pot  arraconar la nostra llengua en aquests actes amb excuses d’anar per feina o evitar traduccions. Al final acabem aguantant traduccions d’altres llengues que ens podem també estalviar.  Preguntem pel projecte de l’aparcament de la plaça del Liceo. No sabem res. La Campoy comença explicant el projecte del nou ajuntament, però s’adona que no ens interessa. A nosaltres l’Ajuntament nou ens importa tres micos. El que volem és saber si farà el parking soterrat, perquè ja n’hi ha prou de marejar la perdiu i dir mentides quan venen eleccions. Volem veure l’aparcament que ens va prometre ja. Diu que hi ha dues converses. Què bé!. A veure si en fem tres. Ja ens coneixem, oi? Ben segur que no n’hi ha cap. Pregunto per l’Auditòri. Res de nou. De la piscina ni en parlem…no ens hi banyarem pas l’any vinent. Preguntem per la nova ubicació del Centre de salud mental. Hem sentit dir que ara es proposa un nou terreny  a l’entrada de Malgrat. ui, ui,ui. Pilotes fora. La Campoy aquí està ocurrent, diu que “no podem fer tornar boja a la gent”. Juro que ho va dir així.  Com sempre, poca claror. ICV pregunta a la sra. Vega pels plans que té des de la regidoria d’inserció laboral. Aquí passa quelcom sorprenent, la Vega esclata dient que inserció laboral ho va trobar molt malament. Ostres!. No m’ho puc creure!. Posa a parir a la Carbó, l’anterior responsable de l’àrea que justament es troba entre el públic acompanyada del seu fidel marit. L’Anna Raja fa un salt de la cadira. Està empipada, però a la Vega quan la deixes anar no hi ha qui la pari. Agafa força i diu que la gent no confiava en la borsa de treball, la gent marxava a altres pobles, es feia malament, la gestió era dolenta, etc….. ha de fer molta feina per arreglar-ho. Solució? Posar més gent!. La gran solució de l’administració. Això és pensar i tenir les coses clares. Està clar que com a companya de govern la Vega no té preu. La Campoy ni parla. No mou un dit per defensar a l’anterior responsable, i ja sabem que qui calla atorga, no?. Penso que la Teresa Carbó no s’ho mereix. De veritat que em sap greu. Bé, la cosa va empitjorant. El debat es torna ranci quan toquem el tema ordenança de civisme o torreta. La Campoy mostra obertament els molts prejudicis que té. En aquest mandat es deixa arrossegar per judicis de valor  i prejudicis, cosa poc encertada per part d’una pesona amb la seva experiència, però té mals consellers al costat. Ha de ser terrible no poder confiar en ningú. Magnífica quan al final ens posa a tots al mateix sac. Ella sabrà que fa. De totes maneres, li acabo indicant que s’ha equivocat quan parla dels viatges i que ha fet una afirmació sobre el nostre grup que  no és certa. De totes maneres, ja fa temps que hem perdut l’esperança de sentir-la parlar amb objectivitat. Fins i tot, el senyor socialista que es troba a la primera fila ens recomana un canvi d’actituds a tots plegats. Diu que només parlem xorrades. El convido que la propera vegada s’apunti a la llista per fer de regidor a l’oposició. 

