El Bloc de la Neus Serra

L´any 1883 van passar moltes coses. Per exemple, van nèixer Ortega y Gasset, Keynes i Indalecio Prieto. Van morir Karl Marx i Wagner. Es va registrar la marca Coca-Cola. Robert Koch va descobrir les bactèries de la tuberculosi i el còlera.

A Malgrat de Mar l´any 1883 va nèixer una entitat: la Societat Cultural i Recreativa La Barretina Vermella. Han transcorregut, doncs, 125 anys. Aquest migdia s’ha presentat, acompanyats pel President del Parlament de Catalunya, la programació d’actes previstos en aquest 125è aniversari. L’acte ha estat molt senzill, però també entranyable, perquè com diu la Comissió 125è aniversari “parlar de La Barretina és endinsar-se en la història de Malgrat de Mar”. Val a dir que l’aniversari coincideix amb un moment que les entitats culturals i recreatives s’enfronten a nous reptes i problemàtiques. Es troben amb les noves pautes de socialització i hàbits de lleure. Han de connectar amb les noves sensibilitats i demandes de la ciutadania en general. Han de garantir el relleu generacional. Tenen dificultats per conservar el seu patrimoni, un patrimoni que sovint consisteix en edificis magnífics plens d´història i ubicats als llocs més privilegiats del municipi, com és el cas de Malgrat. Aquestes entitats tenen, doncs, una asignatura pendent cara el futur: la de combinar modernització i tradició. Tot i aquest escenàri que podria semblar una mica pesimista, a ningú se li escapa que l’associacionisme cultural continua essent un factor imprescindible per la cohesió social, i juga un paper molt rellevant en la dinamització cultural i social del poble. M’ha semblat que l’aniversari es vol aprofitar per redinamitzar l’entitat, captar nous socis i reforçar el carácter de l’entitat com a referent cultural i associatiu de Malgrat. Per ara arranca amb propostes engrescadores i molt suport. Ho trobo una molt bona oportunitat i els desitjo tota la sort del món.

Per molts anys! Llarga vida a La Barretina!  [@more@]

Tweet

Potser és que ens hem equivocat de perspectiva. Des d´un principi vam pensar que es tractava bàsicament de defensar un projecte fins al final. Ara resulta que es tracta d´un joc d´equilibris entre el protagonisme i l´amor propi. Això és el que penso avui, després d´una setmana de rebre tota mena de presions, trucades, crítiques i comentaris. Suposo que qui em va trucar a principi de setmana  per demanar-me si podia anar divendres a la Biblioteca es va oblidar d´avisar que no es tractava de parlar. Precisament el que no vaig poder fer ahir va ser parlar. Finalment, s´ha acabat el flower power, el wonderland i el bon rotllo xupiguai. Ara resulta que un trist paper ha fet sortir  els instints més primaris d´algunes persones. Més val saber-ho ara. Celebro haver interposat el recurs. Com a mínim tinc marge de maniobra. Dilluns decidirem si es posa punt i final a tanta historia absurda i tanta acusació gratuïta. Ho tinc molt clar. Arriba un punt en que s´ha de saber dir prou. Jo també estic molesta. Molesta i decebuda. Cap de les persones que m´ha fet arribar el seu malestar s´ha interessat pel fons de la qüestió, ni per l´esforç i treball que s´ha hagut de fer. Cap ha mostrat el més mínim interés pels arguments del paper. Només els preocupa la palla. L´envoltori. Una llàstima de temps perdut intentant aportar alguna cosa. Una llàstima d´hores esgarrapades a la feina i la familia.  Sort que de tot s´aprén en aquesta vida. Ahir vaig rebre una gran lliçó. Sí, senyor. 

[@more@]

Tweet

Avui ens hem equivocat de reunió. Suposo que qui em va trucar a principi de setmana  per demanar-me si podia anar-hi es va oblidar de dir-me que no es tractava de parlar, sinó precisament de no deixar parlar. Finalment s´ha acabat el flower power, el wonderland i el bon rotllo xupiguai. Ara resulta que un trist i simple recurs ha fet que alguns perdin els papers. Mare meva!. Mira, més val saber-ho ara. Ni per un moment em vaig imaginar la reacció que han tingut certes persones, però celebro haver interposat el recurs. Com a mínim tinc marge de maniobra per recular. Dilluns decidirem si es retira per posar punt i final a tanta historia absurda i tanta acusació gratuïta. No vull decidir-ho sola, però jo ho tinc molt clar. Arriba un punt en que s´ha de dir prou.Trucades, comentaris, crítiques. Ja en tinc prou. Jo també estic molesta. Molesta i decebuda. Creia que es tractava de defensar un projecte. No vaig entendre que era una qüestió de protagonisme i d´amor propi. Quina llàstima! Llàstima d´hores perdudes de la meva feina que ningú em pagarà. Què hi farem!. Sento una gran decepció. Finalment es jutja el que per mi no té valor.