Comentaris tancats a DES DE LA CÀMERA DEL PLE

ELS AGERMANAMENTS I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES

No era la meva idea fer una crítica dels agermanaments, però ahir Ràdio Malgrat em va demanar una valoració de la Festa de les ciutats agermanades que s’ha celebrat a Malgrat entre l’1 i el 4 de maig. Bé, podria començar per dir que el principal valor dels agermanaments és allò de “conèixer-nos i comprendre’ns els uns als altres”. L’apropament de pobles és fonamental, i aquest segle sembla que el que necessita justament és aproximar-nos més els uns als altres. El programa d’agermanaments va ser una iniciativa del Parlament Europeu impulsada l’any 89, però la llavor sorgeix ja al final de la Segona Guerra Mundial  com l’idea de cooperar entre pobles per refer l’Europa de la postguerra. Tinguem en compte que els municipis i ajuntaments són actors de la construcció europea, potser actors passius, però evidentment com a nivell polític més proper al ciutadà el seu paper és important. A la fi, són els ajuntaments els que es veuen obligats a rebre i aplicar la major part de normatives comunitàries. Així, doncs, crear una xarxa de pobles agermanats em sembla enriquidor. Però les trobades entre pobles han de servir per fomentar intercanvis d’experiències, debats i iniciatives orientades a l’ampliació del coneixement i la consideració  mútua. S’han d’aprofitar per potenciar el coneixement de la diversitat cultural europea. Aquí és on apareix la primera objecció al programa festiu malgratenc d’agermanaments. Fins ara, com a intercanvi d’experiències i coneixements el balanç és pobre. Per quan l’organització d’una trobada o conferència temàtica?, i un seminari de formació? És un exemple, però considero que arriba l’hora de tenir una programació amb objectius en relació als agermanaments. Només si hi han objectius clars es pot fer una valoració objectiva i un seguiment del profit dels agermanaments. Puc dir que el programa de la festa de les ciutats agermanades m’ha semblat forçat i mancat d’un autèntic objectiu.  Actes institucionals sense sentit i discursos de ritual. Tot ha estat com una mena de ritual de cortesia. Això sí, amb “llagrimeta” inclosa i un àlbum de fotos de l’alcaldesa més gran que el del seu casament. M’he sentit en tot moment com espectadora d’una representació. Hem anat amunt i avall, d’acte en acte, sense cap mena d’ordre ni sentit. S’ha inaugurat una plaça inexistent que ningú sap on trobar-la. S’ha plantat una olivera d’Incisa comprada aquí al costat. La gent no ha participat als actes, perquè la majoria ni s’ha assabentat, però això no importa gaire als nostres governants. La festa sembla que la fan per ells. Algú em va preguntar on era la societat civil de Malgrat. Podria parlar de més aspectes, però crec que queda prou clar que recomano una reflexió. Com a mínim tenir criteris clars. Una qüestió significativa és que s’hagi arraconat la nostra llengua en la major part d’actes. Em resulta incomprensible que els discursos i actes d’un  intercanvi de cultures i coneixements s’obrin amb l’excusa d’excloure la nostra llengua. És inaudit, inacceptable i surrealista que es repeteixi a cada pas que “no farem servir el català perquè tenim l’alcalde de Cárdenas i no volem complicar les coses”, o “així ens entendrem millor i serà més fàcil”. Que vol dir? Què el català ens complica la vida? Què la nostra llengua és una nosa? Què podem estar aguantant traduccions avorrides, llargues, innecessàries i improvisades de l’italià i del francès, però no podem fer un discurs en català? A les hores queda prou clar. Els agermanaments a Malgrat no tenen cap sentit. Si un intercanvi de cultures i de coneixements no permet incloure la nostra identitat: em podeu dir què hi fem? què caram vol dir agermanar-se?

1 comentari

MARE

    És difícil ser mare. Ho vaig entendre al néixer el meu primer fill. Moments de felicitat. Petites sensacions que et van omplint els sentits per  formar part dels teus records. Estones dolces, tendres, divertides, emotives. És emocionant veure que la vida et converteix en un refugi. Sentir que els teus braços o la teva mà són el consol de qualsevol plor. Què la teva carícia espanta la por i el malson. Què tot i estar adormit, el teu fill somriu quan el tapes. Què tens el do d’entendre paraules que ningú més pot entendre.  Que pots perdonar-ho tot. Però ser mare és difícil. També hi ha moments d’un gust agredolç. Instants de desconcert i d’angoixa. El lligam mare i fill és estrany. Ajudar a madurar un fill no és fàcil. Costa deixar que sigui lliure. Costa saber que s’equivocarà i, al mateix temps, ser conscient que ha de ser així. També és difícil ser filla o fill. Sovint no saps mostrar  l’amor que sents per aquells que més estimes. Ara ho entenc millor que mai. A la meva mare l’estimo, perquè l’estimo. No em cal cap argument, ni cap justificació. Tampoc em cal tenir un dia especial per dir-li que l’estimo. Ella m’ha ensenyat a caminar. A parlar. A vestir-me sola. M’ha ensenyat a tenir il.lusió, a mantenir viu el desig d’aprendre. Però ella, sobretot, és qui m’ha ensenyat a pensar i  a ser una dona lliure. L’estimo més encara, perquè m’ha ensenyat a estimar i a perdonar sense por.  La meva mare és única i es mereix tots els regals del món.

1 comentari

NO DIGUIS MAI, D’AQUESTA AIGUA NO EN BEURÉ

   El PSC diu que CIU imita “el comportament pueril i immadur  d’ERC”. El comentari va relacionat amb l’abstenció de les dues formacions a la votació del Decret de l’aigua. El PSC diu que l’actitud de CIU no és pròpia d’un partit de govern. A sobre, diferents mitjans de comunicació li fan d’altaveu. Vaja, vaja. Pel que sembla al PSC estan convençuts que un partit de govern és el que enganya a la gent del país o els hi pren el pèl. Pel PSC i alguns mitjans de comunicació un partit de govern és el que fa Decrets d’amagat i diu mentides al Parlament quan es pregunta sobre un possible transvasament. Personalment, penso que l’actitud de CIU en aquest afer no ha estat tant incoherent com ens volen fer creure. No s’ha fet demagògia, ni s’han tret pancartes al carrer. Una actitud molt diferent a la que vam poder veure en el seu moment entre els partits que ara formen el tripartit. Difícilment CIU podia votar contra la interconnexió de xarxes, però si podia posar-hi condicions com demanar consens al territori o, com a mínim, dins el propi tripartit. CIU tenia dret a no votar una política d’improvisacions ii d’emergència davant l’emergència. D’altra banda, resulta curiós que les veus que parlen de la suposada incoherència de CIU en aquest afer no diguin res sobre el motiu que sigui l’Estat qui pagui aquest transvasament, però que ho faci a compte del que se’ns deu per inversions pendents.També és estrany que, de sobte, es faci el silenci sobre l’incoherència del mateix PSC, no? No va ser el PSC que va signar un compromís per no fer transvasaments? I què dir dels canvis d’opinió diaris, estaques si, estaques no, disparitat de criteri dins el mateix govern, transvasaments que el govern espanyol rebutja, etc, etc. Espero impacient que es parli en veu alta de la postura del PSC en l’afer de l’aigua. També espero que es parli del paper d’ICV-EUA. Ho sento, però jo m’he hagut d’empassar molts sermons d’alguns bons amics que creien sincerament que aquestes sigles defensen una política coherent sobre l’aigua. I ara què?  No ha estat canviant i incoherent la postura d’aquests grups? Em fa gràcia això d’exigir coherència al partit de l’oposició quan els que governen no saben ni el significat del termes “coherència”.

Més clar………….. l’aigua.

4 comentaris

CAMINAR, CAMINAR

Podria semblar que l’acte de caminar és insignificant pel fet de ser natural i habitual. Tot i així, també podem fer certes reflexions al voltant del fet de caminar. Reivindicar la caminada és un gest senzill ple de contingut. És optar per fer una activitat gratuïta. Avui dia, només aquest detall ja ho fa un acte gairebé subversiu. Apuntar-se a caminar permet gaudir de l’entorn natural al ritme que marca el teu propi pas. Permet pensar, reflexionar, descobrir, parlar, conèixer. Caminar és apostar pel plaer immediat de badar ja sigui pels carrers, els camps o les muntanyes. És no mirar el rellotge. És reafirmar l’estima al territori. Caminar fa veure les coses des d’una perspectiva diferent.  De fet, la vida mateixa és un camí que fem pas a pas. Ahir una bona colla de gent ens vam apuntar a la proposta de la nova entitat malgratenca "Malgrat es Mou" per anar caminant fins el castell de Palafolls. El dia no va poder ser més generós. El sol era esplèndid, i la marxa es va convertir en el petit plaer de travessar la natura sense cap presa. Una bona pensada!

1 comentari