[@more@]

Tweet

Esforça’t per tenir vida interior.

 Esforça’t cada dia per adquirir una mica més de virtut. Res no val i no s’aconsegueix sense esforç, sense sacrifici.

Esforça’t per eradicar de tu el principal enemic de la teva vida: l’egoisme pur i dur.

Esforça’t per vèncer l’amor propi exacerbat, sempre tan a flor de pell, i que un insult no et tregui l’harmonia interior.

Esforça’t per tenir sempre un semblant somrient, una paraula amable, i estar disposat a servir. Hi ajudaràs a molts.[@more@]

Tweet

Observo que aquesta campanya està fortament polaritzada a tots els mitjans. Els telenoticies només parlen de PP i PSOE. A vegades, del PSC. Poques referències a ERC o ICV-EUA i, evidentment, poques a CIU. Dissabte també vaig descobrir  unes tanques del PSC amb una frase que parla del Sr. Pizarro, el número 2 del PP a Madrid. Em va sobtar, no puc pas negar-ho. Cap cartell del PSC fa referència a ERC o CIU. Curiós. Com si la politica catalana no anés amb ells. Un clar menyspreu al sistema politic català. S´han gastat els diners de campanya en cartells contra el número 2 del PP a Madrid, un partit que a Catalunya no és ni la tercera força politica. Tot això em confirma el que fa temps sospito. Pel PSC els nacionalistes som una anomalía. Som un error que mai s´hauria d´haver produit i, evidentment, pensen que tenim els dies comptats. A la fi, el que interessa al PSC és el binomi d´escollir entre PP-PSOE. És més fácil escollir entre dos. És més fàcil imposar el discurs de la por: "ui,ui,ui que viene el PP", i els altres "ui,ui,ui, que vienen los que rompen España". En definitiva, o blanc o negre. I si s´han de repartir alguna cosa ja es posaran d´acord. Total, en essència allò que volen és el mateix.   [@more@]

Tweet

Per fi ahir va succeïr el que esperàvem. L’alcaldessa ens va aclarir els motius i objectius del seu trepidant viatge al Marroc. Amb un to simpàtic i distés -és una gran actriu- ens va fer cinc cèntims d’un viatge impactant que ben segur marcarà un abans i un després al nostre poble. Encara que les males llengües –sobretot, les pèrfides llengües de l’oposició- diguin que el viatge és obscur, i que amb diners del pressupost municipal s’ha pagat un viatge de partit, l’alcaldessa va deixar ben clar que la seva delicada persona ha patit tot un calvari per aquests mons de Déu. Quan una té un càrrec com el seu ha d’estar a les dures i a les madures, i s’ha de sotmetre a dramàtics viatges com aquest. Sense poder anar al lavabo, amb sopars de 80 euros i bitllets d’avió de baix cost. Tot un sacrifici. Molt ben acompanyats per diputats del PSC –que a les hores lliures fan de guies per poder arribar a final de mes- la comitiva municipal dels importants ciutadans de Malgrat van marxar camí del Marroc. Allà els esperava el misteriós empresari marroquí que viu a Malgrat. L’objectiu era resoldre grans temes de país com l'immigració i les relacions diplomàtiques internacionals. No parlem de qualsevol cosa. Estem parlant de política institucional d’alta volada. Governadors, ministres, platós de TV. Tan pagats d’ells mateixos estan els nostres il.lustres representats que en la sessió plenària d’ahir no es van estar d’exposar els nombrosos convenis i compromisos que han aconseguit en aquest viatge de nobles objectius. Això si, no els han pogut signar per no dominar l’idioma, però hi tornaran més endavant, perquè en una setmana no es pot veure tot i es menja bé. El més interessant, sens dubte, l’important conveni turistic per promocionar Malgrat al Marroc. Un èxit sense precedents. El més lamentable, que el lleial públic del partit  –que s’ho mira tot des de la primera fila del Ple- no senti la més mínima vergonya davant la farsa que vam presenciar. Fins aquí un resum del profitós viatge al Marroc de  la nostra Alcaldessa i la comitiva que ens ha de portar en el futur importants millores en el benestar dels malgratencs. El que us deia, un abans i un després pel nostre poble.[@more@]

Tweet

És interessant saber que Maragall no pensa votar a la Chaconeta. L’article que va aparèixer ahir a La Vanguardia resulta molt significatiu. De fet, la candidata és fluixa, i si el PSC no li mereix confiança el millor que pot fer és, evidentment, no votar al PSC. Ara bé, d’això a demanar el vot en blanc n’hi ha un bon tros. Per mi un vot en blanc és un vot en blanc. Pot ser independentista o de l’extrema dreta. Ves a saber. Com pots saber que representa un vot en blanc? Com a protesta és més aviat poc efectiu, perquè acaba convertint-se en un xec en blanc pels dos grans partits espanyolistes. Després de donar-hi voltes, penso que fins i tot és temerari demanar a Catalunya el vot en blanc. Que això es faci fora de Catalunya potser té un sentit. Només tens dues opcions per escollir. Que això es prediqui a Catalunya -amb el ventall d’opcions que tenim- em sembla   absurd. Només ens falta això. El millor vot de protesta és votar a partits catalanistes que puguin fer de contrapès a la polarització. Aquest mati he llegit les dades de l’atur. La situació és preocupant a nivell general, però que l’índex d’atur a Catalunya estigui per sobre de l’Estat encara ho és més i confirma que la nostra situació econòmica és delicada. No crec que sigui el moment ara de posar-se a fer proclames sobre el vot en blanc. Per mi el vot en blanc és el vot de la indecisió, i els catalans no estem ara per indecisions, ni per gesticulacions inútils. El que cal és apostar per gent que pugui defensar el país amb garanties. La situació és delicada. Apostem, doncs, per gent que garanteixi el respecte, la solidesa i la dignitat nacional. Jo no penso votar en blanc. Vull que el meu vot serveixi per alguna cosa més que protestar. Vull que el meu vot sigui útil per Catalunya. Com a mínim que serveixi per plantar cara a tota aquesta colla que es pensen que la gent som babaus i ens empassem les seves ofertes de darrera hora.  [@more@]

Tweet

“Ningú pot fer el be en un espai de la seva vida, si a la vegada fa el mal en un altre. La vida és un tot indivisible”.                                                                               Mahatma Gandhi

[@more@]

Tweet

Ahir vaig gaudir de la rua del Carnestoltes que es celebra cada any a Malgrat. Moltes disfresses, gent i alegria. Està bé trencar les normes un cop l’any. Per Carnestoltes tot s’hi val, i això ve a tomb amb la reflexió que us vull exposar. Ara que tothom juga a les ofertes electorals de darrera hora. Ara que especulem amb els resultats de les futures eleccions  espanyoles del 9 de març tot dient que si guanya ZP això, o si guanya Rajoy allò, em venen al cap moltes imatges del que pot passar si guanya qualsevol d’ells amb majoria absoluta. Del Rajoy no espero res, ni bones paraules. Del ZP -tal com va passar amb l’Aznar- penso que es traurà la màscara que porta del bon rotllo i ja ens podem calçar. El lema socialista de fa quatre anys ha fet figa. Ja no ens ho podem creure, i si ho fem més val que anem al metge, perquè estem malalts. Cal que us recordi el tema de rodalies? Renfe? Els papers de Salamanca? Us recordo que en diverses lleis s'han envaït flagrantment competències de la Generalitat? I el pes que ha perdut Catalunya? On són les balances fiscals publicades?. Moltes ganyotes, però la realitat és tossuda. L’eslògan de “Si guanya Zapatero, guanya Catalunya” no s’ha acomplert. Les paraules no valen -ho diu el Montilla-, i per la via dels fets el senyor ZP m’ha decebut molt. De totes maneres, el pitjor que ens podria passar als catalans no és que guanyi l’un o l’altre. El pitjor seria que, finalment, entre els dos grans partits espanyols es deixessin de manies i de paripé per fer un gran pacte amb l'objectiu de barrar el pas als nacionalismes emprenyadors. Què no? Més d’un ho aplaudiria. Segur. També podem estirar la memòria i recordar que l’any 1998, els socialistes, -amb els senyors Borrell i Narcís Serra al capdavant -van ratificar una proposta de pacte d’Aznar per posar límits a l’ampliació de l’autogovern de Catalunya. Es tractava d’un acord bilateral entre PP-PSOE per tutelar l’ús de l’article 150.2 de la Constitució Espanyola i fer front als “extremistes” que volien qüestionar l’actual model constitucional. Ja cal que anem amb compte. Aquests dies molta gent va disfressada. Alguns amb la pell de xai. Ull, per tant, a l'escollir des de Catalunya. Ull, per tant, al valorar qui estarà en millor disposició de plantar  cara.  Salut I Carnestoltes![@more@]

Tweet

En un post anterior vaig afegir-me al corrent solidari creat a la xarxa en suport dels pares d'un noi de 17 anys que va morir atropellat pel conductor d'un Audi 8. El propietari de l'Audi i conductor que el va matar reclamava als pares del jove mort la xifra de 20.000 euros en concepte de danys causats al seu vehicle. Aquest matí, quan anava al jutjat he escoltat per la ràdio que el propietari del vehicle ha retirat la demanda segurament presionat per l'opinió pública. També he escoltat que el Ministeri Fiscal vol investigar l'accident ara que s'ha reobert el cas. Ho celebro. Uns pares no merèixen haver de passar per un jutjat desprès de patir la mort d'un fill. Perdre un fill de 17 anys ja és suficient tragèdia per una familia.

[@more@]

Tweet